Yo, desubicado en esta vida.

D’amor i un plat de sopa

Diuen que la persona per a arribar a ésser feliç ha de passar per diferents estats o nivells. Per començar has de tenir unes necessitats bàsiques cobertes. Per exemple, un lloc on viure, alimentació e higiene. Després, tal com està muntat tot aquest circ, ens cal un treball o quelcom que ens aporti uns ingressos econòmics. D’una banda per a aconseguir les necessitats bàsiques i després per unes certes comoditats. Més a dalt, en aquesta piràmide d’estaments necessaris per aconseguir el cim on es troba la felicitat hi ha la realització personal en el treball, realització com a persona, l’amor, l’amistat i la millora de l’entorn. Jo he trobat la meva pròpia piràmide, només em cal fer un sopar amb amor, respirar amor, sentir amor, menjar amor i escoltar amor. Potser és massa amor? No pas. Recordo lletres de Miguel Hernández o el propi Pablo Neruda on s’enaltia l’amor per sobre de totes les coses d’aquest món. Al principi fins i tot jo, tot un balança, em creia que potser en feien un gra massa. Aquestes últimes setmanes ho he comprovat directament, en primera persona. Des de viure la plenitud plena de l’ésser feliç on es podria dir que he estat jugant amb la felicitat a plaer, fins l’angoixa de la incertesa que m’estrenyia el coll tant que no em deixava respirar. Avui estic convençut que només hi ha dues coses que calen en aquesta vida: l’amor i un plat de sopa. Tot el demés es pot trampejar, deixar-ho per un altre dia o simplement passar. Bé, no em sé explicar correctament, però jo ara entenc moltes coses d’aquesta vida que abans no les veia del tot clar. Si, la vida avui és encara més meravellosa si pot.

Deixo aquí una cançó d’Extremoduro que la trobo molt interessant:

Ama, ama, ama y ensancha el alma

‘Subidón’

Avui és un dia ‘subidón’. Començo el matí aixecant-me just, fa fred i no em dona temps a dutxar-me. Calçotets, mitjons i samarreta nets, una mica de desodorant i a esmorzar. De presa, un bol de llet amb cacau i quatre galetes. Casc, bossa, telèfons i guants d’hivern. Arrenco la moto, segueix fent fred. Surto del pàrquing, darrera d’un cotxe, no cal obrir la porta; punt positiu, comença el dia a posar-se del meu costat. Agafo l’autopista de la Mediterrània i cap a Sant Boi. Ostres! Quin fred! No sento els dits, accelero i accelero, vull arribar ràpid, no vull sentir més fred. Avui el tràfic està de conya, no trobo gaires cotxes; el dia ja mig em somriu. Arribo al meu destí abans del que tenia previst, arribo d’hora; definitivament avui serà un bon dia, llàstima que el cel és gris. M’assec, obro el portàtil, encenc el mòbil. Sí, arriba la llum; ara sí puc dir que el dia és amb mi. Llegeixo, escric, treballo. Espero, arriba, m’encanta. Avui el dia m’està fent feliç. Llegeixo, escric, treballo. Espero, arriba, m’encanta. Sí, és veritat, el dia ja m’ha fet feliç. Surt el sol, els núvols marxen. Dino al ‘Wok’. Em rento les dents, s’espatlla el servidor, no puc treballar. Navego, escric, publico, menjo caramels. A més m’han donat un calendari. Sí, definitivament avui sóc feliç. Somric, miro per la finestra, l’olivera segueix allà, el cel continua essent blau i el sol il•lumina tots els edificis. No hi ha cap dubte, avui és un dia ‘subidón’, avui és un dia per a la felicitat.

No lo digas, no.

"No digas de ningún sentimiento que es pequeño o indigno. No vivimos de otra cosa que de nuestros pobres, hermosos y magníficos sentimientos, y cada uno de ellos contra el que cometemos una injusticia es una estrella que apagamos".

Remember

la poma

Reencuentros

A veces me da la sensación que el mundo no gira a la misma velocidad. Pues me caigo con facilidad, vivo más tiempo cerca de los chicles pisoteados que de los muñecos verdes de los semáforos. Un día, así, sin pensarlo, te alejas de algo y poco a poco se crea un vacío que emula una pared. Ladrillos, cemento y arena que jamás existieron. Ayer harto de ver pasar el tiempo moví ficha. Al mismo tiempo también la movieron. Será que al final sí es verdad que todos estamos conectados. En eso, tengo yo algo de sensibilidad especial. Cuando muerdes un lápiz me cruje la espalda. Bueno, así lo creo, o simplemente es que me cruje muy a menudo… y ya sabéis, los lápices se muerden a diario y somos muchos los que mordemos, y muchos son los lápices por morder. De cualquier forma, me alegro que a veces el mundo vuelva a coger la velocidad a la que me tiene acostumbrado. Robo minutos de la combustión de la vida para simplemente verla brillar desde fuera, siempre es un espectáculo maravilloso. No compro porque tengo lo suficiente, aunque deseo más, pero también he aprendido a recibirlo todo con mucha calma, aprendiendo a disfrutarlo segundo a segundo. En fin, me alegra conocer que las redes que nos unen siguen ahí, en buen estado; siempre hay alguien dispuesto a remendarlas y a tejer unas nuevas para cada vez hacerlas más grandes. Preciosa la vida ¿verdad?

