Yo, desubicado en esta vida.

Mus..ngel

2009-12-22T23:02:00.002+01:00

I diuen que demà plourà i farà molt de vent. Que anem amb compte. Jo cerco a la bossa algunes monedes per comprar-me un cafè, un té o quelcom que sigui calent. Les ungles se m'omplen de la porqueria que hi ha al fons de la bossa. Ja fa uns dies que fa fred, però crec que ens hem acostumat prou bé i ràpid. Si ens diuen que plourà no ens espanta. I el vent? El vent el tenim controladíssim; aquí molt de vent com a molt és que caigui algun arbre. I ja fa dies que no surto a ballar. Deuen ser les nits fredes. Per fi, trobo monedes necessàries per fer-me el tallat o tacat, calent, això sí. Sense sucre m'entra millor. Dintre la bossa he vist una llibreta de fa uns anys. No hi tinc res gaire interessant, però recordo que la vaig comprar amb molta il·lusió. Havia d'èsser la meva porta falsa. Diguem que no va ser ni un foradet. El cafè m'està fent molt bé. Si plou potser em mullaré, però porto caputxa, no és greu. Em fa ràbia per la bossa, potser es mullen els papers de dintre la carpeta. Hauria de ploure molt, que no crec que sigui el cas. La veritat és que és un dia lleig, gris, fred. No es veuen cares simpàtiques al meu voltant. Bé, que jo ja m'he acabat el cafè. Llenço el got a la paperera groga, agafo la bossa i escales amunt que hi ha molta feina per fer. Si demà plou i em mullo... Que els bombin!

Xavier
renting face

Das Beste

2009-12-19T12:38:00.002+01:00

Silbermond

Xavier
genau wie so

Manifiesto ‘En defensa de los derechos fundamentales en Internet’

2009-12-08T15:03:00.000+01:00

Ante la inclusión en el Anteproyecto de Ley de Economía sostenible de modificaciones legislativas que afectan al libre ejercicio de las libertades de expresión, información y el derecho de acceso a la cultura a través de Internet, los periodistas, bloggers, usuarios, profesionales y creadores de internet manifestamos nuestra firme oposición al proyecto, y declaramos que…

1.- Los derechos de autor no pueden situarse por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos, como el derecho a la privacidad, a la seguridad, a la presunción de inocencia, a la tutela judicial efectiva y a la libertad de expresión.

2.- La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. Ni un cierre sin sentencia. Este anteproyecto, en contra de lo establecido en el artículo 20.5 de la Constitución, pone en manos de un órgano no judicial -un organismo dependiente del ministerio de Cultura-, la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.

3.- La nueva legislación creará inseguridad jurídica en todo el sector tecnológico español, perjudicando uno de los pocos campos de desarrollo y futuro de nuestra economía, entorpeciendo la creación de empresas, introduciendo trabas a la libre competencia y ralentizando su proyección internacional.

4.- La nueva legislación propuesta amenaza a los nuevos creadores y entorpece la creación cultural. Con Internet y los sucesivos avances tecnológicos se ha democratizado extraordinariamente la creación y emisión de contenidos de todo tipo, que ya no provienen prevalentemente de las industrias culturales tradicionales, sino de multitud de fuentes diferentes.

5.- Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.

6.- Consideramos que las industrias culturales necesitan para sobrevivir alternativas modernas, eficaces, creíbles y asequibles y que se adecuen a los nuevos usos sociales, en lugar de limitaciones tan desproporcionadas como ineficaces para el fin que dicen perseguir.

7.- Internet debe funcionar de forma libre y sin interferencias políticas auspiciadas por sectores que pretenden perpetuar obsoletos modelos de negocio e imposibilitar que el saber humano siga siendo libre.

8.- Exigimos que el Gobierno garantice por ley la neutralidad de la Red en España, ante cualquier presión que pueda producirse, como marco para el desarrollo de una economía sostenible y realista de cara al futuro.

9.- Proponemos una verdadera reforma del derecho de propiedad intelectual orientada a su fin: devolver a la sociedad el conocimiento, promover el dominio público y limitar los abusos de las entidades gestoras.

10.- En democracia las leyes y sus modificaciones deben aprobarse tras el oportuno debate público y habiendo consultado previamente a todas las partes implicadas. No es de recibo que se realicen cambios legislativos que afectan a derechos fundamentales en una ley no orgánica y que versa sobre otra materia.

Este texto se publica multitud de sitios web. Si estás de acuerdo, publícalo también en tu blog, twittéalo, facebookéalo.

Reduint la visibilitat horitzontal a menys d’un quilòmetre.

2009-12-02T23:04:00.003+01:00

aire

1 m. [QU] [FIF] [BI] Mescla de gasos que compon l’atmosfera. L’aire és necessari per a la respiració. Renovar l’aire de l’habitació. Destapa-ho perquè hi toqui l’aire. Un corrent d’aire. No fa un alè d’aire. Aire enrarit.

... i jo que m'ofego. Quelcom m'estreny el pit, tant que crec que d'un moment a un altre esclatarà i sortiran flors, aigua, ocells, pedres i tot el que omple el meu cervell. Em buido. No sóc més que un recipient buit. Esperant que hi cultivin la sàlvia. Es fa fosc. És fosc. Ja ha arribat la nit. Aquesta nit, tèrbola per definició. Em confondrà i em violentarà, i quan cec de ràbia, no sigui capaç de contenir aquesta fúria, m'oferirà la tendresa, la joia i la pau. Serà doncs quan torni a respirar. Mentrestant jo m'ofego.

Xavier
boira gebradora

The Worst Day Since Yesterday

2009-12-02T14:01:00.001+01:00

Well I know, I miss more than hit
With a face that was launched to sink
An' I seldom feel, the bright relief
It's been the Worst Day Since Yesterday

If there's one thing I have said
Is that the dreams I once had, now lay in bed
As the four winds blow, my wits through the door
It's been the Worst Day Since Yesterday

Fallin' down to you sweet ground
Where the flowers they bloom
It's there I'll be found

Hurry back to me, my wild Colleen
It's been the Worst Day Since Yesterday

Though these wounds have seen no wars
Except for the scars I have ignored
And this endless crutch, well it's never enough
It's been the Worst Day Since Yesterday

Hell says hello, well it's time to I should go
To pastures green, that I've yet to see

Hurry back to me, my wild Colleen
It's been the Worst Day Since Yesterday

(Flogging Molly)

Xavier
i un arbre per decorar

Lo peor del amor (Joaquin Sabina)

2009-10-29T19:22:00.002+01:00

Lo peor del amor cuando termina
son las habitaciones ventiladas,
el puré de reproches con sardinas,
las golondrinas muertas en la almohada.

Lo malo del después son los despojos
que embalsaman al humo de los sueños,
los teléfonos que hablan con los ojos,
el sístole sin diástole sin dueño.

Lo más ingrato es encalar la casa,
remendar las virtudes veniales,
condenar a la hoguera los archivos.

Lo peor del amor es cuando pasa,
cuando al punto final de los finales
no le quedan dos puntos suspensivos…

(Joaquin Sabina)

Xavier
siempre Sabina
¿dónde estará mi alma?

Campanas por la gripe A

2009-10-16T12:29:00.003+02:00

Us deixo un video que crec que és d'interès mundial.

Link document al que es fa referència al vídeo: link

potser no arribem ni al 2015
Xavier

Plugim

2009-07-13T08:52:00.001+02:00

Va sortir corrents, sense mirar per on anava. Només volia marxar. Quan se sentí segur, es va parar i va mirar enrera. Allà deixava els núvols negres i les tempestes. Davant seu s’oferia el sol i la primavera. No va tenir en compte res més. Es plantejava un nou futur; li feia un ‘reset’ a la màquina. Totes les dades que estaven en memòria cau es perdrien. Semblava que res més no li importava. El sol se’l mirava, tot esperant que es decidís. Qui sap quines tempestes hi ha en aquesta primavera. Mentre tant, la pluja continuava caient, cada cop més fluixa, però no parava.

Xavier

downloading el howto dels caçadors

A Pêra

2009-04-13T15:22:00.002+02:00

Como de cêra
E por acaso
Fria no vaso
A entardecer

A pêra é um pomo
Em holocausto
À vida, como
Um seio exausto

Entre bananas
Supervenientes
E maças lhanas

Rubras, contentes
A pobre pêra:
Quem manda ser a?

(Vinicius de Moraes)

Xavier
un altre solet de Sant Martí

Rave on

2009-04-13T10:25:00.002+02:00

The little things that you say and do
Make me want to be with you
You rave on, it's a crazy feelin'
I know, she's got me reelin'
When you say I love you, rave on

The way you dance and hold me tight
The way you kiss when we say goodnight
Rave on, it's a crazy feeling
And I, I know it's got me reelin'
When you say I love you, rave on

Rave on, it's a crazy feeling
And I, I know its got me reelin'
I'm so glad that you're revealing your love for me
Rave on, rave on, tell me, tell me not to be lonely
Tell me, you love me only, rave on to me

Oh, oh, rave on, it's a crazy feeling
And I, I know its got me reelin'
I'm so glad that you're revealin' your love for me
Oh, rave on, rave on, tell me, tell me not to be lonely
Tell me, you love me only, rave on to me

The little things that you say and do
Make me want to be with you
Rave on, it's a crazy feeling
And I know, she's got me reelin'
When you say I love you, rave on

Oh, rave on, it's a crazy feeling
And I, I know its got me reelin'
I'm so glad that you're revealin' your love for me
Rave on, rave on, tell me, tell me not to be lonely
Tell me, you love me only, rave on to me
Rave on to me, rave on to me

(M. Ward)

Xavier
mmmhh... solet

Letizia

2009-04-13T09:28:00.002+02:00

Letizia, allí, dintre el taüt, sota els xiprers, sota la lluna, sota la terra molla. Les arrels dels arbres furgarien la terra molla. Letizia, blanca sota la lluna de coure. Letizia cridaria la seva desemparança sota la nit glaçada, una primera nit de cementiri. L'ullot enemic de la lluna s'immobilitzaria sotjant-la damunt les torres de Santa Maria Liberal. Les ratespenades fregarien en un vol vacil·lant i compacte la terra molla. Les xibeques esbufegarien malediccions i presagis de càstig des dels brancatges més encimats. Letizia, espaordida i trista sota la lluna de coure. La generosa porrona del fosser correria per un cercle de col·legues, un cercle on es conten velles històries d'ànimes. Algun gat diabòlic urpejaria la fanguera xopa, a la recerca d'esperits damnats i de deixalles macabres. Els verms començarien a rosegar la carnassa fresca, una despulla anònima. Letizia, allí, la primera nit de cementiri. Blanca sota els xiprers. Trista sota la terra molla. Sola sota la lluna de coure.

LETIZIA. Un conte de Poe sense Poe ni por. Salvador Espriu

Xavier
sol solet vine'm a veure que tinc fred

When I dream

2009-04-12T13:59:00.002+02:00

I could build a mansion that is higher than the trees

I could have all the gifts I want and never ask please

I could fly to Paris, it's at my beck and call

Why do I live my life alone with nothing at all?

But when I dream, I dream of you

Maybe someday you will come true

When I dream, I dream of you

Maybe someday you will come true

I can be the singer or the clown in any room

I can call up someone to take me to the moon

I can put my makeup on and drive the men insane

I can go to bed alone and never know his name

But when I dream, I dream of you

Maybe someday you will come true

When I dream, I dream of you

Maybe someday you will come true

(Carol Kidd)

Xavier
tancant els ulls

En aquel atardecer de verano

2009-03-17T18:39:00.003+01:00

Caminar por la noche al aire libre, bajo el cielo silencioso, junto a un río de aguas tranquilas es siempre misterioso y remueve las profundidades del alma. En esos momentos estamos más cerca de nuestros orígenes, sentimos nuestra proximidad con animales y plantas, despertamos memorias de una vida primitiva, cuando aún no se habían construido casas ni ciudades y el hombre errante, sin suelo fijo, podía amar y odiar el bosque, el río y la montaña, el lobo y el azor como sus semejantes, como amigos o enemigos. La noche también aleja el sentimiento tan común de una vida colectiva; cuando no hay ninguna luz encendidad ni se oye una sola voz humana, el hombre en vela siente su aislamiento, se siente separado de todo y abandonado a sí mismo. Ese imponente sentimiento humano de estar irremediablemente solo, vivir solo y probar y soportar solo el dolor, el miedo y la muerte, está presente en el fondo de cada pensamiento, para el fuerte y joven como una sombra y una advertencia, para el débil como un espanto.

Hermann Hesse, Nuevos cuentos de amor.

Xavier
al frente, el sol calentando

Incongruencia

2009-03-16T15:37:00.001+01:00

Se miraba las manos como buscando una excusa para explicarse lo ocurrido. Sus manos eran grandes y castigadas, el trabajo duro nunca fue ajeno a ellas. Había controlado en todo momento la situación, hasta el más mínimo detalle estaba pensado. Durante semanas había repasado mentalmente cada paso, cada gesto, midiendo las fuerzas para no cansarse ni ahogarse, estaba todo milimetrado. La noche anterior se retiró pronto, se duchó con agua fría y después de meditar durante unos minutos ante el espejo, se recostó en la cama hasta quedar totalmente dormido. Por la mañana, sin pereza, se levantó y dejó que sus ideas se convirtieran en hechos. Algo no funcionó, algo fue mal. Siguió mirándose las manos. No encontraba excusas. No hallaba explicaciones. Sus manos aún son grandes y siguen castigadas.

Xavier
sin imanes

Cel serè

2009-03-15T09:07:00.002+01:00

He caminat tot un dessert sense aigua.
He mirat al sol directament als ulls.
Sobrevisc.
He tastat l’aigua d’aquesta font.
He deixat que se’m torri la pell.
Vull viure.
He cercat la felicitat.
He trobat la pau.
Sóc nou.

Xavier
onades

Girls in Bikinis

2009-03-08T10:33:00.002+01:00

És el títol d'un llibre d'un autor portuguès, en Pedro Paixão. No sé si és gaire conegut, a mi me’l va donar a conèixer una amiga i la veritat és que el llibre va estar prou bé. El llibre, és una recopilació de petites històries... amb el punt comú que totes parlen de dones, amor i altres tipus de problemes. I com sempre, us vull deixar un parell de perles per obrir boca:

‘ Há gente a mais por todo o lado. Sinto-me dissolver. Nunca saberei responder à pregunta: “Porque continuamos?”. Chegou o tempo de aceitar essa ignorância. É tarde para qualquer alternativa. Envelhecer deve ser isso, calar um grupo de preguntas. ’

‘ Estar com uma mulher e, de repente, descobrir que se está só. ’

‘ Se te apetecer toca-me, mas não me agarres, peço-te. Tocame quando quiseres, onde quiseres, minutos ou horas não importa, mas não tentes agarrar-me. Antes de me agarrares, eu fujo. Se não for a tempo, eu grito. Se for tarde demais, eu rasgo-me. Eu tenho pânico de ficar presa em qualquer sítio sem que saiba onde. ’

Xavier
és tot un món

A la orilla de la chimenea

2009-03-08T10:24:00.002+01:00

Puedo ponerme cursi y decir que tus labios
me saben igual que los labios que beso en mis sueños,
puedo ponerme triste y decir que me basta
con ser tu enemigo, tu todo, tu esclavo, tu fiebre tu dueño
y si quieres también puedo ser tu estación y tu tren,
tu mal y tu bien, tu pan y tu vino, tu pecado tu Dios tu asesino,
o tal vez esa sombra que se tumba a tu lado en la alfombra
a la orilla de la chimenea a esperar que suba la marea.

Puedo ponerme humilde y decir que no soy el mejor
que me falta algo para atarte a mi cama,
puedo ponerme digno y decir toma mi dirección
cuando te hartes de amores baratos, de un rato me llamas
y si quieres también puedo ser tu trapecio y tu red,
tu adiós y tu ven, tu manta y tu frío, tu resaca, tu lunes, tu hastío,
o tal vez esa sombra que se tumba a tu lado en la alfombra
a la orilla de la chimenea a esperar que suba la marea.
O tal vez ese viento que te arranca del aburrimiento
y te deja abrazada a una duda, en mitad de la calle y desnuda.
O tal vez esa sombra que se tumba a tu lado en la alfombra
a la orilla de la chimenea a esperar...

