Blogger Template by Blogcrowds.

Full many a glorious morning have I seen
Flatter the mountain-tops with sovereign eye,
Kissing with golden face the meadows green,
Gilding pale streams with heavenly alchemy;
Anon permit the basest clouds to ride
With ugly rack on his celestial face,
And from the forlorn world his visage hide,
Stealing unseen to west with this disgrace:
Even so my sun one early morn did shine
With all triumphant splendor on my brow;
But out, alack! he was but one hour mine;
The region cloud hath mask'd him from me now.
Yet him for this my love no whit disdaineth;
Suns of the world may stain when heaven's sun staineth.


Xavier
fa unes setmanes

Vaig caminar durant dos dies seguits. Només vaig parar el matí del segon dia, va ser a una cantina del camí. Vaig esmorzar tot el que el meu cos em va deixar. Amb pressa vaig entrar, amb pressa vaig menjar i amb pressa vaig sortir. Ben entrada la nit d’aquell mateix dia entrava a la ciutat. Tot era foscor i silenci. Només una espelma trencava aquell hermetisme. Vaig dirigir tots el meus sentits cap aquella font de llum y calor. No va passar res durant bona estona. Havia topat amb un mur que em feia pensar que potser havia errat el camí. Però va ser amb esperança i paciència que vaig tornar a respirar. Sí, la llum de l’espelma va encendre un rierol d’oli que dirigí el foc y la claror cap a totes les cases de la ciutat. Gairebé no va arribar a un minut que em vaig sentir un altre cop a casa, calent, còmode, segur. Poc a poc, vaig començar a sentir el xivarri del carrer, els nens jugant, els cavalls bufant cada dos per tres, uns nois barallant-se i la discussió entre uns comerciants. La meva pell tornà a tenir color. El meu somriure es tornà a posar al seu lloc habitual. Estava clar, començava a sortir el sol un altre cop.


Xavier
no em cal la primavera

Aguas mansas, tibias y brillantes de un amado Caribe.
Reflejos solares contra el vidrio de los tintos más deseados.
Hojas regadas al atardecer del triticum de principios de verano.
La Fée Verte de los románticos de París en copa de Bohemia.

Sé por fin que ya no te irás aunque te vayas.
No te harán falta migas de pan, gritaré para ti.

Mantis religiosa nacida entre futuras melodías de saxofón.
Hijo desnudo del alfónsigo tantas veces compartido.
Rastro duro de la tierra de la ciudad de la madre del rey de Siria.
Esperanza para unos, envidia para otros y felicidad para mí.

Sé por fin que ya no te irás aunque te vayas.
No te harán falta migas de pan, gritaré para ti.



Xavier
hacia la luz solar no descompuesta

Pujo les escales, miro a un costat, no veig ningú. Miro cap a l’altre costat, també està tranquil. Travesso el passadís i arribo fins a l’armari on són les claus. Les busco sense tocar res. Hi ha tantes claus! Se’m fa etern la cerca. Per fi les trobo, amb sigil les agafo i les fico a la butxaca de la meva jaqueta. Faig, també amb molta precaució, el camí de tornada. Baixo les escales, i un cop al replà respiro profundament. Deixo passar uns quants segons i em relaxo. Vaig fins al portal, obro i miro abans de sortir. Ja sóc fora, tot està bé. Sé on trobar-la. Vaig cap a la petita plaça que hi ha enfront de l’església. Al mig de la plaça hi ha uns vells ballant sardanes, la gralla sona de fons. Allà està. Ben neta i preparada per a mi. Al temps que m’apropo vaig traient les claus. Un cop al seu costat, em paro uns segons per observar-la i desitjar-la. Li trec les cadenes, poso la clau al pany, volto la clau, embrago, acciono el disparador i jugant amb l’accelerador l’encenc. És música celestial. Em poso el casc, els guants i pujo a la blava. Poso primera, accelero suaument i surto de la plaça de l’església amb un so ronc i profund. En breu m’animo, i desenvolupo les marxes fins les nou mil voltes. No penso en un destí, però em dirigeixo cap a tu. Paro a posar benzina, et truco. No he entès molt bé que m’has dit, però desitjo que hagis dit que sí. Mai entenc que dius, no m’agrada parlar per telèfon, vull veure’t la cara. Pago i surto de la benzinera. Només desitjo trobar-te.

Xavier
no em donis dolços

Et veig de lluny. Respiro profundament, no em falta aire. Camino amb decisió cap a tu. Però no ràpid. Cada vegada m’apropo més. Ja sóc aquí, somric, ens besem suaument. La meva mà busca la teva esquena, faig força, sense brutalitat, i ajunto els nostres cossos. Tu et deixes, t’apropes, recolzes el teu cap a la meva espatlla. No hi ha res millor. Els teus llavis tendres i càlids busquen el meu coll, encara no hi ha contacte i ja els sento. M’oblido de tot. El món, en general i en particular, deixa de funcionar, es para, hi ha una pausa. El meu cor torna a bategar, ara més ràpid que abans. Ens separem, fem vida normal. Ja no tinc el control, ja estic venut. Una altra vegada em trobo sobre un pont de corda amb un gran precipici. Ara no fa vent, el pont no es mou gaire. Provo de no mirar cap a baix. Faig passes curtes, primer un peu, després l’altre. Arribo al mig. Et deixes anar el cabell, em parles, rius, em toques, em fas riure. Segueixo al mig del pont; sembla controlat. Ja no et sento bé. Segueixo, primer un, després l’altre. No pares de somriure, ets feliç, beus aigua, em mires, em fas feliç. Ara en sóc conscient, he perdut el control. No sóc jo qui guia el meu cos pel pont. Deixo anar les mans, em fixo en els peus: primer un, després l’altre. No els controlo, caminen sols. Quines mans més boniques tens. Si m’ho demanes et portaré a fer un volt pel cel, sóc un ocell. Bé, sóc el que tu vulguis.