Felicidad

La sort dels bandits

A sobre del seu cavall es passeja per les platges de l’illa. Vigilant i pensativa ella, el cavall la dirigeix d’una a banda a una altra sense cap ordre o sentit; bé, no més que el pur instint d’aquest. Quan de tant en tant torna en sí, es veu prop d’algun perill, o zona insegura. Llavors dirigeix el seu cavall cap a una altra direcció. El sol sempre l’acompanya i la temperatura sempre és la millor. La seva pell, morena per l’efecte del sol realça el seus cabells daurats. Aquests cabells llargs que s’enreden amb la sal i la humitat. S’omple els pulmons d’aire, el manté durant una estona i després el deixa anar a poc a poc. Això li produeix un efecte de pau i mareig. Encara sobre del cavall, abraça el seu coll i deixa que el seu cos s’acalori amb la sang calenta del mamífer. Amb les primeres gotes de suor se separa i baixa. Encara una mica marejada camina cap el mar. L’aigua és tan clara, l’efecte del sol fa que es vegi d’un color verd clar. Ella només vesteix una samarreta i uns pantalons curts. S’ho treu tot i nua s’entrega plàcidament a l’aigua tèbia del mar. Capbusseja i els peixos s’apropen a jugar amb els seus cabells, les seves mans, dits, cames i braços. Treu lleugerament el cap de l’aigua i el sol li va assecant la cara. Amb els ulls tancats deixa que el mar la porti de viatge. Pensa que no cal res més. Tanca els ulls, tot està bé. Obre els ulls i ja no hi ha mar. Hi ha un llit, hi ha un sostre i la temperatura ja no és la millor. El sol ja no l’acompanya i no recorda haver muntat mai a cavall. L’aigua que té més a prop és la que hi ha al bany. Torna a omplir-se els pulmons d’aire, el manté durant una estona i després el deixa anar a poc a poc. Això encara li produeix un efecte de pau i mareig. Tanca els ulls per tornar a l’illa. Amb por els torna a obrir lentament, però segueix a l’habitació. És de nit, fora fa molt de fred i les roques s’han convertit en assassins.

Rozaduras y bichos

Se resume la vida en momentos. Cuando llegue la hora queremos tener los mejores. La cultura de la propiedad impera en nuestra educación. Rápidos y efectivos nos deseamos para conseguirlos. A veces no nos importa nada más. Entonces es cuando nos encontramos con la bolsa llena. Mirando hacia atrás descubre uno que tal vez el objetivo no era ese. Dibujamos caminos alternativos que se nos antojan más atractivos. Así nos viciamos al retrovisor. Por momentos dejamos de mirar al frente. Sólo hace falta un segundo para que se cruce ante nosotros un mal deseo. Aún de esta manera uno no conoce la muerte. No se nos considera camicaces por ello, aunque debiéramos. Robamos el tiempo actual para dedicarlo a enseres futuros y pasados, sin ofrecer nada a cambio. Desplegad las velas y tomad una racha de viento. Hoy es un gran día para salir a navegar. Yo traigo provisiones y algo para brindar. Simplemente coged algo de abrigo y unas copas. Vamos a comernos el mundo.

No direm vermell quan volem dir roig

I pujo a un arbre a veure que es veu des d’allà dalt. Torno a baixar per sentir el terra als meus peus. M’enfilo un altre cop. L’ossa no vola, però jo puc. Vigilo que no m’estigui mirant ningú. Estiro els braços, alço una mica el cap, tanco els ulls i a volar. Ja m’enlairo. Obro el ulls i nedo entre els núvols i ocells. Des d’aquí dalt es veu tot molt diferent. És un punt de vista una mica especial. Prou! No cal això. Torno a terra. Camino sobre les pedres, corro entre els arbres. Vaig cantant una cançó de Barricada, ‘Otra noche sin dormir’. Em llenço fent la croqueta per la muntanya. Rodolo, agafo velocitat, em ploren el ulls del vent. Tot el camp és meu, segueixo corrent. Així és molt millor, sentint la terra. Prenent partit. Seguim amb Barricada, ‘Sólo quiero tu boca’. I m’endinso en una vall d’herba i flors amb un terra tou. Em trec les sabates i els pantalons, vull sentir la vegetació a les cames. Em trec també els mitjons, el terra no és pas tan fred com havia pensat en un principi. Al poc es torna càlid. I miro al front, tot està quiet, tranquil. M’apropo a un arbre, m’assec a la seva ombra i satisfet deixo que el mirar l’horitzó em porti a un estat d’èxtasis. Sóc terra i sóc vent. Sóc l’herba daurada pel sol i sóc la resina que s’amaga dins l’arbre. Ja no conec les matemàtiques.

A tu lado

parlem de substantius

Cau a les meves mans. Em tornen records dolços i no tant. Jo no l’he demanada. Però tampoc la vull tornar. És dintre una bosseta, innocent. Una bosseta dintre una bosseta. Les meves mans comencen a agafar bona temperatura. La poca llum i el fum proven de fer d’aquest lloc quelcom interessant. Hi ha molta gent per tot arreu. Marxo a unes estàncies més tranquil•les. Jugo amb la bosseta entre els meus dits. Obro la primera bossa. Lentament amb una mà agafo la bossa més petita i amb l’altra vaig desfent el cargolat de la punta. Sembla que és buida. Ah no! Surten de dintre com unes antenes. Bé, ara surt alguna cosa més. Mare meva! És una formiga. Encara és viva. Li ofereixo un dit per a que hi pugi. Sembla que vol caminar una mica. No m’estranya! La deixo que jugui amb la meva mà. Prova d’enfilar-se als pels, però són molt fins. De les ungles sembla que no es vol refiar. No s’hi atreveix a posar una pota. Sembla que ha trobat un lloc per seure, es posa al meu dit cor, es gira, s’asseu i em mira. Com? Sembla que m’estigui parlant, però no la sento. Apropo la meva orella i em demana si es pot fer més gran. Accepto, i davant meu veig la metamorfosis d’una formiga a un núvol rosa (sí, d’aquelles porqueries que venien al quiosc).Em fa gràcia. Comença a parlar, ara ja la sento millor. M’explica històries de mariners, de boscos cremats i guerres entre homes. Tot és tant trist. Jo li parlo de l’oceà, de flors i de fer l’amor. No vull portar-li la contraria, però he vist com s’estava apagant el rosa. Em mira fixament als ulls i em torna a demanar per fer-se més gran. Torna a fer com abans i davant meu es transforma en un mirall. Prou gran, ja comença a pesar, doncs deu fer un metre d’alçada i una mica més de mig d’ample. Em demana que el deixi a terra, recolzat contra la paret. Només m’hi veig jo. No m’agrada. Em fa sentir violent. Torna a parlar i al mirall surten imatges del que va dient. Creu unes coses molt estranyes de la vida, les imatges no tenen molt de sentit. A més tinc calor. Surt fum de dintre del mirall. No és un mirall, sembla aigua. Hi ha alguna cosa. No m’ho puc creure, surt un arbre de dintre el mirall! Hola senyor arbre. Em mira tranquil i em somriu. Em diu que és un supervivent d’una crema de boscos. Que encara en queden uns quants. Que es poden tornar a plantar noves llavors, i amb el temps tenir nous boscos. Que s’han de cuidar. Que som parts d’ells mateixos. M’arriba al cor, li faig una abraçada. Salvarem el món. Es torna al mirall, l’agafo i aquest en núvol. Encara parlem una estona més i el llepo sencer, ens tornem a mirar i m’ofereix un tros de la seva vida però no ho puc acceptar. Content es transforma en formiga. Ens mirem, ara ja tots dos somrients, em cluca l’ull i es fica dintre la bosseta. Suaument, amb els dits torno a cargolar la bosseta i la fico dintre l’altra bosseta. La fico als pantalons i torno a la música, la gent, el soroll, el fum. Va anem a fer una Voll!