(Joaquin Sabina)

Xavier

ese sol que te alumbra la cara

La carrera

2009-02-18T15:30:00.003+01:00

Sento el foc molt a prop. Em persegueix. Sort que m’he mullat la samarreta. De totes maneres no em puc encantar, haig de seguir corrents. Noto la calor. No són lluny les flames. No estic cansat, em renova l’aire que em dona a la cara. Sé que el que ve darrera és fum tòxic. Un fum negre que ofega, que mata. Tinc calçat nou, els pantalons no em molesten i m’agrada córrer. Davant meu veig el món. Veig rius, boscos i llacs. Els camps de conreu són a punt per a la collita, alguns arbres ja venen molt carregats. Núvols blancs vesteixen el blau del cel, els raigs del sol juguen per entre mig. Sóc un ocell, sóc una pedra, sóc el riu. Descanso. Veig les meves mans, sento la calor, torno a córrer. No miro enrere, ja sé que és el que em persegueix. Tanco els ulls, s’està tant bé pensant en tu. Els meus peus volen per sobre la gespa, faig un gran salt per sobre un precipici, miro el terra allà baix, és profund. Arribo a l’altre costat, segueixo corrents. Sóc la pols, sóc el vent, sóc aquella aranya. Descanso. Veig els meus genolls, sento la calor, torno a córrer.

Xavier
vola, vola, vola

Cita

2009-02-06T09:47:00.002+01:00

"Ama hasta que te duela. Si te duele es buena señal."

Madre Teresa de Calcuta

Bé, és una cita que vaig recordar l'altre dia. Que avui, amb el que a mi m'agrada compartir, vull que en formeu part... és a dir, que participeu activament en el coneixement. Que tingueu un bon cap de setmana!

Xavier
a les portes

Laia

2009-02-05T23:51:00.006+01:00

Hi ha un escriptor català en concret que m'agrada molt. Avui vull compartir un troç de Laia de Salvador Espriu. De pas dir-vos que el 1970 es va fer una pel·li basada en la novel·la aquesta; bé, la foto és un fotograma de la pel·li del Vicent Lluch, que es deia com la novel·la, Laia.

I ara, ja us deixo el troç del que parlava abans:

Però aviat tornava a la immobilitat i a la desesma. La seva mirada s'aprofundia, i sobrevenien la lassitud, la demacració i els tremolors nerviosos. Quan no es podia valer, era maltractada per venjances covardes i perseguida amb odi pels qui més la temien. Aleshores, malaurada i miserable, estava a mercè de la crueltat de la gent, avorrida de tothom, faltada en absolut de protecció.
Era filla de pescadors i va ser batejada amb un nom que ningú no recordava, però li deien Laia. Era la filla d'uns pescadors del nostre mar.

Us recomano que si encara no ho heu fet, que llegiu Laia. O si de cas, si sou d'aquells, veieu la pel·li (això us ho diu un, que no l'ha vista).

Xavier
tot just saltant al sis

No serà sempre així

2009-02-05T18:24:00.000+01:00

Et trec la jaqueta, amb cura, primer una màniga després l’altra. Deixo la jaqueta sobre la cadira. Et faig seure al sofà. Agafo la goma del cabell i et torno a fer ben feta la cua. Mig somrius, mig estàs encantada pensant en no sé què. Vaig a l’habitació i torno al menjador amb les teves sabatilles. Poso un dels teus peus sobre un dels meus genolls mentre et descordo les bambes. Encara avui no estàs del tot tranquil•la quan t’agafo els peus. Et poso la sabatilla. Repeteixo operació amb l’altre peu. De la meva bossa trec unes pintures. Són de carnaval, per a disfressar-se. Agafo el color taronja i faig un requadre al terra. Amb el verd pinto un gran núvol i amb el marró un tronc gruixut. Ara ja sembla que entens que faig. Deixo les pintures al costat de la bossa, em poso al teu costat i t’ofereixo la meva mà per a viatjar. T’alces i suaument amb la teva mà esquerra agafes la meva, primer amb un lleuger contacte entre els dits per finalment agafar-la amb fermesa. Ens mirem, durant uns segons sembla que busquem respostes i preguntes als ulls de l’altre, després simplement somriem. Compto, un, dos i tres. A la vegada fem un pas endavant i ens endinsem en un món de colors. Ja no ens sorprèn, fins i tot podríem dir que ens hi hem acostumat una mica. Ara però, ens preguntem si els colors sempre seran tan vius. Jo miro enrere en el temps i recordo com eren aquells colors. Sí, eren colors vius, eren uns colors que anaven descobrint la seva essència. Ara hi ha més colors, la intensitat d’aquests, a més, ha crescut molt. Fins i tot nosaltres tenim un color més viu, més radiant. És veritat, no sempre serà així, però és que mai ha estat així, sempre ha anat canviant, sempre anem creixent. Encara ens queda molt per veure-ho tot del color de la llum del sol. Caminem ara entre els blaus, taronges i verds! Ja saps, caminem i rodem.

Xavier
el pròxim amb torrades

Shakespeare

2009-01-31T14:22:00.001+01:00

Full many a glorious morning have I seen
Flatter the mountain-tops with sovereign eye,
Kissing with golden face the meadows green,
Gilding pale streams with heavenly alchemy;
Anon permit the basest clouds to ride
With ugly rack on his celestial face,
And from the forlorn world his visage hide,
Stealing unseen to west with this disgrace:
Even so my sun one early morn did shine
With all triumphant splendor on my brow;
But out, alack! he was but one hour mine;
The region cloud hath mask'd him from me now.
Yet him for this my love no whit disdaineth;
Suns of the world may stain when heaven's sun staineth.

Xavier
fa unes setmanes

El moment just

2009-01-28T01:50:00.000+01:00

Vaig caminar durant dos dies seguits. Només vaig parar el matí del segon dia, va ser a una cantina del camí. Vaig esmorzar tot el que el meu cos em va deixar. Amb pressa vaig entrar, amb pressa vaig menjar i amb pressa vaig sortir. Ben entrada la nit d’aquell mateix dia entrava a la ciutat. Tot era foscor i silenci. Només una espelma trencava aquell hermetisme. Vaig dirigir tots el meus sentits cap aquella font de llum y calor. No va passar res durant bona estona. Havia topat amb un mur que em feia pensar que potser havia errat el camí. Però va ser amb esperança i paciència que vaig tornar a respirar. Sí, la llum de l’espelma va encendre un rierol d’oli que dirigí el foc y la claror cap a totes les cases de la ciutat. Gairebé no va arribar a un minut que em vaig sentir un altre cop a casa, calent, còmode, segur. Poc a poc, vaig començar a sentir el xivarri del carrer, els nens jugant, els cavalls bufant cada dos per tres, uns nois barallant-se i la discussió entre uns comerciants. La meva pell tornà a tenir color. El meu somriure es tornà a posar al seu lloc habitual. Estava clar, començava a sortir el sol un altre cop.

Xavier
no em cal la primavera

Uno de los invertebrados más numerosos

2009-01-23T11:45:00.003+01:00

Aguas mansas, tibias y brillantes de un amado Caribe.
Reflejos solares contra el vidrio de los tintos más deseados.
Hojas regadas al atardecer del triticum de principios de verano.
La Fée Verte de los románticos de París en copa de Bohemia.

Sé por fin que ya no te irás aunque te vayas.
No te harán falta migas de pan, gritaré para ti.

Mantis religiosa nacida entre futuras melodías de saxofón.
Hijo desnudo del alfónsigo tantas veces compartido.
Rastro duro de la tierra de la ciudad de la madre del rey de Siria.
Esperanza para unos, envidia para otros y felicidad para mí.

Sé por fin que ya no te irás aunque te vayas.
No te harán falta migas de pan, gritaré para ti.

Xavier
hacia la luz solar no descompuesta

Demà s'acaba el món.

2009-01-21T17:30:00.001+01:00

Pujo les escales, miro a un costat, no veig ningú. Miro cap a l’altre costat, també està tranquil. Travesso el passadís i arribo fins a l’armari on són les claus. Les busco sense tocar res. Hi ha tantes claus! Se’m fa etern la cerca. Per fi les trobo, amb sigil les agafo i les fico a la butxaca de la meva jaqueta. Faig, també amb molta precaució, el camí de tornada. Baixo les escales, i un cop al replà respiro profundament. Deixo passar uns quants segons i em relaxo. Vaig fins al portal, obro i miro abans de sortir. Ja sóc fora, tot està bé. Sé on trobar-la. Vaig cap a la petita plaça que hi ha enfront de l’església. Al mig de la plaça hi ha uns vells ballant sardanes, la gralla sona de fons. Allà està. Ben neta i preparada per a mi. Al temps que m’apropo vaig traient les claus. Un cop al seu costat, em paro uns segons per observar-la i desitjar-la. Li trec les cadenes, poso la clau al pany, volto la clau, embrago, acciono el disparador i jugant amb l’accelerador l’encenc. És música celestial. Em poso el casc, els guants i pujo a la blava. Poso primera, accelero suaument i surto de la plaça de l’església amb un so ronc i profund. En breu m’animo, i desenvolupo les marxes fins les nou mil voltes. No penso en un destí, però em dirigeixo cap a tu. Paro a posar benzina, et truco. No he entès molt bé que m’has dit, però desitjo que hagis dit que sí. Mai entenc que dius, no m’agrada parlar per telèfon, vull veure’t la cara. Pago i surto de la benzinera. Només desitjo trobar-te.

Xavier
no em donis dolços

Canocella

2009-01-20T17:20:00.000+01:00

Et veig de lluny. Respiro profundament, no em falta aire. Camino amb decisió cap a tu. Però no ràpid. Cada vegada m’apropo més. Ja sóc aquí, somric, ens besem suaument. La meva mà busca la teva esquena, faig força, sense brutalitat, i ajunto els nostres cossos. Tu et deixes, t’apropes, recolzes el teu cap a la meva espatlla. No hi ha res millor. Els teus llavis tendres i càlids busquen el meu coll, encara no hi ha contacte i ja els sento. M’oblido de tot. El món, en general i en particular, deixa de funcionar, es para, hi ha una pausa. El meu cor torna a bategar, ara més ràpid que abans. Ens separem, fem vida normal. Ja no tinc el control, ja estic venut. Una altra vegada em trobo sobre un pont de corda amb un gran precipici. Ara no fa vent, el pont no es mou gaire. Provo de no mirar cap a baix. Faig passes curtes, primer un peu, després l’altre. Arribo al mig. Et deixes anar el cabell, em parles, rius, em toques, em fas riure. Segueixo al mig del pont; sembla controlat. Ja no et sento bé. Segueixo, primer un, després l’altre. No pares de somriure, ets feliç, beus aigua, em mires, em fas feliç. Ara en sóc conscient, he perdut el control. No sóc jo qui guia el meu cos pel pont. Deixo anar les mans, em fixo en els peus: primer un, després l’altre. No els controlo, caminen sols. Quines mans més boniques tens. Si m’ho demanes et portaré a fer un volt pel cel, sóc un ocell. Bé, sóc el que tu vulguis.

Xavier
mirant el cel

En blanc

2009-01-14T11:32:00.004+01:00

Vaig veure un drap blanc lligat a un pal. Sens dubte em demanaven una treva. Vaig accedir. De totes maneres encara estava en guàrdia. Va passar el primer dia sense cap ensurt. Va arribar la nit del segon i tot calmat. El tercer vaig relaxar-me una mica, només vigilava durant el dia. El cinquè dia fins i tot em deixava el fusell a un costat de la trinxera mentre em preparava el dinar. Aquella nit vaig dormir molt tranquil. A l’endemà, quan em vaig despertar, creia que era un malson. La suposada treva tenia tota la pinta d’haver acabat. Al voltant del perímetre que jo tenia controlat estava ple de tancs. Com és que no els havia sentit arribar? Tot estava en calma. Ja conec aquesta quietud, és el silenci neguitós previ a un atac. Tothom és conscient que aquell matí pot ser l’últim, i just unes hores abans de començar cadascú ordena els seus pensaments i lluita amb les seves pors. Jo no estava preparat per la lluita. No aquell dia. Vaig tractar de calmar-me i pensar en com havia d’actuar per salvar-me. Vaig aplegar tota la munició que tenia i la vaig anar col•locant en els punts estratègics per a poder-me defensar. El fusell, ara ja el portava sempre amb mi, a més de suficients projectils. La banda més fràgil, o per on semblava més fàcil atacar-me, la tenia controlada amb una metralladora. La banda nord, era més difícil d’atacar, doncs els enemics em quedaven en un pla inferior; allà els esperava amb dos fusells de precisió. En veritat es podia dir que estava prou ben preparat per parar un atac. Però no va ser així. Vaig sentir un tret, un tret llunyà. No vaig identificar des de quin punt estaven disparant. Vaig sentir un altre i un fort cop al pit em va llençar contra la paret. Vaig caure de boca a terra. No em podia moure, em cremava el pit. No es sentia res més. Estava sagnant. Tractava de no acabar així. Al meu voltant tot estava igual, no es movia res. De sobte vaig sentir una forta explosió darrera meu i un núvol de pols em cobrí sencer. Amb els ulls i la boca tancada vaig sentir com es movien els tancs, el terra tremolava. Aquest tremolor va ser com un massatge, crec que em vaig adormir. Fa dos dies que he despertat, no tinc cap ferida al cos, bé, alguna cicatriu, però cap ferida oberta. No sé com definir on sóc, però sé que estic tancat. El terra és suau, és artificial, de color blanc. Jo vaig amb una bata blanca, res més. Les parets també son blanques, suaus i blanques. El sostre deu ser blanc, però no arribo a veure’l. Quan miro cap amunt hi ha una llum blanca que em cega. No he menjat res, però tampoc tinc gana. Sóc a una habitació gran, molt gran i en forma d’hexàgon. Deu tenir uns 800 metres quadrats. Però no hi ha res, cap moble, cap figura, cap llit. Tot és blanc, tant blanc, que des d’una paret no aconsegueixo distingir la paret d’enfront del terra. No m’atreveixo a dir que sigui mort, recordo tot, fins els tancs. Deuen ser els enemics, deuen estar fent proves amb mi. O potser és una paranoia meva? Merda, té pinta de paranoia. M’he tornat un paranoic? Estic malalt? De veritat he viscut tot el que hi ha en els meus records? Sóc potser un conillet d’índies? Si hi ha algú allà fora: Si us plau, veniu a rescatar-me.

Xavier
atrapat i indefens

People are strange

2009-01-12T13:41:00.001+01:00

Xavier
faces come out of the rain

Palmeras

2009-01-10T13:03:00.002+01:00

No te atreves a respirar hondo, cada vez que lo has intentado se te bloquean los pulmones y acabas vomitando. Así pues, la única forma para seguir que tienes, es respirar de manera entrecortada y rápida, como los pasos de una gueisa. El alcohol te calma los bombeos de sangre, pero conlleva un ligero dolor de cabeza. Fuera está lloviendo, hace un tiempo pésimo. Sales, te mojas, no tienes paraguas; creo que nunca has tenido un paraguas. En seguida se te moja el pelo y el agua te empapa los hombros y parte de la espalda. Notas como el frío se escurre entre tu piel y tu carne hasta llegar a los huesos. Sigues caminando, últimamente como mejor te sientes es así, caminando, bueno, deambulando se podría decir, sin rumbo. Es pronto, demasiado pronto. Te acercas a un bar, te sientas cerca de la vidriera, la lluvia no te gusta, pero te encanta verla. Te tomas algo caliente mientras tu mirada se pierde entre las palmeras y las gotas de los charcos. Tu mente, como ya es costumbre, se evade, vuela hacía tu mundo de cómic y nubes. ¿Cómo se puede concebir un mundo de nubes? Tú lo haces, tienes un universo paralelo dónde lo único que existe son nubes, y a medida que caes, o que vuelas, construyes nuevos lugares, generas sentimientos y luego, más adelante, los dibujas de cómic. Vuelves al bar cuando la camarera te dice algo. Pagas y te largas, ya no llueve, ya sólo quedan palmeras. Tienes que aprender a controlar la lluvia, de otra forma esto puede acabar contigo. Pero bueno, como que ya no llueve, sigues caminando. Puede que tengas suerte y hasta el sol te acompañe.

Xavier
enganchado al sol

El torró blanc de Nadal

2009-01-04T01:27:00.003+01:00

Xavier
dinant el sopar

aún y todavía

2008-12-31T14:13:00.002+01:00

Salgo a tomarme unas cañas y me encuentro que las horas que quedan de este año todavía me dejan mucho que ver, aprender y sorprender. Veo a una mujer que pide que le sirvan tres copas de un licor transparente en un botellín de agua; mi sorpresa llega cuando la mujer sale del bar con su botellín, donde le esperan su marido e hijito y guarda en el carro el chupitazo. Al rato, caminando descubro que cada uno da a entender las cosas como sabe. En una salida de vehículos, en vez de poner el típico escrito: 'SE AVISA GRÚA' o sucedaneo, este personaje se limita a escribir: 'SALE COCHE...' (atención a los tres puntos suspensivos, porque dicen mucho, para mí es lo más amenazante). En fin, y para acabar llegando cerca de casa (vivo al lado de la plaza del mercado) encuentro al típico afilador, vamos el que llegaba con su motorcillo y afilaba los cuchillos. Pues esto, este tipo normalmente llegaba con su Mobylette y con un juego de cintas montaba una piedra rodante para afilar. Pues en este caso ha llegado la evolución. El afilador conducía un Fiat Marea, y era en el maletero donde tenía instalado un motorcito para tal uso. Toda una lección evolutiva en este 2008.

