Yo, desubicado en esta vida.

Sento el foc molt a prop. Em persegueix. Sort que m’he mullat la samarreta. De totes maneres no em puc encantar, haig de seguir corrents. Noto la calor. No són lluny les flames. No estic cansat, em renova l’aire que em dona a la cara. Sé que el que ve darrera és fum tòxic. Un fum negre que ofega, que mata. Tinc calçat nou, els pantalons no em molesten i m’agrada córrer. Davant meu veig el món. Veig rius, boscos i llacs. Els camps de conreu són a punt per a la collita, alguns arbres ja venen molt carregats. Núvols blancs vesteixen el blau del cel, els raigs del sol juguen per entre mig. Sóc un ocell, sóc una pedra, sóc el riu. Descanso. Veig les meves mans, sento la calor, torno a córrer. No miro enrere, ja sé que és el que em persegueix. Tanco els ulls, s’està tant bé pensant en tu. Els meus peus volen per sobre la gespa, faig un gran salt per sobre un precipici, miro el terra allà baix, és profund. Arribo a l’altre costat, segueixo corrents. Sóc la pols, sóc el vent, sóc aquella aranya. Descanso. Veig els meus genolls, sento la calor, torno a córrer.

Hi ha un escriptor català en concret que m'agrada molt. Avui vull compartir un troç de Laia de Salvador Espriu. De pas dir-vos que el 1970 es va fer una pel·li basada en la novel·la aquesta; bé, la foto és un fotograma de la pel·li del Vicent Lluch, que es deia com la novel·la, Laia.

I ara, ja us deixo el troç del que parlava abans:


Però aviat tornava a la immobilitat i a la desesma. La seva mirada s'aprofundia, i sobrevenien la lassitud, la demacració i els tremolors nerviosos. Quan no es podia valer, era maltractada per venjances covardes i perseguida amb odi pels qui més la temien. Aleshores, malaurada i miserable, estava a mercè de la crueltat de la gent, avorrida de tothom, faltada en absolut de protecció.
Era filla de pescadors i va ser batejada amb un nom que ningú no recordava, però li deien Laia. Era la filla d'uns pescadors del nostre mar.


Us recomano que si encara no ho heu fet, que llegiu Laia. O si de cas, si sou d'aquells, veieu la pel·li (això us ho diu un, que no l'ha vista).

Et trec la jaqueta, amb cura, primer una màniga després l’altra. Deixo la jaqueta sobre la cadira. Et faig seure al sofà. Agafo la goma del cabell i et torno a fer ben feta la cua. Mig somrius, mig estàs encantada pensant en no sé què. Vaig a l’habitació i torno al menjador amb les teves sabatilles. Poso un dels teus peus sobre un dels meus genolls mentre et descordo les bambes. Encara avui no estàs del tot tranquil•la quan t’agafo els peus. Et poso la sabatilla. Repeteixo operació amb l’altre peu. De la meva bossa trec unes pintures. Són de carnaval, per a disfressar-se. Agafo el color taronja i faig un requadre al terra. Amb el verd pinto un gran núvol i amb el marró un tronc gruixut. Ara ja sembla que entens que faig. Deixo les pintures al costat de la bossa, em poso al teu costat i t’ofereixo la meva mà per a viatjar. T’alces i suaument amb la teva mà esquerra agafes la meva, primer amb un lleuger contacte entre els dits per finalment agafar-la amb fermesa. Ens mirem, durant uns segons sembla que busquem respostes i preguntes als ulls de l’altre, després simplement somriem. Compto, un, dos i tres. A la vegada fem un pas endavant i ens endinsem en un món de colors. Ja no ens sorprèn, fins i tot podríem dir que ens hi hem acostumat una mica. Ara però, ens preguntem si els colors sempre seran tan vius. Jo miro enrere en el temps i recordo com eren aquells colors. Sí, eren colors vius, eren uns colors que anaven descobrint la seva essència. Ara hi ha més colors, la intensitat d’aquests, a més, ha crescut molt. Fins i tot nosaltres tenim un color més viu, més radiant. És veritat, no sempre serà així, però és que mai ha estat així, sempre ha anat canviant, sempre anem creixent. Encara ens queda molt per veure-ho tot del color de la llum del sol. Caminem ara entre els blaus, taronges i verds! Ja saps, caminem i rodem.