sol d'hivern

Ugh. No m’aguanto dret. Miro endavant i tot em dona voltes. Bé, paro un moment. Això continua. On sóc? Si ja ho sé, és el camí. Haig d’asseure o cauré. Amb el cul a terra faig el mateix amb les meves mans. Alço el cap, tanco el ulls i agafo aire. Sembla que hi ha una mica d’aire. Bé, bona sensació. Obro el ulls a poc a poc. Encara tot dona voltes. Vols dir que no t’has pres la pastilla equivocada tu? Penses que en comptes de la vermella t’hauries d’haver pres la blava? Ah! Que no vols pastilles. Torno a aixecar-me d’aquella manera. Les cames no em responen gaire bé, tremolo com un nen. No tinc on recolzar-me. Vaig de costat a costat del camí. En falla una cama, al terra! Ostres quin cop! Bé, no passa res. Em torno a asseure, alço el cap, tanco el ulls i agafo aire. Bona sensació. Em quedo una estona assegut. Dintre una estona tornaré a provar de caminar.

Un jardí dintre del paradís

Et reconec collonuda. No vull que posin sorra ni fonts artificials. No vull pas que aplanin el terra. Les muntanyes es mouen soles, no calen carreteres. El caminant fa el seu camí. La terra té volcans, platges i neu. Terratrèmols, brises de mitja tarda i la rosada matinal. Si haig de fer el cim per a beure la més pura ja hi pujaré. Si et penses que puc morir congelat, pensa que només és que hi estic hivernant, amb les primeres flors de la primavera sortiré i a més amb molta gana. Clar, que amb l’evolució s’aprèn a fer foc i cercar menjar on sembla que només hi ha pedres i gel. Una imatge esplèndida. Un ja té un pla del que farà, el que passa és que encara no sé quin és. Rius d’aigua freda banyen les roques. Cap el centre, on tot és més calorós, l’aigua està quieta i calenta. No deixis que facin un parc d’atraccions. Que no posin tanques i plataformes de formigó; que no t’enganyin, no t’ajudarà. Hom vol sempre fer-se amb una parcel•la dintre del paradís. Un cop es fa la primera, després ve la segona... finalment, s’urbanitza tot, i l’apreciada terra es converteix en sòl. Jo vull banyar-me en els teus llacs, llançar-me des de les teves cascades, córrer entre els teus boscos i comptar estels des dels teus cims més misteriosos. I quan calgui em punxaré amb els espins, cauré, sagnaré, m’embrutaré i sobreviuré.

ALAMEDA DO SOULMA

Haced click sobre la imagen y escuchad la canción 'Optimista'. Os encantará.

Las señales del viernes

Te levantas, la boca sabe diferente. Bien, pastosa como siempre, pero tiene otro sabor. Con los ojos legañosos y medio cerrados buscas la ventana. Subes la persiana, es tarde, ya hay sol. ¡Qué bien! ¡A tomar por culo las prisas! Te rascas la cabeza. Abres la puerta y directo al comedor, abres la puerta del balcón y saludas al sol. Miras de izquierda a derecha hay algo de movimiento pero no en exceso, la ciudad está despierta pero aún no está tan ajetreada como de costumbre. ¡Tampoco será tan tarde! Al baño, agua, agua fría, por fin te miras. ¿Qué pasa coleguita? ¡Genial! Vamos a ver que desayunamos. Lo que sea, una duchita y a vestirse. Te pones esa camiseta gloriosa. ¡Otra vez! Es que tan apretadita te hace tan sexy. Bueno, será otra cosa. Coges el portátil y a comerte el sol. ¡Hola vecino! ¡Hola vecina! ¡Oye perro, dale una buena paliza a ese suelo! La moto sigue ahí, en su sitio. Arranca bien. Tienes que arreglar el mando de la puerta del garaje. Abres gas, vuelas. ¡Que lentos van esos coches! Gasolina suficiente, sol y corazón bastante. Aceleras, embragas, subes de marcha y te conviertes en la luz cegadora. Te esperan unas horas de sociabilidad laboral. Hoy es viernes. Comentas con los y las compañeras los planes para el fin de semana, lo cerca y lejos que están las vacaciones. Repartes caramelos entre los que están a tu alrededor. Desayunas y empieza la segunda fase. Mientras tanto las chispas de la vida te han visitado, no una sino ¡dos veces! Eres un tipo afortunado. Todo cambia entonces. El sol es más radiante, el viento frío deja de serlo para convertirse en una fresca brisa de invierno. Te han regalado un prisma rosa. No, no es una buena idea abrazar al portátil. Bueno, le guiñas un ojo; espero que nadie te esté mirando, ¡pareces estar loco! Es viernes y lo sabes, es viernes y lo saben. Los peces dicen que cantarán una canción para ti. Todos sabemos que la dedicarás. En fin, deja ya de mirar por la ventana y prepárate para el fin de semana. Necesitas cocinar de vez en cuando. Disfruta, ya te dije, hoy es viernes.