Xavier
se deja hacer

Feliz Cumpleaños

2008-12-31T12:05:00.002+01:00

Ahir vaig somniar que estava estirat a la platja amb una espècie de calculadora, provant d’entendre com funcionava. La calculadora era rectangular, com qualsevol altra, i es diferenciava en tres parts. La primera, que estava a la part més alta, era la pantalla. La segona, que era al mig, i era com el doble de la pantalla, constava de dues fileres de botons. D’alguns botons sortia també una petita palmera de plàstic que es podia treure. La tercera part, que era tres vegades la part de la pantalla, constava de tres fileres de botons. Bé en alguns llocs, els botons tenien una espècie d’obertura, que més tard vaig descobrir que servien per a posar les palmeres de plàstic. A més hi havia una clavilla amb un dibuix esquemàtic que en un principi no vaig entendre. Després d’uns minuts observant els botons, provant, canviant les palmeres de lloc, vaig caure que potser la clavilla servia per a posar uns auriculars. Com que era un somni, vaig ficar la mà a la butxaca del meu banyador i vaig treure uns auriculars. Els vaig endollar a la clavilla i me’ls vaig posar. Vaig sentir una musiqueta de fons, era prou agradable, però no vaig reconèixer que era. Llavors una veu em va dir que us digués a tothom:

‘FELIZ CUMPLEAÑOS’

Malauradament fa unes hores que sóc despert i no sóc a la platja ni tinc cap calculadora. Però, a mida que va passant el matí, els núvols van marxant, el sol va sortint i jo ja em veig dintre una estona amb banyador i a la platja. Així que, com ja us he dit abans:

‘FELIZ CUMPLEAÑOS’

Hi ha dies, anys, mesos o vides que comencen regular o malament però això no vol dir perpetuïtat. Només cal una mica de vent i no oblidar el sol. Si pogués us regalaria un cel blau per a tots. Sense cap raó, només, per que m’agrada compartir.

Xavier
abraçades millor que corretges

No hay nadie como tú

2008-12-29T15:25:00.003+01:00

Canta: Calle 13 Featuring Café Tacuba

Link: No Hay Nadie Como Tú

Xavier
hay mentalidades diagonales, pero

Maria

2008-12-29T13:22:00.002+01:00

Smoking is an habbit!

En marzo te encontré y entonces yo pensé
hay que plantar,hay que plantar.
Al rasta fui a buscar
me pudo aconsejar.
Luna llena y a guardar.
La noche ya cayó tu cama preparé
sembrada estás,sembrada estás.
Semana hay que esperar para verte asomar
y ya nuestro amor empezará
Amor prohibido es,mas placer me da
Ganja amor mio ven,dentro de mi esta.
Me quede en la ciudad no te quise prestar
hay que regar,hay que regar.
y todo ese verano estuve a tu lado
oyendo el reggae del Dr Alimantado
color embriagador
causaba tentación
hay que esperar,hay que esperar.
no pude resistir,unas hojas cogí
y tuve un sueño tope free!!
Amor prohibido es,mas placer me da
Ganja amor mio ven,dentro de mi estas.
No pares de crecer que yo te cuidare
sin descansar,sin descansar.
Y como cada año,la vida tu me has dado
y casi nada te he dado a cambio
Por fin el dia ya llego y todo en mi cambio
voy a fumar,voy a flipar
Debemos vigilar,te pueden encontrar
y todo podría acabar muy mal
Es un amor prohibido pero siempre seguimos
hemos de pensar cuando a Holanda nos iremos!!
o a Jamaica molt millor!
Homegrooving, homegrooving
Amor prohibido es , más placer me dá
Ganja amor mio ven, dentro de mi estás
Amor prohibido es , más placer me dá
Ganja amor mio ven, dentro de mi estás
Home grooving is the real solution

And it´s not polution!!

(Dr. Calypso)

Xavier
¡que buena estás!

Tenía tanto que darte

2008-12-29T13:17:00.001+01:00

Prometo guardarte en el fondo de mi corazón
prometo acordarme siempre de aquel raro diciembre
prometo encender en tu día especial una vela
y soplarla por ti , prometo no olvidarlo nunca.

Tenía tanto que darte tantas cosas que contarte
tenía tanto amor guardado para ti ,
tenía tanto que darte tantas cosas que contarte
tenía tanto amor guardado para ti.

Camino despacio pensando volver hacia atrás
no puedo en la vida las cosas suceden no más
aún pregunto que parte de tu destino se quedo conmigo
pregunto que parte se quedó por el camino.

Tenía tanto que darte tantas cosas que contarte
tenía tanto amor guardado para ti ,
tenía tanto que darte tantas cosas que contarte
tenía tanto amor guardado para ti.

Tenía tanto que a veces maldigo mi suerte
a veces la maldigo por no seguir contigo.

Tenía tanto que darte tantas cosas que contarte
tenía tanto amor guardado para ti ,
tenía tanto que darte tantas cosas que contarte
tenía tanto amor guardado para ti.

pararapa parararapa pampararara pararipapa pampararapapa..........

(Nena Daconte)

Xavier
una mica estrany

el barri

2008-12-29T13:14:00.002+01:00

Tanques la porta amb virulència. Dels teus ulls surten les flames de l’odi. Ens hem quedat sols tu i jo. Tots els altres convidats ja han marxat. Jo sóc al sofà, estirat, fumant. Tens la casa buida, algú s’ho ha emportat tot. No tinc gaire clar que faig encara aquí. Apropes una mica la cadira a on sóc jo i t’asseus. Els teus ulls encesos comencen a aclarir-se i d’ells et surten dues gotes de pluja. T’asseques la cara, ara ja més relaxada, estires la mà i et dono per fumar. Amb la segona calada tanques els ulls. Em dius alguna cosa que no entenc. Segueixes parlant, em tornes a mirar. Amb la meva mà et convido a seure al meu costat. Tornes a fer una altra calada i suaument, al temps que em tornes el mall, et col•loques al meu costat. Recolzes el teu cap sobre la meva espatlla i parles tranquil•lament. Em relaxo, et parlo, fumem, noto que somrius. No sé com ho fas, però ens fem una abraçada. Estic una mica confós, t’abraço, les meves mans controlen tota la teva esquena. Aixeques el cap, juntes la teva galta amb la meva, em fas un petó molt curt al coll. Després un altre i un altre. Em separes una mica de tu, i amb els ull tancats dirigeixes els teus llavis als meus. Et paro, obres els ulls, uns ulls plens de tristesa. Et deixo fer. Ens enfonsem al sofà. Encara m’abraces. Em separo, t’observo estirada, com la teva respiració inflen els teus pits sota la teva samarreta, els teus mugrons sobresurten, està clar que no portes sostenidors. Passo la meva mà per sota la teva samarreta, amb el dit gruixut pressiono sota el teu melic, el cor el clavo en els teus ossos. Poc a poc vaig pujant, sentit a cada centímetre les teves costelles i la suavitat del teu abdomen. Arribo a la base dels teu pit esquerre, la teva respiració s’ha accelerat. Paro, potser no hauria de. Notes la meva indecisió, estires el braç i amb la mà m’agafes el cap i em dirigeixes cap a la teva boca.
Et sento sortir de l’habitació, son prop de les deu del matí. Miro per la finestra i no fa gaire bon dia. Vaig fins el menjador, tu deus ser al bany. Obro l’ordinador i miro quina és la predicció meteorològica per al següents dies. Encara no tinc molt clar com és que sóc aquí. Et sento obrir la porta del bany, em giro i sento com em dius bon dia suaument. Em fas un petó llarg i em preguntes si he dormit prou. T’asseus sobre meu, mirant cap a mi, les teves cames rodegen la meva cintura i la cadira. Les meves mans recorren per sota la samarreta la teva esquena, les teves mans juguen amb els meus cabells i tu vas parlant. Jo perdo una mica l’atenció. Ara mateix el meu cap l’únic que pensa es que no està del tot malament aquest barri. Potser una mica fosc de nit, però té un caliu que no es troba a qualsevol lloc. Sí, decididament tots els barris tenen el seu encant. Crec que ja estic preparat per buscar casa. Torno al món, quan estirant-me una mica dels cabells aconsegueixes tirar el meu cap enrere i sento els teus llavis humits sobre dels meus. La teva llengua juga amb la meva i les meves dents. Ens mirem els ulls, tots dos sabem que hauria de marxar. Encara però continuem enganxats. Em mossegues el coll i les teves mans recorren la meva cara com quan un cec vol conèixer el físic d’una persona. També em mossegues el llavi. Ens posem d’en peus, et dono la volta i ara sóc jo qui et mossega el coll, aixeques el braç i amb la teva mà dirigeixes el meu cap contra els teus llavis. El meu cos calenta la teva esquena.
Prenem un cafè amb uns cereals, parlem dels teus veïns i de la teva feina. Em portes aigua, m’estic prenent unes pastilles. Mengem fruita. Em fas riure amb els teus comentaris. Recollim l’esmorzar, tu rentes les quatre coses i jo endreço la taula. Ens posem les jaquetes, miro que no em deixi res, agafem les bosses d’escombreries i les baixem. Hi ha un contenidor a dos carrers de casa teva. Després m’acompanyes agafada de la mà fins el metro. Jo, un altre cop, et deixo fer. Allà, al costat de les escales em pares i ens fem l’últim petó. Baixo les escales i ploro de pensar que la teva vida té una data de caducitat tant curta. Morir és una merda.

Xavier
és la teva o la meva?

Me escapo

2008-12-23T10:44:00.001+01:00

Me revuelco entre las flores
y todo me huele bien,
todo se me vuelve ameno.
Hace frío por los patios
que robó el amanecer
cuando yo andaba descalzo,
cuando yo andaba despacio,
cuando de pronto paré.

Me revuelco en la basura
y encuentro un algo que hacer:
ordenar todas mis dudas…
que un buen día las tiré
como me tiré del borde
de la cama hasta a tus pies,
desde mi nube a tu pelo,
de ganar o de perder.

Y me escapo
salto del suelo a la Luna,
vuelve a casa esta locura
que empezaba a florecer.
Vuelve cielo
a traer días sin lluvia,
vuelve a sonreír la musa
que un día creí perder.

Y entre mis manos aflora,
despacito y con talento,
suave como una amapola.
el sudor que no me falta
cuando te rozo despierto
cuando tu me das la cara
arde el mundo a fuego lento
a hombros de la madrugada.

Y me escapo
salto del suelo a la Luna,
vuelve a casa esta locura
que empezaba a florecer.
Vuelve cielo
a traer días sin lluvia,
vuelve a sonreír la musa
que un día creí perder.

Y me voy perdiendo
dentro de tu vida.
Si me ves durmiendo
es que me voy a la deriva.
Recortando si me aburro
sonrisas de cartulina.

Y me escapo
salto del suelo a la Luna,
vuelve a casa esta locura
que empezaba a florecer.
Vuelve cielo
a traer días sin lluvia,
vuelve a sonreír la musa
que un día creí perder.

Por debajo de la cama y entre dientes,
duerme el viento de poniente
que hoy no puede molestar.
Desentiendes todo lo que a veces digo,
tú adelante, yo te sigo.
Sólo y sin mirar atrás.

(Jere)

Xavier
calcetines de colores

Espalda mojada

2008-12-23T09:58:00.002+01:00

Te conozco alegre y reducido. Las semanas pasan y cada vez te veo más confundido. Tu mirada suele perderse entre los pájaros y los soles de esas preciosas criaturas. Decidido te enfundas los pantalones de pana gastados. Tus pies calzan algo a caballo entre unas deportivas y unos zapatos. Siempre escondido tras un color marrón pastel. Traes los ojos vidriosos y rojos de las hierbas santas. Me aventuro a creer que te evades del peso de la realidad. No te veo disfrutar de la noche, ni de nada últimamente. Espero verte dentro de poco y tomarnos unas cervezas. Si no es conmigo, que alguien me lo cuente. Por lo menos sabré que sigues vivo. A mí, ya no me queda ni memoria. Serán estas fechas odiosas vestidas de frío que me rasgan el envoltorio de los sentimientos. Busco el casete de Los Ramones, enciendo un leño, apago la luz y me siento frente al balcón mirando a la farola del otro lado de la calle. Siempre hay algo bueno por venir, sólo hay que esperar.

Xavier
te doy la bienvenida

Tremolors

2008-12-22T16:51:00.001+01:00

Entre crits i plors sentia un frase em colpejava: troba la font de la vida.
Allà, a on ningú mira si fa sol perquè no els importa, allà vaig buscar.
Només arribar em van rebre amb llances i fletxes amb la punta enverinada.
Es pot dir que ens vam saltar l’amistat i fraternitat per arribar a l’enemistat i l’odi.

Crec sincerament que hagués pogut fer alguna cosa bona a aquella terra estranya.
Clar, que mai ho sabré, ja que el segon dia de batalla vaig caure malferit.
No va ser fins passats tres dies que els elefants em van recollir, estava deshidratat.
Puc sentir-me afortunat que encara sóc viu, que encara parlo i sento.

A les nits encara sentia aquella veu que em deia d’anar a cercar aventures.
Vaig intentar no escoltar-la, només dormir, descansar i deixar passar el temps.
Però la veu cada cop més intensa acabà per fer-me sortir del llit i anar-hi.
Una setmana més tard tornava al lloc on havia estat lluitant i on vaig perdre.

Aquest cop però no portava odi, ni desig de poder, només curiositat i amistat.
No em vaig topar amb cap tipus de resistència. Davant meu tenia la font de la vida.
No sé amb què ni com, però vaig sentir-me feliç, ple, segur i còmode. Tot estava bé.
Em vaig adonar que podia tornar, que no em calia seguir buscant, que ara ja ho tinc.

Xavier
quan ja no cal cercar

Afegint títol

2008-12-22T11:36:00.003+01:00

Des que el món és món i les llegums no parlen que el sol surt per l'esquerra del nord. Jo, com no podia ésser d'una altra manera, fins que no m'ho han dit no he descobert que es podia posar i treure l’opció títol. Bé, millor tard que mai.

Xavier
‘su número no ha sido premiado’

2008-12-19T11:42:00.001+01:00

ESKATUKRA GERLE ANFISKO

Senten un soroll. De sobte s’obren unes portes per on entra la llum del sol. Aquesta claror els cega, han estat massa temps a les fosques. Com autòmats es dirigeixen cap el que creuen és la llibertat. Amb por i molta prudència surten del negre passat. Corre una suau brisa que els proporciona una sensació gairebé oblidada. Poc a poc els seus ulls es van acostumant. El terra és verd, hi ha gespa. No es reconeixen les pròpies mans. Els seus rostres han canviat molt. Els cabells són molt més llargs i amb la brutícia tenen un aspecte deplorable. Fa fred però el sol calenta els seus caps. Comproven que han sortit d’una caixa de ferro, davant d’ells, a uns cent metres hi ha més caixes i més cossos que es mouen. Sembla que tots han sortit a la mateixa hora. Descobreixen que són a una espècie d’estadi, les graderies però, no es veuen, són cobertes amb un vidre negre que fa de mirall. Tots es queden a prop de les seves caixes, reconeixent pam a pam tot el que envolta la caixa. Caminen a quatre grapes, porten molt de temps sense aixecar-se. Al intentar-ho un lleuger vertigen fa que es desequilibrin i caiguin a terra. De cada caixa han sortit de dos a tres persones. Aquelles caixes que eren parelles gairebé han sobreviscut tots, mentre que les caixes de tres, més de la meitat han mort un dels membres. Durant uns minuts els membres d’una mateixa caixa s’observen entre ells amb molta atenció. No entenen molt bé qui son, on son, ni que fan. Amb curiositat es mouen cap a les altres caixes, per observar altres membres. Ningú no diu res, només se sent algun crit o algun cop quan algun membre d’alguna de les caixes intenta tocar un altre. Una sirena sona, és un soroll estrident i molt fort. De les parets de vidre negre surten unes canonades de les que comença a rajar un líquid fumejant. Els que són més a prop, amb curiositat i por s’apropen a veure que és. Els més valents apropen poc a poc la mà al líquid i en el moment que hi ha un petit contacte amb la pell, aquesta reacciona bullint, cremant-se i desfent-se; l’estadi s’omple de crits dels que no són prou ràpids o són massa curiosos. Els altres, corren cap a les caixes, vacil•len una mica abans d’entrar, però molts d’ells hi entren. El líquid poc a poc va omplint l’estadi i va arribant a les caixes. El líquid entra per la obertura i els crema. Més crits. Cada vegada en queden menys. Els pocs que han estat ràpids i poc curiosos, o han tingut la sort de tenir la caixa més lluny de les canonades, es mouen nerviosos. A mida que el líquid va avançant els va cercant en un cercle al ben mig de l’estadi. Deuen quedar vius, bé, al menys no malferits, uns vint o trenta. Els més porucs proven de pujar a les caixes, però encara que no són molt altes ho són prou com per no arribar. El líquid continua apropant-se. El cercle cada cop és més petit. Tant, que només queden dues caixes on no toca el líquid. Gairebé no hi caben tots. Entre cops uns es pugen sobre dels altres, alguns aconsegueixen pujar sobre de les caixes. La superfície no es prou gran per a tots, no caben més de cinc per caixa. El líquid avança, cada cop més ràpid, els que han quedat a baix es cremen. Els crits no paren. El líquid ja ha cobert tot el terra, ja no es veu la gespa i comencen a desaparèixer els cossos de la gent morta. El nivell del líquid va pujant. Queden vives unes nou persones, quatre en una caixa i cinc en una altra. De sobte la caixa de cinc comença a fondre’s. Abans de tocar el líquid els cinc de sobre criden de por i pànic. Un es llença al líquid. Els altres s’enfonsen amb la caixa. Dels quatre que encara queden vius tres són homes i l’altra és una dona. El nivell del líquid continua pujant. Un dels tres homes no aconsegueix tranquil•litzar-se i comença a cridar i a plorar. Nerviós un dels altres dos comença a donar-li cops fins que aconsegueix fer-lo fora de la caixa. Els altres dos veuen la situació però no fan res. Es torna a sentir la sirena. Les canonades deixen de rajar i s’amaguen dintre les parets de vidre. Se sent un tret. Un dels homes cau abatut. Una música antiga sona de fons. Sobre la música se sent una veu que diu: ‘ESKATUKRA GERLE ANFISKO’. La música segueix sonant i als pocs segons es torna a repetir la veu. I després un altre cop i un altre. Sembla que ja no queda cap raó per a lluitar. Cansats i marejats, s’estiren, dormen i es relaxen. Una vida els espera per davant. Una vida d'un segon? D'un minut? D'una esperança?