Xavier
mirant el cel

Vaig veure un drap blanc lligat a un pal. Sens dubte em demanaven una treva. Vaig accedir. De totes maneres encara estava en guàrdia. Va passar el primer dia sense cap ensurt. Va arribar la nit del segon i tot calmat. El tercer vaig relaxar-me una mica, només vigilava durant el dia. El cinquè dia fins i tot em deixava el fusell a un costat de la trinxera mentre em preparava el dinar. Aquella nit vaig dormir molt tranquil. A l’endemà, quan em vaig despertar, creia que era un malson. La suposada treva tenia tota la pinta d’haver acabat. Al voltant del perímetre que jo tenia controlat estava ple de tancs. Com és que no els havia sentit arribar? Tot estava en calma. Ja conec aquesta quietud, és el silenci neguitós previ a un atac. Tothom és conscient que aquell matí pot ser l’últim, i just unes hores abans de començar cadascú ordena els seus pensaments i lluita amb les seves pors. Jo no estava preparat per la lluita. No aquell dia. Vaig tractar de calmar-me i pensar en com havia d’actuar per salvar-me. Vaig aplegar tota la munició que tenia i la vaig anar col•locant en els punts estratègics per a poder-me defensar. El fusell, ara ja el portava sempre amb mi, a més de suficients projectils. La banda més fràgil, o per on semblava més fàcil atacar-me, la tenia controlada amb una metralladora. La banda nord, era més difícil d’atacar, doncs els enemics em quedaven en un pla inferior; allà els esperava amb dos fusells de precisió. En veritat es podia dir que estava prou ben preparat per parar un atac. Però no va ser així. Vaig sentir un tret, un tret llunyà. No vaig identificar des de quin punt estaven disparant. Vaig sentir un altre i un fort cop al pit em va llençar contra la paret. Vaig caure de boca a terra. No em podia moure, em cremava el pit. No es sentia res més. Estava sagnant. Tractava de no acabar així. Al meu voltant tot estava igual, no es movia res. De sobte vaig sentir una forta explosió darrera meu i un núvol de pols em cobrí sencer. Amb els ulls i la boca tancada vaig sentir com es movien els tancs, el terra tremolava. Aquest tremolor va ser com un massatge, crec que em vaig adormir. Fa dos dies que he despertat, no tinc cap ferida al cos, bé, alguna cicatriu, però cap ferida oberta. No sé com definir on sóc, però sé que estic tancat. El terra és suau, és artificial, de color blanc. Jo vaig amb una bata blanca, res més. Les parets també son blanques, suaus i blanques. El sostre deu ser blanc, però no arribo a veure’l. Quan miro cap amunt hi ha una llum blanca que em cega. No he menjat res, però tampoc tinc gana. Sóc a una habitació gran, molt gran i en forma d’hexàgon. Deu tenir uns 800 metres quadrats. Però no hi ha res, cap moble, cap figura, cap llit. Tot és blanc, tant blanc, que des d’una paret no aconsegueixo distingir la paret d’enfront del terra. No m’atreveixo a dir que sigui mort, recordo tot, fins els tancs. Deuen ser els enemics, deuen estar fent proves amb mi. O potser és una paranoia meva? Merda, té pinta de paranoia. M’he tornat un paranoic? Estic malalt? De veritat he viscut tot el que hi ha en els meus records? Sóc potser un conillet d’índies? Si hi ha algú allà fora: Si us plau, veniu a rescatar-me.


Xavier
atrapat i indefens





Xavier
faces come out of the rain

No te atreves a respirar hondo, cada vez que lo has intentado se te bloquean los pulmones y acabas vomitando. Así pues, la única forma para seguir que tienes, es respirar de manera entrecortada y rápida, como los pasos de una gueisa. El alcohol te calma los bombeos de sangre, pero conlleva un ligero dolor de cabeza. Fuera está lloviendo, hace un tiempo pésimo. Sales, te mojas, no tienes paraguas; creo que nunca has tenido un paraguas. En seguida se te moja el pelo y el agua te empapa los hombros y parte de la espalda. Notas como el frío se escurre entre tu piel y tu carne hasta llegar a los huesos. Sigues caminando, últimamente como mejor te sientes es así, caminando, bueno, deambulando se podría decir, sin rumbo. Es pronto, demasiado pronto. Te acercas a un bar, te sientas cerca de la vidriera, la lluvia no te gusta, pero te encanta verla. Te tomas algo caliente mientras tu mirada se pierde entre las palmeras y las gotas de los charcos. Tu mente, como ya es costumbre, se evade, vuela hacía tu mundo de cómic y nubes. ¿Cómo se puede concebir un mundo de nubes? Tú lo haces, tienes un universo paralelo dónde lo único que existe son nubes, y a medida que caes, o que vuelas, construyes nuevos lugares, generas sentimientos y luego, más adelante, los dibujas de cómic. Vuelves al bar cuando la camarera te dice algo. Pagas y te largas, ya no llueve, ya sólo quedan palmeras. Tienes que aprender a controlar la lluvia, de otra forma esto puede acabar contigo. Pero bueno, como que ya no llueve, sigues caminando. Puede que tengas suerte y hasta el sol te acompañe.

Xavier
enganchado al sol

Xavier
dinant el sopar

Entradas más recientes Entradas antiguas Inicio