Figli della stessa rabbia

Quan no n'hi han dreceres

Amb els peus nuus, vora la platja, mullant-me’ls, passejo. A les mans, les sabates. El cap a la lluna. Tu tant a dins meu. Les petjades que vaig deixant desapareixen poc a poc amb les onades. Camino lentament, sentint com la sorra rellisca entre els dits i l’aigua freda em petoneja ben al centre de la planta del peu. Aquesta sorra gruixudeta. Amb aquest sol que m’acompanya des de fa dies. Els ulls cansats es van tancant sota la pressió de la llum. Les pestanyes em fan de para-sol. Tot ho veig d’un color verdós. De tant en tant em trobo una petxina, ens saludem, ens desitgem bon dia i continuem els nostres camins. De fons se sent música i una veu que canta en francès, un ritme jamaicà melòdic. Sense adonar-me vaig seguint el ritme, com els tambors de les galeres. La teva respiració em guia. Deixo anar la meva imaginació. Cap contra cap, mirant-nos els ulls fixament, endevinant els nostres pensaments ens enlairem, agafats de les mans. Els nostres nassos tocant-se, un somriure se t’escapa; jo et segueixo. El teu alè es barreja amb el meu, les nostres respiracions s’uneixen en un mateix cant. Acaricio els teus peus amb els meus. Tens pessigolles, tornes a somriure. Torno a apropar els meus peus als teus, aquest cop, suaument. Segueixes somrient; s’encomana. Tanquem els ulls, unim fortament els nostres caps, les nostres ànimes estrenyen fortament els nostres cors. Ens separem una mica, tornem a respirar, aquest cop, profundament. Ens mirem, tornem a somriure. Mirem cap a terra, encara seguim enlairats. El teu cabell juga amb la meva barba. Els teus ulls es confonen amb els meus. Jo sóc tu i tu ets jo. Encara avui no ho tinc clar. Crec fermament que mai va haver-hi un tu o un jo, vam començar des d’un nosaltres.

davant teu mateix

Dono voltes com un gos. Allò que menjo ho vomito. El cap també em dona voltes. Cada deu segons estic mirant al cel, per la finestra. Tancat, aquí, en aquesta sala tan petita. Amb la llum blanca del fluorescent. Sentint el ventilador de l’ordinador. Posant la calefacció cada vegada que sento fred. Ja torno a tenir calor, em crema l’estómac. I si poso una mica d’aire? No cal, puc aguantar. Tinc ganes de fer una cosa. A aquesta sala no ve mai ningú. Obro la bossa, busco i trec una capseta. La capseta de l’evasió. Trec una mica de maria, un paper i tabac per barrejar. Faig un filtre amb un tros d’una tarja de visita. Ostres! No trobo foc, haig de tenir un encenedor. Passen els minuts i no el trobo, potser que surti fora. Fora fa fred. Segueixo buscant. Ah! Mira, ja el tinc, estava amagat sota l’agenda. Que faig? Surto? Fora fa fred... Aquí dins no es recomanable, però aquí mai entra ningú. Encenc la cigarreta i faig el primer tir. Després arriba un segon i un tercer. Tanco els ulls, el cap vol evadir-se. Encara estic donant voltes. Això no sembla que vulgui parar. Torno a fer un altre tir. I uns quants més. Què és? Sento música? No pot ser que aquesta maria sigui tan bona. Em començo a relaxar. Feia temps que no en fumava. El cap em segueix donant voltes, però ara són més lentes, faig cercles a l’univers de l’habitació. Torno a mirar el cel. S’hi deu estar bé penso. Potser perquè allà dalt no es veuen coses. Segur que allà tothom pot ésser lliure. Sense restriccions. La música encara segueix, diria que això ja ho he sentit abans. Descobreixo que estic somrient, un altre cop. Miro davant i veig la paret blanca, bruta, però blanca. Jugo amb les formes que hi ha, o que s’hi formen. Sembla com si anessin caient llàgrimes des del sostre. El cel encara segueix blau, crec que encara es pot veure el sol. Torna la música al meu cap, cada vegada més forta. Obro del tot els ulls, respiro. Primer pel nas després per la boca. Qui ha posat aquesta música? La conec, però no sóc capaç de reconèixer-la. Ostres! Merda! Ja sé, on és? Darrera l’ordinador potser? Mira! Aquí el tenim: ‘Hola, bona tarda. Qui és?’.

cuando no hay viento

Me despierto aturdido, mareado. Desconcertado descubro que estoy en una habitación algo oscura. Sólo veo relojes de arena por todas partes. Los examino, los hay que tienen las bases de madera, otros de plástico y algunos de mármol; los vidrios también son de lo más variopinto. La arena parece toda la misma, blanca y suave. Me pierdo al mirarla. Me imagino en tierras exóticas con el sol sólo para mí. Sin oasis, no quiero un oasis. Siento como me rebozo en esa harina desértica, con su tacto suave y cálido. Me dejo caer entre las dunas, cierro los ojos, sé que no hay piedras, ni árboles, ni nada que me pueda hacer daño. Cuentan historias de tierras movedizas, de tormentas de arena que se forman en pocos minutos, de muertos que quisieron conquistar estas tierras. Yo sigo disfrutando, nada me puede quitar esta sensación de bienestar. Sí, tal vez alguien entre en la habitación y quiera romper los relojes para llevarse la arena. Pero se llevaran eso, arena, tierra hecha polvo. Nada comparado con el terciopelo ardiente que existe. Hay quien no entiende que el vidrio hace que la humedad no se entremezcle con la arena y la aglutine. Yo aún estoy aturdido, mareado. Sólo pienso en el sol que me reservan los relojes.