Xavier
relax

2008-12-19T09:30:00.002+01:00

Casiopea

Como una gota fui de la marea
la playa me hizo grano de la arena.

Fui punto en multitud por donde fui
nadie me detectó y así aprendí.

Cuando creí colmada la tarea
volví mi corazón a Casiopea.

Cumplí celosamente nuestro plan:
por un millón de años esperar.

Hoy llevo el doble dando coordenadas
pero nadie contesta mi llamada.

¿Qué puede haber pasado a mi señal?
¿Será que me he quedado sin hogar?.

Hoy sobrevivo apenas a mi suerte
lejano de mi estrella de mi gente.

El trance me ha mostrado otra lección:
el mundo propio siempre es el mejor.

Me voy debilitando lentamente
Quizás ya no sea yo cuando me encuentren.

(Silvio Rodríguez)

Xavier
¿Qué puede haber pasado?

2008-12-19T09:06:00.001+01:00

Salir

Tú harta de tanta duda,
yo
de preguntarle al viento,
tú
¿qué donde conocí a la luna?
¿yo?
¿que en qué coños ocupo el tiempo?
- En Salir, beber, el rollo de siempre,
meterme mil rayas, hablar con la gente,
llegar a la cama y ...¡joder, que guarrada! sin tí.
Voy que ni toco el suelo y espanto hasta las nubes,
no sé si son tus besos o este tripi que me sube.
ya no me acuerdo de na, que todo éra de colores.
¿Dónde estárán los besos? - se los han quedao las flores.
Salir, beber, el rollo de siempre,
meterme mil rayas, hablar con la gente,
llegar a la cama y joder, que guarrada Sin tí,
y al día siguiente...
Y al llegar a casa me saludan:
- ¡oye! ¿dónde vas cabrón?, ¿dónde te has metido?
- te aseguro que no he estao de más, que no he perdido el tiempo,
que lo he gastado en:
Salir, beber, el rollo de siempre,
meterme mil rayas, hablar con la gente,
llegar a la cama y ...¡joder, que guarrada! sin tí.
y al día siguiente...
* Para algunos vivir es galopar
un camino empedrado de horas,
minutos y segundos.
Yo más humilde soy
y sólo quiero que la ola que surge
del último suspiro de un segundo,
me transporte mecido
hasta el siguiente. *

(Extremoduro)

* Extraido del libro de poemas "La mala gana" de Santos Isidro Seseña.

Xavier
el rollo de siempre

2008-12-17T17:48:00.003+01:00

Stand by me

Intro:
This song says no matter who you are.
No matter where do you go in your life.
At some point you will need somebody to stand by you.

Oh yeah! Oh my darling!
Stand by me.

No matter who you are.
No matter where do you go in life.
You will need somebody
to stand by you.

No matter how much money you got.
Or the friends you got.
You will need somebody
to stand by you.

When the night has come
And the land is dark
And the moon is the only light we'll see
No I won't be afraid, no I won't be afraid
Just as long as you stand, stand by me

And darlin', darlin', stand by me, oh now now stand by me
Stand by me, stand by me

If the sky that we look upon
Should tumble and fall
And the mountains should crumble to the sea
I won't cry, I won't cry, no I won't shed a tear
Just as long as you stand, stand by me

And darlin', darlin', stand by me, oh stand by me
Stand by me, stand by me, stand by me-e, yeah

Whenever you're in trouble won't you stand by me, oh now now stand by me
Oh stand by me, stand by me, stand by me

Darlin', darlin', stand by me-e, stand by me
Oh stand by me, stand by me, stand by me

Xavier
es posen de punta

2008-12-17T17:29:00.001+01:00

El hastío en el viaje

Dadme un rifle y lo rechazaré,
violentadme si queréis.
Camino por estelas regadas de sangre.
No dejaré de verlas en mis sueños.

Comprad todas mis propiedades,
ya no os voy a necesitar.
Tengo la certeza que vuestro mundo es mentira.
Mi lengua ya no os servirá nunca más.

Bebed al tiempo que os relajáis,
reíos de lo que hacéis.
Mis mejores momentos los tengo bajo llave.
Nadie entrará para revolverlos.

Lanzadme sobre las brasas ardiendo,
hoy y así nada me importa.
El agua que baja por el río siempre se renueva.
Beberé otro trago antes de partir.

Usad palabras bien fabricadas,
en otro tiempo funcionó.
Pero recordad cómo el pánico nubla el pensamiento.
Izaré una bandera para la vuelta.

Xavier
ojos rojos

2008-12-17T13:44:00.002+01:00

Deja que esto no acabe nunca

Sé que termino mi tiempo de descanso
la noche que volví a soñar contigo
despertar envuelto en sudor
después de ser esta vez
víctima de pasiones
cualquier intento por lograr
salir del ataúd
resulta un fracaso
...deja que esto no acabe nunca
después del frío beso
...deja que muera buscando gloria
y siga aquí de pie.

La única luz es el brillo de sus ojos
siento cómo seducen y mueven mi sangre
el dedo aplasta la última vela
que quedaba por apagar
intuyo que se acaba el tiempo
cualquier intento por lograr
salir del ataúd
resulta un fracaso
...deja que esto no acabe nunca
después del frío beso
...deja que muera buscando gloria
y siga aquí de pie.
...deja que esto no acabe nunca
después del frío beso
...deja que muera buscando gloria
y siga aquí de pie.

(Barricada)

Xavier
ese sudor frío

2008-12-17T13:23:00.000+01:00

Akira

Pupil•les dilatades, una mica marejat i la boca seca. Gent amb cares desfigurades i borroses que parla i es mou de manera estranya. Espero la música, però només sento cotxes. M’apropo a un jardí amb palmeres. Abraço la més alta de totes. Ella m’abraça a mi. M’alça i m’asseu sobre les seves fulles amb forma de llit. Parla dient-me coses que no entenc. La miro i observo fascinat els seus dàtils. Cada cop la veu és mes fluixa, jo m’apropo. Sento el calor de la seva existència. A l’orella, fluixet, molt fluixet, em diu que m’estima. Bruscament em deixa a terra, un terra humit, està plovent. Sento la fredor de l’aigua al meu coll i les meves mans. Les gotes s’estavellen contra la meva cara violentament. Tanco els ulls i amb el braç em protegeixo. M’aixeco del terra i zigzaguejant arribo fins la moto. Només veig llums brillants i foscor de fons. Arrenco i com una fletxa passo entre un núvol de llums. Travesso túnels i bulevards a una velocitat de vertigen. Em segueixen uns pallassos amb unes barres de ferro. Amb les barres contra l’asfalt fent espurnes cada cop s’apropen més. Apuro frenada, giro a l’esquerra, canvio al sentit contrari saltant la mitjana i començo a circular esquivant les llums blanques. Esquivo totes menys una.

Xavier
no conec cap Tetsuo

2008-12-16T17:35:00.000+01:00

Xiula

Un bany petit, amb la banyera plena a vessar d’aigua calenta amb espuma i sals minerals. Tu dins la banyera i jo fora només amb els texans. El mirall entelat informa de la temperatura. Assegut sobre una mini butaca al teu costat et frego l’esquena amb l’esponja. Mentrestant tu vas recitant el guió que t’has preparat per a la presentació del teu nou llibre. T’aixeco el braç dret, et frego el colze, l’avantbraç i finalment la mà i entre els dits. Amb les teves mans agafes la meva, et gires em mires als ulls i em demanes d’anar-hi. Confús no sé que respondre. Somrius, et brillen els ulls i la teva cara és més esplèndida que mai. De sobte et submergeixes a l’aigua i m’arrossegues amb tu dintre la banyera. Els teus cabells son verds i els meus blaus, la teva pell morena però daurada i la meva d’un suau verd oliva. Segueixes somrient, et surten bombolles d’aire del nas. Agafat de la teva mà em portes fins una clotxa gegant que en el seu moment va ser la casa d’una tortuga i ara ens servia com a refugi. Unes algues lluminoses aclareixen tot l’interior de la clotxa. Em fas nedar fins una bombolla de color platejat, nedem junts fins que aquesta boira de plata ens cobreix completament a tots dos. No sé on som, ni que fem, però és una sensació de plaer infinit, i és que hem tornat al bany.

Xavier
verds. Bé, diguem glaucs

2008-12-16T12:32:00.002+01:00

Tu Dios de madera

Intento cambiar de verdad, intento escapar de no
progresar quiero por fin revivirme, retirarme de
toda esta mediocridad sumergido en esta desgana,
camino morao por la calle esperando que salga, que
aparezca un golpe de suerte que cambie mi vida,
que cambie mi alma, tan sucia de todo de todo lo
que me rodea, tan llena de muerte, tan llena de
muerte de muchos colegas, tan llena de muerte de
muchos colegas!!. Y es que te hartas, y revientas
y al mundo le pegas patadas y es que te cansas de
todo, terminas no creyendo en nada. Después
de tanta miseria, como quieres que siga creyendo
que existe tu Dios. ¡Pues claro que no, no
existe tu Dios de madera! Pero sigo creyendo en
tu iglesia, en tu iglesia con propio país,
presidente y bandera, y con joyas, oro y dinero
que muchos que mueren de hambre quisieran, nunca
podré multiplicar esos peces. Pero
sí agrandar las riquezas en cuentas
corrientes, no lo entiendo, que vendan un poco de
arte y le den de comer a esa gente. Que vendan un
poco de arte y le den de comer a esa gente, que
vendan un poco de arte y le den de comer a esa
gente!!. Y es que te hartas,y revientas y al mundo
le pegas patadas y es que te cansas de todo,
terminas no creyendo en nada. Después de
tanta miseria, como quieres que siga creyendo que
existe tu Dios, pues claro que no. No existe tu
Dios de madera. ¡Pues claro que no, pues
claro que no. No existe tu Dios de madera!
¡Pues claro que no! Pues claro que no No
existe tu Dios de madera! ¡Pues claro que
no, pues claro que no! No existe tu Dios de
madera! ¡Pues claro que no, pues claro que
no! No existe tu Dios de madera! Mierda de
educación que te enseña a vivir como
tú no deseas, mierda de vida que nunca te
da elección y te ciega. ¡A chuparla
la boca! Que suelta palabras que son mentiras,
¡a chuparla la boca cabrones a chuparla la
vida! Prosperas familias que viven de locura,
mentes más despiertas que buscan en la
basura, blasfeman y se cagan, en el Dios que todos
adoran al margen de la sociedad esperan que llegue
su hora. Si nunca has tenido prejuicios,ni nada
que agradecer vives tranquilo forzado en la calle.
¿A alguien tienes que obedecer? ¡Al
instinto, al estómago, al sentido de
desconfiar! Pero nunca a políticos ni a
dioses creados por la humanidad, ¡no!. Pues
claro que no, no creo en tu Dios de madera. Pues
claro que no, no creo en tu Dios de madera. Pues
claro que no, no creo en tu Dios de madera. Pues
claro que no, no creo en tu Dios de madera.

(Narco)

Xavier
pues claro que no

2008-12-16T11:53:00.002+01:00

Rosas negras

El olor a muerte invade la sala, en el centro un tipo desnudo yace sobre el suelo. Se mezcla el olor de la tierra mojada y la sangre caliente, parece como si todavía latiera su pecho. Tiene la cara y los brazos ligeramente morenos, mientras que el resto del cuerpo es de un blanco azulado de muerto. La cabeza mal rapada deja adivinar la calvicie y el pasar de los años. Así, muerto, uno juraría que dejó este barrio pasados los cuarenta. Los expertos rápidamente me despejan la duda, le otorgan el ecuador entre el tres y el cuatro. Observándolo con más atención se descubren manchas en la piel y alguna pequeña cicatriz. Tiene unas manos de señorita y los brazos a medio trabajar; se diría que era un continuo empezar a ir al gimnasio. Con la nariz y la boca manchadas de sangre tiene un semblante ridículo, pero ninguno de los presentes nos recreamos, sin embargo todos lo sabemos y en el fondo asentimos sin movernos. Dicen los amigos y conocidos que era un tipo normal, buena gente, vamos lo de siempre. Aunque algo no cuadra, nadie desnuda a un tipo para matarlo de un golpe; bueno, no sólo para matarlo de un golpe. No hay signos de que se haya resistido, seguramente murió convencido que se lo merecía. Y así es. Pues la ropa que se quitó la dejó bien colocada, toda en el suelo intentando simular un comportamiento punk, pero con el error del que vive disfrazado de lo que no es. Al grito de no hay futuro dejó que su propia mentira lo matara. No sonrió porque él mismo se sabía deshonroso, un recipiente lleno de porquería. Morir no era ni la solución más digna ni correcta, en fin, no era ni solución. Tampoco se le podía pedir más. Hizo lo único que sabía hacer, ensuciarlo todo. Mientras salimos de la sala todos tenemos la misma sensación de asco y fastidio. El día frío, lluvioso, mezquino y gris nos recuerda a su alma. Tal vez lo único correcto y digno que ha realizado o realizará será dar de comer a los gusanos.

Xavier
te llevaré flores

2008-12-12T13:32:00.002+01:00

Juliette

Juliette, oh, Juliette
Yo sé que te llamas Inés.
Hace mucho tiempo
Te fuiste de aquí
Quiero ver el mundo
Esto no es para mí
Ese cuerpo
Te puede servir.
Te agarraste al brazo
De un señor mayor
Que te divertía
Luego te aburrió
Te llevaste todo
Y le robaste el corazón.
Juliette, oh, Juliette...
Tuviste un amante,
Luego fueron dos
A los que engañabas
con aquel actor
luego un sastre, un cura
y un cantante de rock'n'roll.
A ninguno de ellos
Les pareció mal
El que tú tuvieras
Un don especial
Bajo ese vestido
Juliette era artificial.
Tú verdad
es así
No te importa
Lo que digan de tí
Tienes que sobrevivir.
Juliette, oh, Juliette
Yo sé que te llamas Andrés.
Juliette, oh, Juliette...

(Platero y Tu)

Xavier
això és tot un classic

2008-12-12T10:04:00.002+01:00

Miel

Quiero rebañar tu azucar quiero comerme tu
piel quiero libar de tu rosa y que tu libes
tambien traficar con feromonas asesinar al dolor
en espera de otra vida que nos vaya aun peor

Me cago en "to" cuanto te quiero tu
sonrisa es la cerilla que calienta este infierno
eres la gota de cerveza que me inunda al otro lado
del desierto

Me firmas cuarentenas me vuelves de color gris
me sanas y me enfermas tu alma se refleja en mi
quiero borrar de tu boca de la sal el mal sabor y
en orgasmo de empatia pudrirnos juntos tu y yo

Me cago en "to" cuanto te quiero tu
sonrisa es la cerilla que calienta este infierno
eres la gota de cerveza que me inunda al otro lado
del desierto

Tu me pones vida via intravenosa y no hay dolor
en mi cuerpo una inyeccion quimica que siento
bajo el pantalon dios no existe y aunque las
borrascas pasen y nos empapen los pies no estes
triste nos escurriremos y otra vez nos sentiremos
bien de momento

cuanto te quiero tu sonrisa es la cerilla que
calienta este infierno eres la gota de cerveza
que me inunda al otro lado del desierto.