resaca d'un dimarts no festiu

S’aixeca del seu lloc. Camina fins la cuina, remena entre les quatre coses que hi ha a la nevera. Decideix menjar quelcom. S’ho prepara tot en una safata i marxa al menjador. Encén el televisor i deixa volar la seva imaginació. Acaba de dinar i tot just comencen uns anuncis; és hora de treure aquesta distracció. Obre el balcó i mira al cel. Fa una mica de vent i fred. Al carrer els cotxes callen els ocells. Agafa la safata, la porta a la cuina, neteja el que ha embrutat i endreça una mica el menjador. És hora de baixar al bar. Es corda les sabates, agafa una jaqueta, mira que tingui prous calés i surt del pis. Crida l’ascensor i mentre espera torna a deixar volar la imaginació. Arriba, entra i baixa. Surt al carrer i sembla que no faci tant de fred. Baixa dos carrers fins que troba el bar. Obre la porta, saluda al cambrer, demana un tallat i s’assenta en una taula de quatre. Als pocs minuts entren tres homes i es saluden. És hora de començar el dòmino.

Rinkonete en tu retrete

Otra noche

porque no hay tres sin cuatro

sei la luce dil bianco i nero

coses que fas

Tanca els ulls i seu-te. Deixa que el vent jugui amb els teus cabells. Sent el seu ronc xiular. El sol calenta els teus braços, les mans i la cara. Sents l’efecte de la natura sobre la teva pell. Sents l’olor de la sal, t’imagines vora una platja; fins i tot, si t’hi esforces, pots escoltar les onades. Estàs en un moment neutre, un fons blanc, un sospir de pau. Només veig flors, sento cants de sirena i oloro la teva pell. El blau i el verd tornen a inundar el meu cap...

els carrers d'aquesta ciutat

Son tres homes i venen armats. Un porta una navalla i els altres dos m’amenacen amb pals. Jo provo d’actuar amb cautela. No m’hi vull enfrontar. El carrer és de tothom. Si provo d’anar per l’esquerra el més alt de tots és el primer en barrar-me el pas. Quan ho intento pel centre m’hi trobo el barbut; res, només em queda retrocedir, però el baixet està esperant-me. Bé, calma. Em moc una mica, obrint el cercle. Molt bé, ja no estic rodejat, els torno a tenir de front. L’alt porta la navalla, i és qui més nerviós està. El barbut sembla una mica fora de joc, està com qui ha vingut a veure una peli. El baixet però, també es veu ficat en el tema. Potser no és el primer cop que ens veiem. Això de beure i no recordar-se és un problema. Encara no hem creuat cap paraula. Jo els miro preguntant que volen. No diuen res, sembla que no han vingut a parlar. Crec que fins i tot no deuen ser els interessats, si no que algú els deu haver enviat. Però no els hi preguntaré. Bé, començo a cansar-me de tant ‘corro de la patata’. Empento una mica el barbut, que s’abalança sobre l’alt i el baixet confús mira cap a ells. Continuo cap endavant, en la mateixa direcció que tenia. Avui continuo fent vida normal. Demà hi tornaran a ser? No m’agrada la violència. Bé, no sempre m’agrada la violència. Mira! He vist un pardal petitó, ja som a l’època? M’encanta sentir el seu cant quan son petits; bé, més que cant crits de gana. Però son bells igualment. Passat el carrer fosc dels tres trepes arribo a l’avinguda. Està preciosa, som a la tardor, els colors son molt càlids i fa un molt bon sol. Avui serà un molt bon dia.

Orígens i destins

Vine! No tinguis por. Em conec això, no et puc dir com ho sé, però jo vaig néixer aquí. Tot aquest fang que ens envolta m’és tant familiar. No em diguis que no et vols embrutar. Saps que t’agradarà. Tens quelcom a la cara. Deixa! Ja t’ho trec jo. Quina cara que em poses. Va! No riguem. Ens persegueixen. No podem pas fer soroll. No volen la nostra mort, molt pitjor, volen la nostra existència. No m’esquitxis! Au, té, t’ho has buscat: tots dos arrebossats al fang. Atenció, crec que he sentit alguna cosa. Silenci. Vine, apropa’t a mi. Tremoles de fred o de por? I jo? Tremolo de fred o de por? No et moguis, deuen esperar que fem algun soroll. Ens ajupim. Recolzes el teu cap sobre el meu pit. La teva respiració està accelerada, però entretallada. Vols controlar-te. De mica en mica ens tranquil•litzem tots dos. Tanques els ulls. Jo segueixo atent, vigilant. Tens una cara plàcida en aquest moment. La teva mà juga amb el meu braç. Obres els ulls i em mires amb tendresa i un lleuger somriure. Aixeques el cap amb intenció clara de fer-nos un petó. Tanques els ulls i ens fem un petó suau i llarg. Em tornes a mirar, somrius satisfeta i tornes a recolzar el teu cap sobre el meu pit. Ara jo també estic somrient. No sé si estic vigilant o admirant la vegetació que surt del fang i els petits animals que hi viuen. Un altre soroll. Et noto tensa, la respiració torna a accelerar-se una mica; la teva i la meva. Veig alguna cosa que es mou, son ells. Són lluny, caminen en una direcció diferent a la nostra. S’allunyen més. Et parlo, no et preocupis. Ja marxen. Encara tremoles, jo ja no. Ara potser sí, és només del fred. Et rodejo amb els meus braços. Ens quedem així una estona. Estem mullats i plens de fang. M’agafes de la mà i continuem l’aventura. Queda poc per a que es faci de nit. Ens hem d’afanyar; crec que hi ha una roca uns kilòmetres més endavant on ens podrem estirar i descansar una miqueta. Ja ho sé, amb aquest fang és molt difícil caminar. Però ja queda menys. Ara t’esquitxo jo. Tu rius. M’empentes i tornem a caure al fang. Mires cap endavant, veus un arbre, t’aixeques i surts corrents. On vas? Et segueixo, jo també vaig corrents. Quin arbre és aquest? Sembla un pomer, però no ho és. Els fruits són rodons. N’agafes un. M’ho llences, ja tenim pilota! Continuem caminant, anem cap a la roca. Bé, cap on crec que hi ha una roca. Si no hi és, ja trobarem quelcom. Ei no la tiris tant alta la bola! Agafa-la!

sin olvidarse de la luna

Gritó para decir que se sentía vivo. Miró al cielo temeroso de la lluvia y salió el sol. Un cielo azul le inundaba de bienestar. El olivo se mecía suavemente con la brisa de la mañana. Los primeros polvorones ya habían llegado. Sí, es cierto, hacía frío. Pero el sol lo cambia todo. Era consciente que la gente formal se preocupa por tener un buen trabajo y un status social digno de alabanza. Este no era su caso, sólo le interesaba ver brillar el sol. Cuando lo llamaron para formar parte de las filas del ejército simplemente siguió caminando. Provisto de unas botas marrones, un par de zapatos negros y una mochila con una muda, partió hacia lo imposible. Zarpó en busca del sol perpetuo; éste a veces le visitaba para animarlo en su travesía. No fue fácil, muchas nubes quisieron aguarle la fiesta. Pero con los rayos creó un magnífico entretenimiento pirotécnico, con el agua improvisó un parque acuático y con el gris de las nubes fabricó un vestido para aclarar la túnica de la muerte. Dicen, que en las tardes de tormenta cuando se escapa un rayo de sol entre medio, no es más que uno de sus trucos haciéndonos un guiño desde su ruta al sol.

nosaltres no som d’aquell món, però tampoc d’aquest

Riuen i xerren entre ells. Els altres simplement es criden, fins i tot arriba algun cop de puny. Uns cerquen la seva exclusivitat i exquisitat. També ho volen els altres, però ho amaguen en la unitat de tots tenir per sobre els mateixos llençols. Jo vinc d’un silenci de treballadors. D’una amargura dolça de veure passar el temps. Mai vam ser benvinguts, sempre a un costat. Aquesta va ser la tònica d’actuació. Per part nostra, d’aquest plor en podíem fer la nostra vida; doncs la vida pot ésser aquest plor. Però ens agrada mirar endavant. Fer el nostre lloc. No perdem de vista el dit acusador. Som els assenyalats. Potser els escollits. Hem sentit, al portal, de bon matí, tot allò que ens van voler explicar. Hem vist ocells negres que no venien de cap lloc. Ara som aquí, esperem el nostre moment. Cada cop més a la vora. Encara però, fem com els vells, esperem i esperem.

L'angoixa també es meva

I vaig veure com davant meu s’alçava una deessa. Gairebé no podia suportar la claror que emanava la seva aura. Però obstinat i segur de mi mateix vaig fer front a aquest dolç desafiament. Bé, segur no ho estava, però hauria estat maco de dir. Tots els que hi érem a l’arena teníem por; però aquell dia jo estava tranquil, amb por, però tranquil. Era molt conscient que m’esperava la mort al no desviar-li la mirada. Ella va recórrer tota la plaça mirant-nos un a un; a un que va trobar que la mig mirava el va deixar mal ferit. Quan va arribar fins on era jo va estirar el seu braç i apuntant-me amb dos dits em va fer un gest per a que m’hi apropés. No diré que no vaig vacil·lar, però m’hi vaig apropar. Un cop estava a menys d’un metre d’ella, m’obligà a agenollar-me i em posà la mà sobre el cap; com si fos un prevere, un bisbe o un papa i m’estigués santificant. Després només recordo despertar-me en una plaça a vessar de sang. Tots els homes que estaven a prop meu ara estaven estirats a terra morts, degollats. Sentia xivarri, a dalt, a les graderies, hi havia uns micos mirant-me i xisclant. Es movien nerviosos, esperaven quelcom que no vaig entendre. Al cap d’una estona vaig sortir per la porta per on entràvem els esclaus, ja no hi quedava cap humà viu. De sobte, al sortir de les galeries cap a la llum del sol vaig tenir una sensació de calidesa que ja havia viscut abans. Vaig tancar els ulls i vaig caminar cap a on el cor em guiava, minuts després l’olor a maduixa, la temperatura calorosa, el tacte tendre de la teva pell i el sentir el batec del teu cor barrejant-se amb la teva respiració van inundar els meus sentits; en obrir els ulls i tornar a veure la deessa vaig pensar que potser jo també havia caigut a l’arena. Avui encara no sento els peus tocant-me a terra.

Qualsevol nit pot sortir el sol.

La brisa acariciándote el rostro

Estoy de pie, pierdo un poco el equilibrio; no llego a caer al suelo. A mi alrededor todo da vueltas. Veo arena y hay mucha claridad, casi me ciega. Hace mucho calor. Me duele la cabeza y las sombras se intentan apoderar de mi. Conozco el camino, sólo tengo que trepar por el arco iris. Quieren hacer zozobrar lo conseguido hasta ahora; no pienso quedarme de brazos cruzados. Tu impulso me da fuerza, tu aliento me reanima y al final, sólo de pensarte me reconforta.