(Los Reconoces)

Xavier
hard copy

2008-12-10T16:52:00.002+01:00

lola

lola como una cabra tú estás tan loca
tan sensualmente embrujadora
lola lola lola lolalolai
no cambies nunca por favor
no cambies nunca
lola dicen que estás siempre en la luna
que un día perdiste la cabeza
dicen que un buen día
quemaste tu casa
mataste a tu padre y tu familia lloraba
te volviste loca te soltaste el pelo
y te fuiste volando
y ahora va sí sí sí sí
vas cabalgando en una escoba
siempre en la luna
llévame contigo a la luna

lola
ven a buscarme piensa en mí
quiero montarme yo en tu escoba
tras de ti
yo creo que estar loco, muy loco por ti

y los buitres y los cuervos
y las urracas y los búhos
y también los pajaritos
le cantaban hola lola pío pío
hola lola pío pío te vienes a volar conmigo
hola lola pío pío
y es que no hay nada tan bonito
que te venga un pajarito
y te diga hola amiguito
te vienes a volar conmigo

lola
como una cabra estás tan loca
tras tu culito yo ando loquita
dicen que mandaste al cuerno
a tus amiguitas
dicen que dejaste plantado a tu novio
dicen que quemaste tu antiguo colegio
dicen que reías mientras todo ardía
dijiste basta basta basta paso
paso de tanta tontería
me largo a la luna
llévame contigo a la luna

lola
quiero agarrarme a tu cintura
pa no caerme de la grupa de tu escoba
yo creo que estoy loco
muy loco por ti

(Albert Pla)

Sólo la música:

Xavier
aprenderé a rezar para lograrlo

2008-12-10T12:37:00.003+01:00

La paret diu: 'DAME PUNK Y DIME TONTO'

Cerquem un bar. Caminem de pressa. Al carrer fa fred. Ens mou la nit. El terra està mullat. Les voreres plenes de brossa. Per fi, un rètol lluminós. Ens apropem, sembla un bar. No, cap bar, és un club. ‘Bang Bang Club’ resa. Música bona. Això està sota un pont. Per sobre passa el tren. Dintre fa calor. Fora capes de roba. Cervesa per tots. És un concert? Gent de totes les tribus urbanes. De tots el colors. Xerrem, riem. Més cervesa. Ballem, interactuem. A la mà un got amb una barreja de suc i alcohol. No és el nostre concert. S’apropen un parell. Ja no riem. Ensenyem les dents. Aire. Baixem batecs a la barra. Una altra cervesa. Música festiva. Ballem. Ens apropem. Gresca. Cops de peu, seguits per uns altres de puny. Sang a les mans. El cor a la boca. Molta calor. Tot es mou al voltant. Crits. Cop de colze a les dents d’un. Ampolla contra el cap d’un altre. Més sang. Tothom es baralla, no només nosaltres. Ens reunim. Cap baixa. Cop de cap contra un. Agafem la nostra roba. Encenen la llum. Ens obrim pas a cops de peu. Llencem les ampolles contra la gent. Apaguen la música. Sortim. S’enganxa un. Cop de colze al nas. Cau al terra, sagna. Ja no fa fred. Mirem enrere. Arriben els dolents. Surten vuit o deu d’una furgoneta. Entren ràpid al club. Arriben més furgonetes. Marxem d’allà. No mirem enrere. Agafem el metro. Canviem de barri. Sortim al carrer. Fa fred. Caminem de pressa. Cerquem un bar. Ens mou la nit.

Xavier
al final et trobaré

2008-12-10T10:52:00.002+01:00

Alexandros Grigoropoulos

Li ha tocat a Atenes. Recordem com a França, al novembre de l'any passat, també amb la policia pel mig, van morir dos joves de quinze i setze anys. Això va fer sortir la gent al carrer, indignada per la situació del país. Un altre cop, ha hagut de morir un altre jove, de setze anys, per a que la gent torni a sortir al carrer. El paral•lelisme és gairebé inevitable. Situació complexa en quant a l’economia dels que arriben molt justos (o no arriben) a final de mes. Aquest cop però amb la gravetat, que no es poden excusar amb un accident. Aquest cop la policia ha mort un jan d’un tret. Des del dia sis que el van matar que hi ha manifestacions i aldarulls al carrer. Miro cap a casa i veig que ens dirigim cap a aquest tipus de situació. Fan fora cada dia gent; parlem del cas per exemple de Nissan o de Frigo, per dir dos, però la llista és realment increïble, a Cerdanyola, hi ha tres grans empreses amb expedients en curs per fer fora més gent. Crec que no hauríem d’esperar a que ningú mori, o que la policia mati. És hora de fer costat els companys i companyes treballadores que volen tirar al carrer. Avui són ells, demà potser seràs tu. Actuem.

Us deixo un video en memoria de l'Alexandros:

Xavier
girant el volant

2008-12-05T10:33:00.002+01:00

Berlín

Este fin de semana largo (hay un puente y me pillo un día más) me voy a Berlín a pasar frío, practicar alemán, dejarme llevar por la historia y contar mentiras mientras bebo 'Glühwein'. Por ese motivo, a la canción que he escrito, la he bautizado con ese nombre. Espero que paseis un buen fin de semana y que no seais muy malos!! Ya lo seré yo por vosotros!! Aquí os dejo la cançó:

Si me pongo a pensar
de tí y en tus cosas.
Sólo puedo sonreír,
de imaginarme tu boca.

Busco tu lado salvaje en stress
porque quiero verme caer.

Pero al verte tan cerca,
de olerte la piel
y conocerme tus pecas
mi dolor se torna placer.

Y es que es así,
como sucede la vida,
a veces por tí, a veces por mí,
pero siempre en la carretera.

No quieres cantar
ni pensar en estrofas.
Sientes que vas a ir,
al infierno tu sola.

Siento tus uñas clavarse en mi piel
ya no me importa si hay un tren.

Corre y salta la verja,
no te dejes coger.
Las noches de invierno
serán para mi tu cuartel.

Y es que es así,
como sucede la vida,
a veces por tí, a veces por mí,
pero siempre en la carretera.

Yo no paro de hablar
siempre contando historias.
Tú sólo quieres oír
que la cosa va sola.

Pero esto ya lo sabes muy bien
para subir hay que llegar al andén.

Aunque viendo tu cara,
y tu aura de miel.
Al dueño del alba
sólo le queda verte nacer.

Y es que es así,
como sucede la vida,
a veces por tí, a veces por mí,
pero siempre en la carretera.

(Xavier)

Xavier
cantando y faenando

2008-12-04T09:30:00.005+01:00

init(Ella es demoledora);

Desde lo más profundo y oscuro de la selva, hoy en radio xIOgN os traemos a la demoledora:

Hay algo en su forma de andar
por las calles de la puta ciudad
voy corriendo hacia ese local
me obsesiona su mirada al pasar

Porque ella (ella es) demoledora
Porque ella (ella es) demoledora
Porque ella (ella es) demoledora
Porque ella (ella es) demoledora

Ella sabe reir,
ausente en el porvenir
Ella sabe reir,
ausente en el porvenir

Solo hay que verla venir,
Hey amigo! empieza a vivir
en la cama si que sabe estar
no te asuste lo que pueda pasar

Porque ella (ella es) demoledora
Porque ella (ella es) demoledora
Porque ella (ella es) demoledora
Porque ella (ella es) demoledora

Todo en ella esta bien,
de la cabeza a los pies
Todo en ella esta bien,
de la cabeza a los pies

La ciudad parece que va a estallar
cuando voy con ella a bailar
otra copa yo voy a beber
no hay desperdicio en su forma de ser

Porque ella (ella es) demoledora
Porque ella (ella es) demoledora
Porque ella (ella es) demoledora
Porque ella (ella es) demoledora

Ella sabe reir,
ausente en el porvenir
Ella sabe reir,
ausente en el porvenir

(Farmacia de Guardia)

Con su correspondiente video claro:

Xavier
facta non verba

2008-12-04T07:29:00.002+01:00

a merced del viento

No tiene sentido pensar que las olas del mar lleguen hasta la orilla regidas por la luna. Como tampoco en que se empeñen en borrar las huellas. Entre la arena se esconden erizos y otros animales, cuyo entorno no es el correcto. Otra vez, se equivocan. En el mar, abstraídas del mundo viven las algas y otras especies de plantas subacuáticas. Sin temores, dejándose balancear al ritmo del mar. Aquí fuera, otros, intentamos dirigir nuestro camino. Sin embargo, el viento a veces sopla muy fuerte. Al final, como las algas con el mar, estoy yo a merced del viento.

Xavier
la nieve de diciembre

2008-12-02T16:19:00.002+01:00

cridar

I riure, escoltar i imaginar. Sentir i caminar. Al final així és com serà. Deixar de banda els mals. No pensar-hi gaire, i prometo no cantar. Sí, decidit. Cridar. La opció bona és cridar.

Xavier
movent-se de costat

2008-12-01T09:37:00.004+01:00

wonderfulding

Me subo a tu ventana. Respiro de las flores que adornan tu balcón. Es el aire cálido del verano lo que me impulsa a trepar. Me siento en tu rellano esperando beber de tu cascada. Alargo mis manos para refrescarme y tu agua me llena las manos de campanillas blancas. Miro en el interior de tus habitaciones para descubrir un bosque encantado. Los olores y aceites de la vegetación los reconozco psicotrópicos y alucinógenos. Los colores cálidos se intercambian al azar, el rojo pasar a ser naranja, éste amarillo y luego vuelve a ser rojo. Los azules se convierten en espejos, el agua en hielo y lo blanco en rosa. El suelo, lejos de ser la esperada alfombra verde de césped es un revoltijo de nubes violetas; no sé hasta donde llegan, ni a que altura estoy, sólo sé que avanzo y entre mis dedos noto suaves soplidos que me mantienen suspendido en el aire, como si levitara. No me hace falta cerrar los ojos para sentirlo, no necesito concentrarme. Cada vez que me acerco, sé que estoy llegando al paraíso.

Xavier
soy el naranja del dátil

2008-12-01T01:20:00.000+01:00

Insisteixo

Tot just arribo del BOU AMB CORDA d’Ontinyent. Bé, és una festa recomanable, però el bou gairebé no té cap importància. Vull dir, no és més que l’excusa per a aplegar-se i bufar-se. He vist tres bous, cosa que és molt! No he caigut del pont i no ens ha plogut, puc dir doncs que ha sortit tot prou bé. També haig de dir que potser he tingut el cap més aquí a Barcelona que allà baix, però imagino que això és inevitable. Tot em recorda a ella i la tinc present gairebé en tot moment. Bé, això no vol dir que no visqui la festa! La veritat és que m’ho he passat molt bé amb la gent d’Ontinyent, els tarongers i gent de València. Un poble amb una fauna del més variat! El pitjor de tot ha estat el menjar, crec que he guanyat uns quants quilos degut als festins que ens hem fet: Divendres sopar de tapetes acompanyades amb bons vins. Dissabte vam dinar cassola, que és un arròs al forn amb cansalada, botifarra, all i algunes coses més; tot això amb cervesa, vi, ‘herbero’ i Baileys pel cafè. Per sopar, quelcom lleuger, així que només pizza al forn. Diumenge però ha estat el pitjor, xai a la brasa, amb pebrassos (xampinyons), pastissets i botifarres, també acompanyat amb cervesa, vi, cava pels pastissos i conyac pel cafè. Haig de dir però, que no he sopat i m’estic fent només un got de llet amb una mica de mel per dormir com un nen. En resum, un cap de setmana que m’apuntaria per un altre any, doncs és, com a mínim, interessant.

Xavier
sí, em cal compartir més

2008-11-28T12:03:00.001+01:00

D’amor i un plat de sopa

Diuen que la persona per a arribar a ésser feliç ha de passar per diferents estats o nivells. Per començar has de tenir unes necessitats bàsiques cobertes. Per exemple, un lloc on viure, alimentació e higiene. Després, tal com està muntat tot aquest circ, ens cal un treball o quelcom que ens aporti uns ingressos econòmics. D’una banda per a aconseguir les necessitats bàsiques i després per unes certes comoditats. Més a dalt, en aquesta piràmide d’estaments necessaris per aconseguir el cim on es troba la felicitat hi ha la realització personal en el treball, realització com a persona, l’amor, l’amistat i la millora de l’entorn. Jo he trobat la meva pròpia piràmide, només em cal fer un sopar amb amor, respirar amor, sentir amor, menjar amor i escoltar amor. Potser és massa amor? No pas. Recordo lletres de Miguel Hernández o el propi Pablo Neruda on s’enaltia l’amor per sobre de totes les coses d’aquest món. Al principi fins i tot jo, tot un balança, em creia que potser en feien un gra massa. Aquestes últimes setmanes ho he comprovat directament, en primera persona. Des de viure la plenitud plena de l’ésser feliç on es podria dir que he estat jugant amb la felicitat a plaer, fins l’angoixa de la incertesa que m’estrenyia el coll tant que no em deixava respirar. Avui estic convençut que només hi ha dues coses que calen en aquesta vida: l’amor i un plat de sopa. Tot el demés es pot trampejar, deixar-ho per un altre dia o simplement passar. Bé, no em sé explicar correctament, però jo ara entenc moltes coses d’aquesta vida que abans no les veia del tot clar. Si, la vida avui és encara més meravellosa si pot.

Deixo aquí una cançó d’Extremoduro que la trobo molt interessant:

Ama, ama, ama y ensancha el alma

Quisiera que mi voz fuera tan fuerte
que a veces retumbaran las montañas
y escucharais las mentes social-adormecidas
las palabras de amor de mi garganta.
Abrid los brazos, la mente y repartíos
que sólo os enseñaron el odio y la avaricia
y yo quiero que todos como hermanos
repartamos amores, lágrimas y sonrisas.
De pequeño me impusieron las costumbres
me educaron para hombre adinerado
pero ahora prefiero ser un indio
que un importante abogado.
Hay que dejar el camino social-alquitranado
porque en él se nos quedan pegadas las pezuñas
hay que volar libre al sol y al viento
repartiendo el amor que tengas dentro.

(Extremoduro)

Xavier
traient temps per a les coses importants

2008-11-27T16:21:00.000+01:00

‘Subidón’

Avui és un dia ‘subidón’. Començo el matí aixecant-me just, fa fred i no em dona temps a dutxar-me. Calçotets, mitjons i samarreta nets, una mica de desodorant i a esmorzar. De presa, un bol de llet amb cacau i quatre galetes. Casc, bossa, telèfons i guants d’hivern. Arrenco la moto, segueix fent fred. Surto del pàrquing, darrera d’un cotxe, no cal obrir la porta; punt positiu, comença el dia a posar-se del meu costat. Agafo l’autopista de la Mediterrània i cap a Sant Boi. Ostres! Quin fred! No sento els dits, accelero i accelero, vull arribar ràpid, no vull sentir més fred. Avui el tràfic està de conya, no trobo gaires cotxes; el dia ja mig em somriu. Arribo al meu destí abans del que tenia previst, arribo d’hora; definitivament avui serà un bon dia, llàstima que el cel és gris. M’assec, obro el portàtil, encenc el mòbil. Sí, arriba la llum; ara sí puc dir que el dia és amb mi. Llegeixo, escric, treballo. Espero, arriba, m’encanta. Avui el dia m’està fent feliç. Llegeixo, escric, treballo. Espero, arriba, m’encanta. Sí, és veritat, el dia ja m’ha fet feliç. Surt el sol, els núvols marxen. Dino al ‘Wok’. Em rento les dents, s’espatlla el servidor, no puc treballar. Navego, escric, publico, menjo caramels. A més m’han donat un calendari. Sí, definitivament avui sóc feliç. Somric, miro per la finestra, l’olivera segueix allà, el cel continua essent blau i el sol il•lumina tots els edificis. No hi ha cap dubte, avui és un dia ‘subidón’, avui és un dia per a la felicitat.

Xavier
el tacte de les teves mans sobre la meva pell

2008-11-27T09:31:00.002+01:00

No lo digas, no.

"No digas de ningún sentimiento que es pequeño o indigno. No vivimos de otra cosa que de nuestros pobres, hermosos y magníficos sentimientos, y cada uno de ellos contra el que cometemos una injusticia es una estrella que apagamos".

Hermann Hesse

Xavier
en un jueves frío de invierno

2008-11-27T01:14:00.001+01:00

Remember

Xavier
mirando atrás por un segundo

2008-11-26T16:22:00.002+01:00

la poma

Un cop vaig pensar que fer-se una Voll abans d'entrar era una alternativa.

Xavier
possibilitats possibles

2008-11-26T13:10:00.001+01:00

Reencuentros

A veces me da la sensación que el mundo no gira a la misma velocidad. Pues me caigo con facilidad, vivo más tiempo cerca de los chicles pisoteados que de los muñecos verdes de los semáforos. Un día, así, sin pensarlo, te alejas de algo y poco a poco se crea un vacío que emula una pared. Ladrillos, cemento y arena que jamás existieron. Ayer harto de ver pasar el tiempo moví ficha. Al mismo tiempo también la movieron. Será que al final sí es verdad que todos estamos conectados. En eso, tengo yo algo de sensibilidad especial. Cuando muerdes un lápiz me cruje la espalda. Bueno, así lo creo, o simplemente es que me cruje muy a menudo… y ya sabéis, los lápices se muerden a diario y somos muchos los que mordemos, y muchos son los lápices por morder. De cualquier forma, me alegro que a veces el mundo vuelva a coger la velocidad a la que me tiene acostumbrado. Robo minutos de la combustión de la vida para simplemente verla brillar desde fuera, siempre es un espectáculo maravilloso. No compro porque tengo lo suficiente, aunque deseo más, pero también he aprendido a recibirlo todo con mucha calma, aprendiendo a disfrutarlo segundo a segundo. En fin, me alegra conocer que las redes que nos unen siguen ahí, en buen estado; siempre hay alguien dispuesto a remendarlas y a tejer unas nuevas para cada vez hacerlas más grandes. Preciosa la vida ¿verdad?

Xavier
pídemelo otra vez

2008-11-26T10:34:00.003+01:00

Felicidad

Mata mas gente el tabaco que los aviones
y he perdido el miedo a volar,
y enciendo la faria de las grandes ocasiones
y en las nubes tengo un BMW,
una playstation, tu foto y un par de postales,
sigue escribiendo donde quiera que tu estés.

Felicidad, que bonito nombre tienes
Felicidad vete tu a saber donde te metes
Felicidad, cuando sales sola a bailar
te tomas dos copas de mas
y se te olvida que me quieres.

Nada mas verte le dije a mi sentido común
que no esperara levantao,
y al volver a casa una nota en el living room
y un adiós en los morros, y desde entonces duermo solo.
Finito, acabado, caramba, y pagando los recibos de la luz.

Felicidad, que bonito nombre tienes
Felicidad vete tu a saber donde te metes
Felicidad, cuando sales sola a bailar
te tomas dos copas de mas
y se te olvida que me quieres.

Tu haces latir mi corazón, sin ti tengo taquicardia
y a veces necesito un doctor y atraco la farmacia.

Felicidad, que bonito nombre tienes
Felicidad vete tu a saber donde te metes
Felicidad, cuando sales sola a bailar
te tomas dos copas de mas
y se te olvida que me quieres.

Cuando menos lo esperaba
de pronto un dia llamó a mi puerta la alegría
y resulta que tenia tu carita
que estabas tan rica
que bebo de tu piel, tu carne y tus espinas,
ay si que rebañé.

Desde entonces en verano nunca pido ensaladilla,
antes de dos horas de digestión me tiro al mar
y he dejado de abusar
del tabaco, del café, del tinto y del prozac.
Pura felicidad ...

(La Cabra Mecánica)

Xavier
taquicardia sin doctor

2008-11-26T10:13:00.000+01:00

La sort dels bandits

A sobre del seu cavall es passeja per les platges de l’illa. Vigilant i pensativa ella, el cavall la dirigeix d’una a banda a una altra sense cap ordre o sentit; bé, no més que el pur instint d’aquest. Quan de tant en tant torna en sí, es veu prop d’algun perill, o zona insegura. Llavors dirigeix el seu cavall cap a una altra direcció. El sol sempre l’acompanya i la temperatura sempre és la millor. La seva pell, morena per l’efecte del sol realça el seus cabells daurats. Aquests cabells llargs que s’enreden amb la sal i la humitat. S’omple els pulmons d’aire, el manté durant una estona i després el deixa anar a poc a poc. Això li produeix un efecte de pau i mareig. Encara sobre del cavall, abraça el seu coll i deixa que el seu cos s’acalori amb la sang calenta del mamífer. Amb les primeres gotes de suor se separa i baixa. Encara una mica marejada camina cap el mar. L’aigua és tan clara, l’efecte del sol fa que es vegi d’un color verd clar. Ella només vesteix una samarreta i uns pantalons curts. S’ho treu tot i nua s’entrega plàcidament a l’aigua tèbia del mar. Capbusseja i els peixos s’apropen a jugar amb els seus cabells, les seves mans, dits, cames i braços. Treu lleugerament el cap de l’aigua i el sol li va assecant la cara. Amb els ulls tancats deixa que el mar la porti de viatge. Pensa que no cal res més. Tanca els ulls, tot està bé. Obre els ulls i ja no hi ha mar. Hi ha un llit, hi ha un sostre i la temperatura ja no és la millor. El sol ja no l’acompanya i no recorda haver muntat mai a cavall. L’aigua que té més a prop és la que hi ha al bany. Torna a omplir-se els pulmons d’aire, el manté durant una estona i després el deixa anar a poc a poc. Això encara li produeix un efecte de pau i mareig. Tanca els ulls per tornar a l’illa. Amb por els torna a obrir lentament, però segueix a l’habitació. És de nit, fora fa molt de fred i les roques s’han convertit en assassins.

Xavier
fi tractament crema, inici tractament ‘parche’

2008-11-25T15:39:00.002+01:00

Rozaduras y bichos

Se resume la vida en momentos. Cuando llegue la hora queremos tener los mejores. La cultura de la propiedad impera en nuestra educación. Rápidos y efectivos nos deseamos para conseguirlos. A veces no nos importa nada más. Entonces es cuando nos encontramos con la bolsa llena. Mirando hacia atrás descubre uno que tal vez el objetivo no era ese. Dibujamos caminos alternativos que se nos antojan más atractivos. Así nos viciamos al retrovisor. Por momentos dejamos de mirar al frente. Sólo hace falta un segundo para que se cruce ante nosotros un mal deseo. Aún de esta manera uno no conoce la muerte. No se nos considera camicaces por ello, aunque debiéramos. Robamos el tiempo actual para dedicarlo a enseres futuros y pasados, sin ofrecer nada a cambio. Desplegad las velas y tomad una racha de viento. Hoy es un gran día para salir a navegar. Yo traigo provisiones y algo para brindar. Simplemente coged algo de abrigo y unas copas. Vamos a comernos el mundo.

Xavier
cejas de colores

2008-11-25T12:26:00.000+01:00

No direm vermell quan volem dir roig

I pujo a un arbre a veure que es veu des d’allà dalt. Torno a baixar per sentir el terra als meus peus. M’enfilo un altre cop. L’ossa no vola, però jo puc. Vigilo que no m’estigui mirant ningú. Estiro els braços, alço una mica el cap, tanco els ulls i a volar. Ja m’enlairo. Obro el ulls i nedo entre els núvols i ocells. Des d’aquí dalt es veu tot molt diferent. És un punt de vista una mica especial. Prou! No cal això. Torno a terra. Camino sobre les pedres, corro entre els arbres. Vaig cantant una cançó de Barricada, ‘Otra noche sin dormir’. Em llenço fent la croqueta per la muntanya. Rodolo, agafo velocitat, em ploren el ulls del vent. Tot el camp és meu, segueixo corrent. Així és molt millor, sentint la terra. Prenent partit. Seguim amb Barricada, ‘Sólo quiero tu boca’. I m’endinso en una vall d’herba i flors amb un terra tou. Em trec les sabates i els pantalons, vull sentir la vegetació a les cames. Em trec també els mitjons, el terra no és pas tan fred com havia pensat en un principi. Al poc es torna càlid. I miro al front, tot està quiet, tranquil. M’apropo a un arbre, m’assec a la seva ombra i satisfet deixo que el mirar l’horitzó em porti a un estat d’èxtasis. Sóc terra i sóc vent. Sóc l’herba daurada pel sol i sóc la resina que s’amaga dins l’arbre. Ja no conec les matemàtiques.

Xavier
ni una paraula a la lluna

2008-11-25T11:07:00.003+01:00

A tu lado

Cuando estoy a tu lado
me siento como un niño
en el vientre de su madre
calentito y protegido

No siento dolor
ni siento tristeza
se borran las penas
de mi cabeza

o0o0o0o0

Eres tan bonita
y tan alucinante
que daría mi vida
por poder penetrarte

No es por obsesión no,
ni es por vicio
simplemente te quiero
y no me atrevo a decirlo.

o0o0o0

Me fascinan tus labios
me encanta tu sonrisa
me gustaría besarte
y no verte triste nunca,

Cuando te miro a la cara
siempre me derrito
tengo ganas de tocarte
pero estoy muy confundido

0o0o0o0o

Si algo te ha molestado
quiero pedirte perdón
pero también quiero pedirte
que no me niegues tu amor

No es por obsesión no,
ni es por vicio
simplemente te quiero
y no me atrevo a decirlo

0o0o0o0o0o

Tengo miedo de perderte
y no temo a nada mas
Tengo miedo de perderte
y no temo a nada mas

(Agua Bendita)

Xavier
la reina de la plancha

2008-11-24T14:40:00.001+01:00

parlem de substantius

Cau a les meves mans. Em tornen records dolços i no tant. Jo no l’he demanada. Però tampoc la vull tornar. És dintre una bosseta, innocent. Una bosseta dintre una bosseta. Les meves mans comencen a agafar bona temperatura. La poca llum i el fum proven de fer d’aquest lloc quelcom interessant. Hi ha molta gent per tot arreu. Marxo a unes estàncies més tranquil•les. Jugo amb la bosseta entre els meus dits. Obro la primera bossa. Lentament amb una mà agafo la bossa més petita i amb l’altra vaig desfent el cargolat de la punta. Sembla que és buida. Ah no! Surten de dintre com unes antenes. Bé, ara surt alguna cosa més. Mare meva! És una formiga. Encara és viva. Li ofereixo un dit per a que hi pugi. Sembla que vol caminar una mica. No m’estranya! La deixo que jugui amb la meva mà. Prova d’enfilar-se als pels, però són molt fins. De les ungles sembla que no es vol refiar. No s’hi atreveix a posar una pota. Sembla que ha trobat un lloc per seure, es posa al meu dit cor, es gira, s’asseu i em mira. Com? Sembla que m’estigui parlant, però no la sento. Apropo la meva orella i em demana si es pot fer més gran. Accepto, i davant meu veig la metamorfosis d’una formiga a un núvol rosa (sí, d’aquelles porqueries que venien al quiosc).Em fa gràcia. Comença a parlar, ara ja la sento millor. M’explica històries de mariners, de boscos cremats i guerres entre homes. Tot és tant trist. Jo li parlo de l’oceà, de flors i de fer l’amor. No vull portar-li la contraria, però he vist com s’estava apagant el rosa. Em mira fixament als ulls i em torna a demanar per fer-se més gran. Torna a fer com abans i davant meu es transforma en un mirall. Prou gran, ja comença a pesar, doncs deu fer un metre d’alçada i una mica més de mig d’ample. Em demana que el deixi a terra, recolzat contra la paret. Només m’hi veig jo. No m’agrada. Em fa sentir violent. Torna a parlar i al mirall surten imatges del que va dient. Creu unes coses molt estranyes de la vida, les imatges no tenen molt de sentit. A més tinc calor. Surt fum de dintre del mirall. No és un mirall, sembla aigua. Hi ha alguna cosa. No m’ho puc creure, surt un arbre de dintre el mirall! Hola senyor arbre. Em mira tranquil i em somriu. Em diu que és un supervivent d’una crema de boscos. Que encara en queden uns quants. Que es poden tornar a plantar noves llavors, i amb el temps tenir nous boscos. Que s’han de cuidar. Que som parts d’ells mateixos. M’arriba al cor, li faig una abraçada. Salvarem el món. Es torna al mirall, l’agafo i aquest en núvol. Encara parlem una estona més i el llepo sencer, ens tornem a mirar i m’ofereix un tros de la seva vida però no ho puc acceptar. Content es transforma en formiga. Ens mirem, ara ja tots dos somrients, em cluca l’ull i es fica dintre la bosseta. Suaument, amb els dits torno a cargolar la bosseta i la fico dintre l’altra bosseta. La fico als pantalons i torno a la música, la gent, el soroll, el fum. Va anem a fer una Voll!

Xavier
on és la font del gat?

2008-11-24T08:02:00.001+01:00

sol d'hivern

Ugh. No m’aguanto dret. Miro endavant i tot em dona voltes. Bé, paro un moment. Això continua. On sóc? Si ja ho sé, és el camí. Haig d’asseure o cauré. Amb el cul a terra faig el mateix amb les meves mans. Alço el cap, tanco el ulls i agafo aire. Sembla que hi ha una mica d’aire. Bé, bona sensació. Obro el ulls a poc a poc. Encara tot dona voltes. Vols dir que no t’has pres la pastilla equivocada tu? Penses que en comptes de la vermella t’hauries d’haver pres la blava? Ah! Que no vols pastilles. Torno a aixecar-me d’aquella manera. Les cames no em responen gaire bé, tremolo com un nen. No tinc on recolzar-me. Vaig de costat a costat del camí. En falla una cama, al terra! Ostres quin cop! Bé, no passa res. Em torno a asseure, alço el cap, tanco el ulls i agafo aire. Bona sensació. Em quedo una estona assegut. Dintre una estona tornaré a provar de caminar.

Xavier
jo sóc qui segueix el conillet blanc

2008-11-21T12:50:00.002+01:00

Un jardí dintre del paradís

Et reconec collonuda. No vull que posin sorra ni fonts artificials. No vull pas que aplanin el terra. Les muntanyes es mouen soles, no calen carreteres. El caminant fa el seu camí. La terra té volcans, platges i neu. Terratrèmols, brises de mitja tarda i la rosada matinal. Si haig de fer el cim per a beure la més pura ja hi pujaré. Si et penses que puc morir congelat, pensa que només és que hi estic hivernant, amb les primeres flors de la primavera sortiré i a més amb molta gana. Clar, que amb l’evolució s’aprèn a fer foc i cercar menjar on sembla que només hi ha pedres i gel. Una imatge esplèndida. Un ja té un pla del que farà, el que passa és que encara no sé quin és. Rius d’aigua freda banyen les roques. Cap el centre, on tot és més calorós, l’aigua està quieta i calenta. No deixis que facin un parc d’atraccions. Que no posin tanques i plataformes de formigó; que no t’enganyin, no t’ajudarà. Hom vol sempre fer-se amb una parcel•la dintre del paradís. Un cop es fa la primera, després ve la segona... finalment, s’urbanitza tot, i l’apreciada terra es converteix en sòl. Jo vull banyar-me en els teus llacs, llançar-me des de les teves cascades, córrer entre els teus boscos i comptar estels des dels teus cims més misteriosos. I quan calgui em punxaré amb els espins, cauré, sagnaré, m’embrutaré i sobreviuré.

Xavier
ei, jo vull ser l’home de les cavernes

2008-11-21T11:57:00.002+01:00

ALAMEDA DO SOULMA

Haced click sobre la imagen y escuchad la canción 'Optimista'. Os encantará.

Xavier
me muevo sin frenos

2008-11-21T11:29:00.001+01:00

Las señales del viernes

Te levantas, la boca sabe diferente. Bien, pastosa como siempre, pero tiene otro sabor. Con los ojos legañosos y medio cerrados buscas la ventana. Subes la persiana, es tarde, ya hay sol. ¡Qué bien! ¡A tomar por culo las prisas! Te rascas la cabeza. Abres la puerta y directo al comedor, abres la puerta del balcón y saludas al sol. Miras de izquierda a derecha hay algo de movimiento pero no en exceso, la ciudad está despierta pero aún no está tan ajetreada como de costumbre. ¡Tampoco será tan tarde! Al baño, agua, agua fría, por fin te miras. ¿Qué pasa coleguita? ¡Genial! Vamos a ver que desayunamos. Lo que sea, una duchita y a vestirse. Te pones esa camiseta gloriosa. ¡Otra vez! Es que tan apretadita te hace tan sexy. Bueno, será otra cosa. Coges el portátil y a comerte el sol. ¡Hola vecino! ¡Hola vecina! ¡Oye perro, dale una buena paliza a ese suelo! La moto sigue ahí, en su sitio. Arranca bien. Tienes que arreglar el mando de la puerta del garaje. Abres gas, vuelas. ¡Que lentos van esos coches! Gasolina suficiente, sol y corazón bastante. Aceleras, embragas, subes de marcha y te conviertes en la luz cegadora. Te esperan unas horas de sociabilidad laboral. Hoy es viernes. Comentas con los y las compañeras los planes para el fin de semana, lo cerca y lejos que están las vacaciones. Repartes caramelos entre los que están a tu alrededor. Desayunas y empieza la segunda fase. Mientras tanto las chispas de la vida te han visitado, no una sino ¡dos veces! Eres un tipo afortunado. Todo cambia entonces. El sol es más radiante, el viento frío deja de serlo para convertirse en una fresca brisa de invierno. Te han regalado un prisma rosa. No, no es una buena idea abrazar al portátil. Bueno, le guiñas un ojo; espero que nadie te esté mirando, ¡pareces estar loco! Es viernes y lo sabes, es viernes y lo saben. Los peces dicen que cantarán una canción para ti. Todos sabemos que la dedicarás. En fin, deja ya de mirar por la ventana y prepárate para el fin de semana. Necesitas cocinar de vez en cuando. Disfruta, ya te dije, hoy es viernes.