No pot ser veritat

Obro la boca i surten papallones grogues; dibuixen un estel. Enmig de l’estel s’aprecia quelcom vermell, apropo la mà fins que una marieta es posa sobre el meu dit índex. Absorbeixo els colors del insecte i la meva mà pren forma de bolet, perdent els dits. El meu ull dret comença a créixer menjant-se el meu cap, hombros muscles, esquena, cames i braços... quedo fet un bolet amb una base líquida d’ull; tot un basalt. Sóc un bolet vermell amb piques blanques. De les piques surten unes llengües blanques fins arribar a les papallones, que m’alcen del terra i em porten a voltar pel cel. Poc a poc ens anem ajuntant per formar una catifa voladora de colors vius. M’enrotllo i baixo ràpidament cap a un forat que hi ha al terra; un terra marró i sec. De sobte surto disparat per entre les esquerdes del terra en forma de flors. El sol fa que em desfaci, i amb el pendent del terra vaig rodolant convertint-me en una bola. De la bola torno a sortir jo mateix. Faig un salt i em llenço de cap a un llac d’aigua freda. Surto surant de mica en mica, fins caminar sense distincions de terra o aigua. Torno a volar, girant sobre mi mateix i pujant molt alt. La llum cada cop és més intensa, més blanca. Ja no veig res. Ei! Has obert el llum. Bon dia.

Nel pozu María Luisa

Nel pozu María Luisa

Trailarai larai, trailarai

Nel pozu María Luisa

Trailarai larai, trailarai

Morrieron cuatro mineros

mirái, mirái Maruxina, mirái

mirái como vengo yo

Traigo la camisa roxa

Trailarai larai, trailarai

Traigo la camisa roxa

Trailarai larai, trailarai

De sangre d'un compañeru

Mirái, mirái Maruxina, mirai

mirái como vengo yo

Traigo la cabeza rota

Trailarai larai, trailarai

Traigo la cabeza rota

Trailarai larai, trailarai

Que me la rompió un barrenu

Mirái, mirái Maruxiña, mirái

mirái como vengo yo

Santa Bárbara bendita

Trailarai larai, trailarai

Santa Bárbara bendita

Trailarai larai, trailarai

patrona de los mineros

Mirái, mirái Maruxina, mirái

mirái como vengo yo

Patrona de los mineros

Mirái, mirái Maruxiña, mirái

mirái como vengo yo

Dintre del bosc

Tot és fosc, camines poc a poc. Tens por d’ensopegar amb alguna branca o pedra del camí. Et cal anar tocant els arbres que tens a prop per tal de poder continuar endavant. Mai dones un pas sencer, decidit. Arrossegues els peus per por a caure en un forat. Qui sap si no t’hi trobaràs amb arenes movedisses? Mires enrere i veus la claredat de la vall que has deixat. Al bosc no hi ha cap cartell; cap indicació. Diuen que la Meritxell va entrar-hi i no hi va tornar a sortir. Ningú no sap que li va passar. Tot son rumors sobre el que va succeir. El consens general és que es va perdre dintre del bosc i que finalment va morir de gana, o que se la va cruspir algun animal ferotge. Clar, que també hi ha qui diu que va trobar una drecera dintre el bosc que la va portar fins un món de fades. Que és un lloc on el dia i la nit es confonen fàcilment degut que els estels juguen amb el germà sol; el mateix que té una aventura amb la lluna i de tant en tant se’ls veu junts. Diuen que allà les flors parlen i les roques són càlides. La veritat és que no es pot dir amb certesa que li va passar a la Meritxell. Encara dones una passa més cap endavant, saps que arribarà un moment que deixaràs de poder mirar enrere i veure la claredat. Demà és tan lluny. Sents l’olor de la terra, una petita brisa a la cara t’alleuja el mal de cap. Tanques els ulls, et deixes anar de les branques dels arbres i fas un petit pas cap endavant. Ei, compte no et desequilibris. Respires profundament, descanses i un somriure es dibuixa al teu rostre. No riguis, que encara et menjaràs algun insecte. La vida és molt seria. No ets conscient que ets a un bosc que no saps a on et porta, que és fosc i que no tens cap raó per somriure? Bé, potser tens raó, i si es cerca una mica, potser es pot trobar alguna petita raó i ‘por el monte corren las sardinas’. La tardor s’està acabant. He vist un llop com menja guineus. Un nou lloc pur.

La lluna

Regálame una rosa

Busco entre los cajones de la cocina algo que me haga recordar. Sólo encuentro migajas de pan, trapos y cubiertos. Tengo la sensación que estoy cerca. Abro la nevera, hay leche caducada, unos huevos que no me atrevería a comer y una lata de atún a medias; además de los restos de comida enganchados en las estanterías. El frigorífico no soy capaz de abrirlo, tal vez esté demasiado congelado, he roto un poco el tirador. Me siento en el taburete, reclinado contra la pared y mirando hacia el fregadero. El fluorescente le da un toque bastante frío al lugar. Intento recordar. No entiendo nada, no estoy muy seguro de que es lo que hago, pero tengo que encontrar las respuestas, sé que están aquí. Observo con atención los fogones, el pasamano del horno, las manchas de grasa de la campana, pero nada, no obtengo nada. Por la cabeza me pasa la idea de rendirme, de dejarlo pasar; no me da la gana. Con decisión me levanto, abro los armarios y rebusco entre las latas de conserva y paquetes de pasta y arroz. Ahí está, entre los paquetes un pétalo de rosa seco. De repente, una imagen nítida aparece en mi cabeza, eres tú, sé quien eres pero no acabo de reconocerte. Sé que he dado un paso, pero no sé bien hacía donde. Cerca del pétalo hay una hormiga saliendo de un paquete de azúcar. ¿Qué hago en esta cocina? Mi paladar sabe dulce, se me nubla la vista. Creo que he perdido el equilibrio, imagino que debo estar tendido en el suelo, oigo voces a lo lejos. Tengo frío. Sé que aún estoy ahí, o aquí, vamos, en algún sitio. Sé que existo pero no podría decir ni cómo ni cuando. Noto algo sobre mi cabeza, espero que sea algo bueno, estoy a su merced. ¿Cómo saberlo? Yo sigo aquí, a mi parecer, estirado sobre las baldosas de la cocina.