Xavier
aceptando peticiones castellanas

2008-11-21T10:50:00.002+01:00

Figli della stessa rabbia

Forte il pugno che colpirá
in ogni paese in ogni cittá,
chi camina sopra i corpi,
violenta le culture, cancella i ricordi.

Forte il braccio che altzerá
la bandiera rossa della libertá,
come il chi combatte suil monti,
con le sacarpe rotte quando fischia il vento.

Come Augusto César Sandino,
José Martí y Camilo Torres,
come il chi combatte col cuore
la causa dei poveri contro l´opressore.

Come Steven Bike, Hochimin,
la Comandante Clelia, Samora Machel.
Come el Che, Farabundo Martí,
Figli della Stessa Rabbia.

Come i Sioux e i Cheyenne,
Tupac Amaru e Simon Bolívar.
Come el Che, Farabundo Martí,
Figli della Stessa Rabbia.
(Banda Bassoti)

Xavier
figli

2008-11-20T12:06:00.002+01:00

Quan no n'hi han dreceres

Amb els peus nuus, vora la platja, mullant-me’ls, passejo. A les mans, les sabates. El cap a la lluna. Tu tant a dins meu. Les petjades que vaig deixant desapareixen poc a poc amb les onades. Camino lentament, sentint com la sorra rellisca entre els dits i l’aigua freda em petoneja ben al centre de la planta del peu. Aquesta sorra gruixudeta. Amb aquest sol que m’acompanya des de fa dies. Els ulls cansats es van tancant sota la pressió de la llum. Les pestanyes em fan de para-sol. Tot ho veig d’un color verdós. De tant en tant em trobo una petxina, ens saludem, ens desitgem bon dia i continuem els nostres camins. De fons se sent música i una veu que canta en francès, un ritme jamaicà melòdic. Sense adonar-me vaig seguint el ritme, com els tambors de les galeres. La teva respiració em guia. Deixo anar la meva imaginació. Cap contra cap, mirant-nos els ulls fixament, endevinant els nostres pensaments ens enlairem, agafats de les mans. Els nostres nassos tocant-se, un somriure se t’escapa; jo et segueixo. El teu alè es barreja amb el meu, les nostres respiracions s’uneixen en un mateix cant. Acaricio els teus peus amb els meus. Tens pessigolles, tornes a somriure. Torno a apropar els meus peus als teus, aquest cop, suaument. Segueixes somrient; s’encomana. Tanquem els ulls, unim fortament els nostres caps, les nostres ànimes estrenyen fortament els nostres cors. Ens separem una mica, tornem a respirar, aquest cop, profundament. Ens mirem, tornem a somriure. Mirem cap a terra, encara seguim enlairats. El teu cabell juga amb la meva barba. Els teus ulls es confonen amb els meus. Jo sóc tu i tu ets jo. Encara avui no ho tinc clar. Crec fermament que mai va haver-hi un tu o un jo, vam començar des d’un nosaltres.

Xavier
si de cas, ja ho dic jo

2008-11-19T16:52:00.002+01:00

davant teu mateix

Dono voltes com un gos. Allò que menjo ho vomito. El cap també em dona voltes. Cada deu segons estic mirant al cel, per la finestra. Tancat, aquí, en aquesta sala tan petita. Amb la llum blanca del fluorescent. Sentint el ventilador de l’ordinador. Posant la calefacció cada vegada que sento fred. Ja torno a tenir calor, em crema l’estómac. I si poso una mica d’aire? No cal, puc aguantar. Tinc ganes de fer una cosa. A aquesta sala no ve mai ningú. Obro la bossa, busco i trec una capseta. La capseta de l’evasió. Trec una mica de maria, un paper i tabac per barrejar. Faig un filtre amb un tros d’una tarja de visita. Ostres! No trobo foc, haig de tenir un encenedor. Passen els minuts i no el trobo, potser que surti fora. Fora fa fred. Segueixo buscant. Ah! Mira, ja el tinc, estava amagat sota l’agenda. Que faig? Surto? Fora fa fred... Aquí dins no es recomanable, però aquí mai entra ningú. Encenc la cigarreta i faig el primer tir. Després arriba un segon i un tercer. Tanco els ulls, el cap vol evadir-se. Encara estic donant voltes. Això no sembla que vulgui parar. Torno a fer un altre tir. I uns quants més. Què és? Sento música? No pot ser que aquesta maria sigui tan bona. Em començo a relaxar. Feia temps que no en fumava. El cap em segueix donant voltes, però ara són més lentes, faig cercles a l’univers de l’habitació. Torno a mirar el cel. S’hi deu estar bé penso. Potser perquè allà dalt no es veuen coses. Segur que allà tothom pot ésser lliure. Sense restriccions. La música encara segueix, diria que això ja ho he sentit abans. Descobreixo que estic somrient, un altre cop. Miro davant i veig la paret blanca, bruta, però blanca. Jugo amb les formes que hi ha, o que s’hi formen. Sembla com si anessin caient llàgrimes des del sostre. El cel encara segueix blau, crec que encara es pot veure el sol. Torna la música al meu cap, cada vegada més forta. Obro del tot els ulls, respiro. Primer pel nas després per la boca. Qui ha posat aquesta música? La conec, però no sóc capaç de reconèixer-la. Ostres! Merda! Ja sé, on és? Darrera l’ordinador potser? Mira! Aquí el tenim: ‘Hola, bona tarda. Qui és?’.

Xavier
jo en dic molt bon partit

2008-11-19T10:08:00.002+01:00

cuando no hay viento

Me despierto aturdido, mareado. Desconcertado descubro que estoy en una habitación algo oscura. Sólo veo relojes de arena por todas partes. Los examino, los hay que tienen las bases de madera, otros de plástico y algunos de mármol; los vidrios también son de lo más variopinto. La arena parece toda la misma, blanca y suave. Me pierdo al mirarla. Me imagino en tierras exóticas con el sol sólo para mí. Sin oasis, no quiero un oasis. Siento como me rebozo en esa harina desértica, con su tacto suave y cálido. Me dejo caer entre las dunas, cierro los ojos, sé que no hay piedras, ni árboles, ni nada que me pueda hacer daño. Cuentan historias de tierras movedizas, de tormentas de arena que se forman en pocos minutos, de muertos que quisieron conquistar estas tierras. Yo sigo disfrutando, nada me puede quitar esta sensación de bienestar. Sí, tal vez alguien entre en la habitación y quiera romper los relojes para llevarse la arena. Pero se llevaran eso, arena, tierra hecha polvo. Nada comparado con el terciopelo ardiente que existe. Hay quien no entiende que el vidrio hace que la humedad no se entremezcle con la arena y la aglutine. Yo aún estoy aturdido, mareado. Sólo pienso en el sol que me reservan los relojes.

Xavier
el relojero y los sueños

2008-11-18T15:10:00.001+01:00

resaca d'un dimarts no festiu

S’aixeca del seu lloc. Camina fins la cuina, remena entre les quatre coses que hi ha a la nevera. Decideix menjar quelcom. S’ho prepara tot en una safata i marxa al menjador. Encén el televisor i deixa volar la seva imaginació. Acaba de dinar i tot just comencen uns anuncis; és hora de treure aquesta distracció. Obre el balcó i mira al cel. Fa una mica de vent i fred. Al carrer els cotxes callen els ocells. Agafa la safata, la porta a la cuina, neteja el que ha embrutat i endreça una mica el menjador. És hora de baixar al bar. Es corda les sabates, agafa una jaqueta, mira que tingui prous calés i surt del pis. Crida l’ascensor i mentre espera torna a deixar volar la imaginació. Arriba, entra i baixa. Surt al carrer i sembla que no faci tant de fred. Baixa dos carrers fins que troba el bar. Obre la porta, saluda al cambrer, demana un tallat i s’assenta en una taula de quatre. Als pocs minuts entren tres homes i es saluden. És hora de començar el dòmino.

Xavier
palangana rulez

2008-11-18T12:48:00.000+01:00

Rinkonete en tu retrete

Xavier
nyanyu per dir bony

2008-11-18T11:52:00.001+01:00

Otra noche

Otra noche para el bar
hemos salido a ver que pasa,
una vez más, nos vamos a drogar.
Va subiendo el calentón
y se van llendo mis problemas,
una vez más, mañana volverán.
El mundo pasa ante mí
y la película es muy mala,
ciencia ficción,
nos vamos a drogar.
Hay quien busca el colocón
y otros ¡sexo de rebajas!,
yo estoy muy bien. Mañana volveré.

Sin política y sin dios
sin que nadie me sujete.
Vete a mamar
no me entretengas más,
que huevo ni que cojón
hoy no seré amigo de nadie
vete a soñar
me voy a colocar.

No hay dinero, ni colegas
tendré que irme para casa
llegó el final,
de tanta diversión.
La función se terminó
alguno ha hecho buena caja
a lo mejor
¡me voy a casa o no!

Sin política y sin dios
sin que nadie me sujete.
Vete a mamar
no me entretengas más,
que huevo ni que cojón
hoy no seré amigo de nadie
vete a soñar
me voy a colocar.

Xavier
leyendo a Miguel Hernández

2008-11-17T13:29:00.001+01:00

porque no hay tres sin cuatro

Abro los ojos muy muy pronto,
veo rosa, amarillo y formas redondas.
Sonrío, me impulso y nado en esta especie de plastilina,
buceo entre las elipses y ovoides.

Sigo con los ojos abiertos.
Estiro los brazos y piernas, en forma de cruz.
Una fuerza me impulsa hacia arriba,
soy la boya de este mar amarillo rosado.

La melena se estira como los tentáculos de un pulpo,
tras de sí deja un rastro verde pistacho.
Mi piel es casi azul, mi ombligo es un estanque.
Pequeños peces con gafas juegan a enredarse entre mis dedos.

¡Ostras! Sigo subiendo, pero meciéndome.
Hay música alegre y divertida,
me acompañan dos perros tocando el violín.
¡El búho intenta tocar la harmónica!

¿Acaso quiere decir que me voy a despertar?
Los gatos me hacen cosquillas en los pies,
no puedo parar de reír.
¿Hay techo? ¡Yo sigo subiendo!

Xavier
el cantar del mio Cid

2008-11-17T12:51:00.004+01:00

sei la luce dil bianco i nero

El plato abandonado sobre la mesa,
con restos de comida por todas partes.
Mis manos buscándote se derriten en tu piel.
Siento tus huesos como los míos,
te crecen las uñas y mi corazón bombea más rápido.

Me arden tus labios y tu lengua.
Mezclo tu mirada con los mordiscos.
Quizá estoy buscando caminar sobre las brasas,
contar las margaritas de tu pelo,
mimar tu vida hasta mimarme a mi mismo.

Nacen las flores entre las baldosas del baño,
se nutren del aroma de tu presencia,
corrompen el sentido de la vida para adorarte.
Has minado el pensamiento del sol,
los faraones ya sólo esperan tus deseos.

No me hace falta volar para sentirme libre.
Me dibujas unas alas cada vez que te acercas,
las haces batir con sentir el calor de tu aliento.
Cultivo quesitos en forma de corazón en macetas de puré,
cantando de esta forma a la esperanza.

Xavier
secretos de pared

2008-11-17T12:18:00.002+01:00

de sangre y agua salada

Cuando me quiero dar cuenta de todo,
ya han salido las primeras gotas.
Siempre vuelvo a recoger las flores muertas,
invierto en nuevas cicatrices.
Conozco esa mueca de dolor.

El fuego al pasar sólo deja cenizas.
Con mi paso firme y tu boca envenenada,
esperamos la luz negra que redime.
El cielo se viste de rojo,
nunca se canta toda la canción.

Deseando abrir las ventanas,
así paso la existencia de un instante,
con un cierto olor a ocre y almizcle.
Seré yo el animal esta vez,
quién se ciegue de rabia con ansias de ti.

Retumban por todas partes esos tambores.
Ojos que espían y controlan mis temores,
que queman y juzgan mis vicios,
aquellos que se saben capaces de matar.
Tras la niebla se ve tu brillo dorado.

Xavier

nunca me gustaron los Mesías

2008-11-17T09:54:00.000+01:00

coses que fas

Tanca els ulls i seu-te. Deixa que el vent jugui amb els teus cabells. Sent el seu ronc xiular. El sol calenta els teus braços, les mans i la cara. Sents l’efecte de la natura sobre la teva pell. Sents l’olor de la sal, t’imagines vora una platja; fins i tot, si t’hi esforces, pots escoltar les onades. Estàs en un moment neutre, un fons blanc, un sospir de pau. Només veig flors, sento cants de sirena i oloro la teva pell. El blau i el verd tornen a inundar el meu cap...

Xavier
i amb una aurèola daurada

2008-11-16T08:23:00.001+01:00

els carrers d'aquesta ciutat

Son tres homes i venen armats. Un porta una navalla i els altres dos m’amenacen amb pals. Jo provo d’actuar amb cautela. No m’hi vull enfrontar. El carrer és de tothom. Si provo d’anar per l’esquerra el més alt de tots és el primer en barrar-me el pas. Quan ho intento pel centre m’hi trobo el barbut; res, només em queda retrocedir, però el baixet està esperant-me. Bé, calma. Em moc una mica, obrint el cercle. Molt bé, ja no estic rodejat, els torno a tenir de front. L’alt porta la navalla, i és qui més nerviós està. El barbut sembla una mica fora de joc, està com qui ha vingut a veure una peli. El baixet però, també es veu ficat en el tema. Potser no és el primer cop que ens veiem. Això de beure i no recordar-se és un problema. Encara no hem creuat cap paraula. Jo els miro preguntant que volen. No diuen res, sembla que no han vingut a parlar. Crec que fins i tot no deuen ser els interessats, si no que algú els deu haver enviat. Però no els hi preguntaré. Bé, començo a cansar-me de tant ‘corro de la patata’. Empento una mica el barbut, que s’abalança sobre l’alt i el baixet confús mira cap a ells. Continuo cap endavant, en la mateixa direcció que tenia. Avui continuo fent vida normal. Demà hi tornaran a ser? No m’agrada la violència. Bé, no sempre m’agrada la violència. Mira! He vist un pardal petitó, ja som a l’època? M’encanta sentir el seu cant quan son petits; bé, més que cant crits de gana. Però son bells igualment. Passat el carrer fosc dels tres trepes arribo a l’avinguda. Està preciosa, som a la tardor, els colors son molt càlids i fa un molt bon sol. Avui serà un molt bon dia.

Xavier
has dit cuixa?

2008-11-14T10:33:00.002+01:00

Orígens i destins

Vine! No tinguis por. Em conec això, no et puc dir com ho sé, però jo vaig néixer aquí. Tot aquest fang que ens envolta m’és tant familiar. No em diguis que no et vols embrutar. Saps que t’agradarà. Tens quelcom a la cara. Deixa! Ja t’ho trec jo. Quina cara que em poses. Va! No riguem. Ens persegueixen. No podem pas fer soroll. No volen la nostra mort, molt pitjor, volen la nostra existència. No m’esquitxis! Au, té, t’ho has buscat: tots dos arrebossats al fang. Atenció, crec que he sentit alguna cosa. Silenci. Vine, apropa’t a mi. Tremoles de fred o de por? I jo? Tremolo de fred o de por? No et moguis, deuen esperar que fem algun soroll. Ens ajupim. Recolzes el teu cap sobre el meu pit. La teva respiració està accelerada, però entretallada. Vols controlar-te. De mica en mica ens tranquil•litzem tots dos. Tanques els ulls. Jo segueixo atent, vigilant. Tens una cara plàcida en aquest moment. La teva mà juga amb el meu braç. Obres els ulls i em mires amb tendresa i un lleuger somriure. Aixeques el cap amb intenció clara de fer-nos un petó. Tanques els ulls i ens fem un petó suau i llarg. Em tornes a mirar, somrius satisfeta i tornes a recolzar el teu cap sobre el meu pit. Ara jo també estic somrient. No sé si estic vigilant o admirant la vegetació que surt del fang i els petits animals que hi viuen. Un altre soroll. Et noto tensa, la respiració torna a accelerar-se una mica; la teva i la meva. Veig alguna cosa que es mou, son ells. Són lluny, caminen en una direcció diferent a la nostra. S’allunyen més. Et parlo, no et preocupis. Ja marxen. Encara tremoles, jo ja no. Ara potser sí, és només del fred. Et rodejo amb els meus braços. Ens quedem així una estona. Estem mullats i plens de fang. M’agafes de la mà i continuem l’aventura. Queda poc per a que es faci de nit. Ens hem d’afanyar; crec que hi ha una roca uns kilòmetres més endavant on ens podrem estirar i descansar una miqueta. Ja ho sé, amb aquest fang és molt difícil caminar. Però ja queda menys. Ara t’esquitxo jo. Tu rius. M’empentes i tornem a caure al fang. Mires cap endavant, veus un arbre, t’aixeques i surts corrents. On vas? Et segueixo, jo també vaig corrents. Quin arbre és aquest? Sembla un pomer, però no ho és. Els fruits són rodons. N’agafes un. M’ho llences, ja tenim pilota! Continuem caminant, anem cap a la roca. Bé, cap on crec que hi ha una roca. Si no hi és, ja trobarem quelcom. Ei no la tiris tant alta la bola! Agafa-la!

Xavier
jugant a viure

2008-11-13T13:50:00.002+01:00

sin olvidarse de la luna

Gritó para decir que se sentía vivo. Miró al cielo temeroso de la lluvia y salió el sol. Un cielo azul le inundaba de bienestar. El olivo se mecía suavemente con la brisa de la mañana. Los primeros polvorones ya habían llegado. Sí, es cierto, hacía frío. Pero el sol lo cambia todo. Era consciente que la gente formal se preocupa por tener un buen trabajo y un status social digno de alabanza. Este no era su caso, sólo le interesaba ver brillar el sol. Cuando lo llamaron para formar parte de las filas del ejército simplemente siguió caminando. Provisto de unas botas marrones, un par de zapatos negros y una mochila con una muda, partió hacia lo imposible. Zarpó en busca del sol perpetuo; éste a veces le visitaba para animarlo en su travesía. No fue fácil, muchas nubes quisieron aguarle la fiesta. Pero con los rayos creó un magnífico entretenimiento pirotécnico, con el agua improvisó un parque acuático y con el gris de las nubes fabricó un vestido para aclarar la túnica de la muerte. Dicen, que en las tardes de tormenta cuando se escapa un rayo de sol entre medio, no es más que uno de sus trucos haciéndonos un guiño desde su ruta al sol.

Xavier
oliendo el sol

2008-11-12T10:37:00.001+01:00

nosaltres no som d’aquell món, però tampoc d’aquest

Riuen i xerren entre ells. Els altres simplement es criden, fins i tot arriba algun cop de puny. Uns cerquen la seva exclusivitat i exquisitat. També ho volen els altres, però ho amaguen en la unitat de tots tenir per sobre els mateixos llençols. Jo vinc d’un silenci de treballadors. D’una amargura dolça de veure passar el temps. Mai vam ser benvinguts, sempre a un costat. Aquesta va ser la tònica d’actuació. Per part nostra, d’aquest plor en podíem fer la nostra vida; doncs la vida pot ésser aquest plor. Però ens agrada mirar endavant. Fer el nostre lloc. No perdem de vista el dit acusador. Som els assenyalats. Potser els escollits. Hem sentit, al portal, de bon matí, tot allò que ens van voler explicar. Hem vist ocells negres que no venien de cap lloc. Ara som aquí, esperem el nostre moment. Cada cop més a la vora. Encara però, fem com els vells, esperem i esperem.

Xavier
si estirem tots

2008-11-11T23:06:00.001+01:00

L'angoixa també es meva

I vaig veure com davant meu s’alçava una deessa. Gairebé no podia suportar la claror que emanava la seva aura. Però obstinat i segur de mi mateix vaig fer front a aquest dolç desafiament. Bé, segur no ho estava, però hauria estat maco de dir. Tots els que hi érem a l’arena teníem por; però aquell dia jo estava tranquil, amb por, però tranquil. Era molt conscient que m’esperava la mort al no desviar-li la mirada. Ella va recórrer tota la plaça mirant-nos un a un; a un que va trobar que la mig mirava el va deixar mal ferit. Quan va arribar fins on era jo va estirar el seu braç i apuntant-me amb dos dits em va fer un gest per a que m’hi apropés. No diré que no vaig vacil·lar, però m’hi vaig apropar. Un cop estava a menys d’un metre d’ella, m’obligà a agenollar-me i em posà la mà sobre el cap; com si fos un prevere, un bisbe o un papa i m’estigués santificant. Després només recordo despertar-me en una plaça a vessar de sang. Tots els homes que estaven a prop meu ara estaven estirats a terra morts, degollats. Sentia xivarri, a dalt, a les graderies, hi havia uns micos mirant-me i xisclant. Es movien nerviosos, esperaven quelcom que no vaig entendre. Al cap d’una estona vaig sortir per la porta per on entràvem els esclaus, ja no hi quedava cap humà viu. De sobte, al sortir de les galeries cap a la llum del sol vaig tenir una sensació de calidesa que ja havia viscut abans. Vaig tancar els ulls i vaig caminar cap a on el cor em guiava, minuts després l’olor a maduixa, la temperatura calorosa, el tacte tendre de la teva pell i el sentir el batec del teu cor barrejant-se amb la teva respiració van inundar els meus sentits; en obrir els ulls i tornar a veure la deessa vaig pensar que potser jo també havia caigut a l’arena. Avui encara no sento els peus tocant-me a terra.

Xavier
ara si vaig amb la Campbell

2008-11-10T14:45:00.003+01:00

Qualsevol nit pot sortir el sol.

Fa una nit clara i tranquilla,
hi ha la lluna que fa llum.
Els convidats van arribant i
van omplint tota la casa
de colors i de perfums.

Heus aquí la Blancaneus,
en Pulgarcito, els tres Porquets,
el gos Snoopy i el seu secretari Emili
i en Simbad,
l´Ali Babà i en Gulliver.

Oh ! Benvinguts ! Passeu, passeu,
de les tristors en farem fum.
Que casa meva és casa vostra
si és que hi ha ... cases d´algú.

Hola Jaimito ! i Doña Urraca !
en Carpanta i Barba Azul.
Frankenstein i l´Home Llop,
el Compte Dràcula i Tarzan
la mona Xita i Peter Pan

Oh ! Benvinguts ! Passeu, passeu,
de les tristors en farem fum.
Que casa meva és casa vostra
si és que hi ha ... cases d´algú.

Bona nit senyor King Kong,
senyor Asterix i en Taxi Key,
Roberto Alcàzar i Pedrín,
l´Home del Sac i en Patufet,
senyor Charlot, senyor Obèlix.

Oh ! Benvinguts ! Passeu, passeu,
de les tristors en farem fum.
Que casa meva és casa vostra
si és que hi ha ... cases d´algú.

La senyora Marieta
de l´ull viu ve amb un soldat.
Els reis d´Orient, Papa Noel,
el Pato Donald i en Pasqual,
la Pepa Maca i Superman.

Oh ! Benvinguts ! Passeu, passeu,
de les tristors en farem fum.
Que casa meva és casa vostra
si és que hi ha ... cases d´algú.

En Pinotxo ve amb la Monyos
agafada del bracet,
hi ha la dona que ven globus,
la família Ulises,
i el Capitàn Trueno amb patinet.

Oh ! Benvinguts ! Passeu, passeu,
de les tristors en farem fum.
Que casa meva és casa vostra
si és que hi ha ... cases d´algú.

A les dotze han arribat,
la Fada Bona i Ventafocs.
En Tom i Jerry,
la Bruixa Calixta.
i l´ Emperadriu Sissí.

Oh ! Benvinguts ! Passeu, passeu,
de les tristors en farem fum.
Que casa meva és casa vostra
si és que hi ha ... cases d´algú.

Mortadelo i Filemón
i Guillem Brawn i Guillem Tell.
La Caputxeta Vermelleta,
el llop ferotge i el Caganer,
en Cocoliso i en Popei.
Benvinguts passeu, passeu.
Ara ja no hi falta ningú,
o potser sí, ja me n´adono que tan sols hi faltes tu ...

També pots venir si vols.
T'esperem, hi ha lloc per tots.
El temps no compta ni l´espai ...
Qualsevol nit pot sortir el sol.
(Jaume Sisa)

Xavier
passeu, passeu

2008-11-10T11:35:00.001+01:00

La brisa acariciándote el rostro

Estoy de pie, pierdo un poco el equilibrio; no llego a caer al suelo. A mi alrededor todo da vueltas. Veo arena y hay mucha claridad, casi me ciega. Hace mucho calor. Me duele la cabeza y las sombras se intentan apoderar de mi. Conozco el camino, sólo tengo que trepar por el arco iris. Quieren hacer zozobrar lo conseguido hasta ahora; no pienso quedarme de brazos cruzados. Tu impulso me da fuerza, tu aliento me reanima y al final, sólo de pensarte me reconforta.

Xavier
¡Por la libertad!

2008-11-06T10:29:00.002+01:00

No pot ser veritat

Obro la boca i surten papallones grogues; dibuixen un estel. Enmig de l’estel s’aprecia quelcom vermell, apropo la mà fins que una marieta es posa sobre el meu dit índex. Absorbeixo els colors del insecte i la meva mà pren forma de bolet, perdent els dits. El meu ull dret comença a créixer menjant-se el meu cap, ~~hombros~~ muscles, esquena, cames i braços... quedo fet un bolet amb una base líquida d’ull; tot un basalt. Sóc un bolet vermell amb piques blanques. De les piques surten unes llengües blanques fins arribar a les papallones, que m’alcen del terra i em porten a voltar pel cel. Poc a poc ens anem ajuntant per formar una catifa voladora de colors vius. M’enrotllo i baixo ràpidament cap a un forat que hi ha al terra; un terra marró i sec. De sobte surto disparat per entre les esquerdes del terra en forma de flors. El sol fa que em desfaci, i amb el pendent del terra vaig rodolant convertint-me en una bola. De la bola torno a sortir jo mateix. Faig un salt i em llenço de cap a un llac d’aigua freda. Surto surant de mica en mica, fins caminar sense distincions de terra o aigua. Torno a volar, girant sobre mi mateix i pujant molt alt. La llum cada cop és més intensa, més blanca. Ja no veig res. Ei! Has obert el llum. Bon dia.

Xavier
essent 'el parrafadas' per un moment

2008-11-06T10:02:00.001+01:00

En tarros de miel

Me siento en el umbral de tus ojos y pierdo el miedo
vuelo esta noche tengo antojo de anidar en tu pelo
me riego pero me marchito si no te güelo
y me balanceo despacito empujao desde adentro

y aunque a veces vuele bajo, cojo altura si te veo
eres rama eres refugio eres agua en mi desierto
y aquí ando de nuevo, en la penumbra perdió
esperando a que vengas y con tu luz pueda ver el camino
me echo a sonreír al verte venir con la luna en tu ombligo

y en el aire cultivo palabras que voy a susurrarte al oído
me siento tan bien que pienso guardar en tarros de miel todo lo vivido

pa cuando no estés, poder untar, con algo dulce el agrio vacío
que empieza a cocer y esto ya no es igual, ya no es lo mismo, ni parecío
que va, que va.

otra noche con la misma flor
y cada noche un aroma y cada noche un color
otra noche, envuelto en sus hojas
su alegría me moja y yo soy esponja que lo absorbe to
su alegría me moja y en sus labios se aloja un dulce veneno

y empiezo a subir de nuevo p’arriba buscando la vida
me siento tan bien, que voy a construir en el cielo un jardín,
sujeto con pinzas

donde ir a plantar flores pa reír, cambiar mis temores
por suaves caricias, y en una calá llegar hasta ti
mezclarme en tu piel sin dejar pistas.

otra noche con la misma flor
y cada noche un aroma y cada noche un color
otra noche envuelto en sus hojas
su alegría me moja y yo soy esponja que lo absorbe to
su alegría me moja y me da pa que escoja puestas de sol

y sobre un canchal me siento a flipar
y a recordarte dando paseos
me dejo llevar hacia tu voz
cierro los ojos pa ver tu careto

y vuelvo a quemar hierba pa reír
cambiar mis temores por suaves caricias
y en una calá llegar hasta ti
mezclarme en tu piel sin dejar pistas

sin dejar pistas...

sin dejar pistas....

(Sínkope)

Xavier
sujeto con pinzas

2008-11-05T13:14:00.004+01:00

Nel pozu María Luisa

Trailarai larai, trailarai

Nel pozu María Luisa

Trailarai larai, trailarai

Morrieron cuatro mineros

mirái, mirái Maruxina, mirái

mirái como vengo yo

Traigo la camisa roxa

Trailarai larai, trailarai

Traigo la camisa roxa

Trailarai larai, trailarai

De sangre d'un compañeru

Mirái, mirái Maruxina, mirai

mirái como vengo yo

Traigo la cabeza rota

Trailarai larai, trailarai

Traigo la cabeza rota

Trailarai larai, trailarai

Que me la rompió un barrenu

Mirái, mirái Maruxiña, mirái

mirái como vengo yo

Santa Bárbara bendita

Trailarai larai, trailarai

Santa Bárbara bendita

Trailarai larai, trailarai

patrona de los mineros

Mirái, mirái Maruxina, mirái

mirái como vengo yo

Patrona de los mineros

Mirái, mirái Maruxiña, mirái

mirái como vengo yo

(popular)

Esta es una versión de Nuberu.

Aquí os dejo un link a la wiki: Nel Pozu María Luisa

Xavier
Santa Bárbara bendita

2008-11-05T11:44:00.000+01:00

Dintre del bosc

Tot és fosc, camines poc a poc. Tens por d’ensopegar amb alguna branca o pedra del camí. Et cal anar tocant els arbres que tens a prop per tal de poder continuar endavant. Mai dones un pas sencer, decidit. Arrossegues els peus per por a caure en un forat. Qui sap si no t’hi trobaràs amb arenes movedisses? Mires enrere i veus la claredat de la vall que has deixat. Al bosc no hi ha cap cartell; cap indicació. Diuen que la Meritxell va entrar-hi i no hi va tornar a sortir. Ningú no sap que li va passar. Tot son rumors sobre el que va succeir. El consens general és que es va perdre dintre del bosc i que finalment va morir de gana, o que se la va cruspir algun animal ferotge. Clar, que també hi ha qui diu que va trobar una drecera dintre el bosc que la va portar fins un món de fades. Que és un lloc on el dia i la nit es confonen fàcilment degut que els estels juguen amb el germà sol; el mateix que té una aventura amb la lluna i de tant en tant se’ls veu junts. Diuen que allà les flors parlen i les roques són càlides. La veritat és que no es pot dir amb certesa que li va passar a la Meritxell. Encara dones una passa més cap endavant, saps que arribarà un moment que deixaràs de poder mirar enrere i veure la claredat. Demà és tan lluny. Sents l’olor de la terra, una petita brisa a la cara t’alleuja el mal de cap. Tanques els ulls, et deixes anar de les branques dels arbres i fas un petit pas cap endavant. Ei, compte no et desequilibris. Respires profundament, descanses i un somriure es dibuixa al teu rostre. No riguis, que encara et menjaràs algun insecte. La vida és molt seria. No ets conscient que ets a un bosc que no saps a on et porta, que és fosc i que no tens cap raó per somriure? Bé, potser tens raó, i si es cerca una mica, potser es pot trobar alguna petita raó i ‘por el monte corren las sardinas’. La tardor s’està acabant. He vist un llop com menja guineus. Un nou lloc pur.

Xavier
hay un ventanal de color verde

2008-11-05T11:00:00.001+01:00

La lluna

Hi ha qui la beu a galet
i qui pren lluna a cullerades;
nova, plena, creixent i minvant,
és bona com a sedant.
La lluna fa companyia
i alleuja els intoxicats
de filosofia.

No hi ha un amulet millor
que un tros de lluna a la butxaca;
contra tota mena de perills
més que una pota de conill
serveix un tros de lluna:
se'n duu les penes
i porta amors i fortuna.

Es pot donar de postre als infants
i dormiran un son flonjo i suau;
unes gotes de lluna als ulls dels vells
ajuden a esperar la mort en pau.

Posa sota del coixí
una fulla tendra de lluna
i pensaràs el que vols creure
i miraràs el que vols veure,
tu mouràs els putxinel·lis.
Tingues a mà un pot amb aire de lluna
per quan t'ofeguis.

Als decebuts i als presoners,
dóna'ls la clau de la lluna
i no voldran cap més tresor,
que pels condemnats a mort
i els condemnats a vida
no hi ha estimulant com la lluna
si es pren amb mida.

(Jaime Sabines - Joan Manuel Serrat)

Xavier

records i remembers