Alemanya trontolla

Mirem les eleccions d’ América del nord com el més rellevant d’aquests dies. Que no dic que no sigui rellevant. Però encara tenim bancs alemanys demanant calés per poder tirar endavant. Tot això ja sabem qui ho paguem. Cada dia ens posen algun tipus de vel davant el rostre per a que no veiem cap a on anem. I si el vel no funciona, fan algun joc de mans i ens quedem bocabadats durant una estona. Jo no hi vull pensar gaire en les qüestions econòmiques en que ens trobem tot plegat. Però tampoc vull ser tan innocent com per a donar-li l’esquena, tancar el ulls, comptar fins a deu i que quan els torni a obrir tot estigui bé. No, companys, això no marxa tan fàcil. Avui a la feina es respira una espècie de tensió incòmoda, sí, avui es dilluns. Mira tu, un dilluns no m’agradaria morir. Acabo d’imprimir-me un manual de 74 fulls que m’haig de preparar per a la setmana que ve. Però clar, m’ho hauria de mirar pel meu compte. Bé, tornant al tema que ens ocupa, dir que avui al banc que li ha tocat ha estat el Commerzbank, crec que demanen 8.000 milions... bé, per fer-se un xalet al costat de la platja i pagar-se algun dinar entre setmana. Crec que som en un moment molt interessant de la història, que hauríem d’estar alertes, i preparats per al que sigui. Jo ja he pres una decisió, no em penso angoixar ;-)

de cielos incendiarios

Al caer la tarde el sol poco a poco se va escondiendo tras las ruinas de los edificios. Es la llegada de las sombras lo que despierta a la criatura. Los aldeanos se han acostumbrado a ofrecerle cada principio de semana un sacrificio humano. La criatura parece que así consigue controlar sus impulsos; aunque a veces, sale de su guarida sin previo aviso para arrasar con cuanto se topa a su paso. Los aldeanos, resignados a vivir de esta manera, cada vez que la criatura destroza algo ellos lo reparan. Pueden pasar varios días reconstruyendo casas y calles, ellos se han acostumbrado a eso. Yo llegué a esta ciudad hace unos meses, ya había oído hablar de la criatura y de los sacrificios de los aldeanos. Ciertamente jamás había dado mucho crédito a estos rumores de cantina. Pero hará un par de semanas fui testigo de un ataque de ira de la criatura. No era muy tarde, me atrevería a decir que incluso aún había claridad. Vi como algo enorme salía de entre unos edificios, de sus narices salía un aire que quemaba; la criatura tenía mucho de temible, pero al mismo tiempo encerraba algo hermoso que no sabría explicar que es. He matado muchos dragones, me dedico a esto. Pero esta criatura no era eso, era algo que yo no conocía. Al ojo inexperto le podría haber parecido uno, o de la familia, pero no, no era un dragón. Sus movimientos eran inquietos, como si fuera un lobo, se movía de lado a lado, intentaba rodearme para buscar mi punto flaco. La criatura se sabía amenazada. Yo estaba plantado ante aquello con mi lanza preparada, en posición defensiva. Aquella situación no me gustaba, si fuera un dragón, ya estaría su sangre bañando las calles. Me imaginé un combate largo, duro. Cambié a posición de ataque, cogí carrerilla y trepé por su cuerpo hasta llegar a la altura de sus ojos. Dirigí mi lanza hacia el entrecejo de la criatura y de manera incomprensible paré. Ni llegué a rozar su piel con la lanza, seguramente que tal vez ni amagué un ataque. Lo que sé es que la criatura me miró como esperando una explicación. Me senté en su nariz y partí la lanza por la mitad, hablamos largo rato sin decirnos nada. Después, tal como había subido hasta su cabeza, bajé y nos despedimos. No hacía falta nada más, todo estaba claro. La criatura parecía haber encontrado su verdadera naturaleza, no volvería a matar ni a destrozar. Sin embargo, algunos aldeanos siguen cada principio de semana ofreciéndole un sacrificio humano. Lo que al principio era una comodidad para la criatura, se ha convertido desde entonces en un dilema.

por a la mort

No em considero una persona poruga. Però si es veritat que sempre he vigilat de no fer-me mal. Morir no és una qüestió que em plantegi molt sovint. Tinc més por a patir i al dolor en si, que no pas a la mort (anava a dir una mort, però això és un altre tema). Al final, ningú no hauria de tenir por a la mort. Avui venia des de Barcelona en direcció Terrassa per la C-58 i estava plovent. Bé, estava plovent molt, gairebé podríem dir que estava diluviant. La carretera semblava un riu, les rodes de la moto relliscaven i anava de banda a banda, també per culpa del vent. Quan avançava els cotxes em menjava tota l’onada d’aigua que deixaven darrera i pels costats. Quan hi havia corbes si m’intentava plegar notava com s’anava una mica del darrera, i de veritat, no em feia molta gràcia. Hi ha hagut moments en que realment he tingut por de morir. Bé, qui diu por, diu patiment, o pensament d’una possibilitat de quelcom no agradable que podia passar. Ara ja he arribat al punt de destí, estic sencer, una mica xop, i molt content d’haver lliscat sobre l’autopista. Ara me’n vaig a córrer una estona al gimnàs, però aquest cop agafaré el cotxe... estic content d’haver lliscat, però per avui ja n’he tingut prou (bé, al menys fins ara).

definicions definitòries

Dos i dos son quatre, o potser seran vint i dos; bé hi haurà qui dirà que poden arribar a ser dos-cents dotze. Al final l'essència no és saber quin és el resultat bo de tots ells, és simplement saber a que es refereix un altre quan diu dos i dos. A mi m'agrada conèixer quines són les possibilitats del dos i dos, entendre fins a quin punt arriba en l'escala dels números. Bé, també he de dir, que l'ordre dels números, o un rang d'ells també poden tenir diferents interpretacions. Doncs no és el mateix dos dies de pluja que set, que cap. Potser si no tenim aigua set és el número del que trauríem més profit; però si som enmig d'una onada d'inundacions, cap, seria la resposta. A mi ja m'està bé la definició del nostre dos i dos.