Yo, desubicado en esta vida.

Alexandros Grigoropoulos

Li ha tocat a Atenes. Recordem com a França, al novembre de l'any passat, també amb la policia pel mig, van morir dos joves de quinze i setze anys. Això va fer sortir la gent al carrer, indignada per la situació del país. Un altre cop, ha hagut de morir un altre jove, de setze anys, per a que la gent torni a sortir al carrer. El paral•lelisme és gairebé inevitable. Situació complexa en quant a l’economia dels que arriben molt justos (o no arriben) a final de mes. Aquest cop però amb la gravetat, que no es poden excusar amb un accident. Aquest cop la policia ha mort un jan d’un tret. Des del dia sis que el van matar que hi ha manifestacions i aldarulls al carrer. Miro cap a casa i veig que ens dirigim cap a aquest tipus de situació. Fan fora cada dia gent; parlem del cas per exemple de Nissan o de Frigo, per dir dos, però la llista és realment increïble, a Cerdanyola, hi ha tres grans empreses amb expedients en curs per fer fora més gent. Crec que no hauríem d’esperar a que ningú mori, o que la policia mati. És hora de fer costat els companys i companyes treballadores que volen tirar al carrer. Avui són ells, demà potser seràs tu. Actuem.

Us deixo un video en memoria de l'Alexandros:

Insisteixo

Tot just arribo del BOU AMB CORDA d’Ontinyent. Bé, és una festa recomanable, però el bou gairebé no té cap importància. Vull dir, no és més que l’excusa per a aplegar-se i bufar-se. He vist tres bous, cosa que és molt! No he caigut del pont i no ens ha plogut, puc dir doncs que ha sortit tot prou bé. També haig de dir que potser he tingut el cap més aquí a Barcelona que allà baix, però imagino que això és inevitable. Tot em recorda a ella i la tinc present gairebé en tot moment. Bé, això no vol dir que no visqui la festa! La veritat és que m’ho he passat molt bé amb la gent d’Ontinyent, els tarongers i gent de València. Un poble amb una fauna del més variat! El pitjor de tot ha estat el menjar, crec que he guanyat uns quants quilos degut als festins que ens hem fet: Divendres sopar de tapetes acompanyades amb bons vins. Dissabte vam dinar cassola, que és un arròs al forn amb cansalada, botifarra, all i algunes coses més; tot això amb cervesa, vi, ‘herbero’ i Baileys pel cafè. Per sopar, quelcom lleuger, així que només pizza al forn. Diumenge però ha estat el pitjor, xai a la brasa, amb pebrassos (xampinyons), pastissets i botifarres, també acompanyat amb cervesa, vi, cava pels pastissos i conyac pel cafè. Haig de dir però, que no he sopat i m’estic fent només un got de llet amb una mica de mel per dormir com un nen. En resum, un cap de setmana que m’apuntaria per un altre any, doncs és, com a mínim, interessant.

‘Subidón’

Avui és un dia ‘subidón’. Començo el matí aixecant-me just, fa fred i no em dona temps a dutxar-me. Calçotets, mitjons i samarreta nets, una mica de desodorant i a esmorzar. De presa, un bol de llet amb cacau i quatre galetes. Casc, bossa, telèfons i guants d’hivern. Arrenco la moto, segueix fent fred. Surto del pàrquing, darrera d’un cotxe, no cal obrir la porta; punt positiu, comença el dia a posar-se del meu costat. Agafo l’autopista de la Mediterrània i cap a Sant Boi. Ostres! Quin fred! No sento els dits, accelero i accelero, vull arribar ràpid, no vull sentir més fred. Avui el tràfic està de conya, no trobo gaires cotxes; el dia ja mig em somriu. Arribo al meu destí abans del que tenia previst, arribo d’hora; definitivament avui serà un bon dia, llàstima que el cel és gris. M’assec, obro el portàtil, encenc el mòbil. Sí, arriba la llum; ara sí puc dir que el dia és amb mi. Llegeixo, escric, treballo. Espero, arriba, m’encanta. Avui el dia m’està fent feliç. Llegeixo, escric, treballo. Espero, arriba, m’encanta. Sí, és veritat, el dia ja m’ha fet feliç. Surt el sol, els núvols marxen. Dino al ‘Wok’. Em rento les dents, s’espatlla el servidor, no puc treballar. Navego, escric, publico, menjo caramels. A més m’han donat un calendari. Sí, definitivament avui sóc feliç. Somric, miro per la finestra, l’olivera segueix allà, el cel continua essent blau i el sol il•lumina tots els edificis. No hi ha cap dubte, avui és un dia ‘subidón’, avui és un dia per a la felicitat.

No lo digas, no.

"No digas de ningún sentimiento que es pequeño o indigno. No vivimos de otra cosa que de nuestros pobres, hermosos y magníficos sentimientos, y cada uno de ellos contra el que cometemos una injusticia es una estrella que apagamos".

Remember

la poma

Reencuentros

A veces me da la sensación que el mundo no gira a la misma velocidad. Pues me caigo con facilidad, vivo más tiempo cerca de los chicles pisoteados que de los muñecos verdes de los semáforos. Un día, así, sin pensarlo, te alejas de algo y poco a poco se crea un vacío que emula una pared. Ladrillos, cemento y arena que jamás existieron. Ayer harto de ver pasar el tiempo moví ficha. Al mismo tiempo también la movieron. Será que al final sí es verdad que todos estamos conectados. En eso, tengo yo algo de sensibilidad especial. Cuando muerdes un lápiz me cruje la espalda. Bueno, así lo creo, o simplemente es que me cruje muy a menudo… y ya sabéis, los lápices se muerden a diario y somos muchos los que mordemos, y muchos son los lápices por morder. De cualquier forma, me alegro que a veces el mundo vuelva a coger la velocidad a la que me tiene acostumbrado. Robo minutos de la combustión de la vida para simplemente verla brillar desde fuera, siempre es un espectáculo maravilloso. No compro porque tengo lo suficiente, aunque deseo más, pero también he aprendido a recibirlo todo con mucha calma, aprendiendo a disfrutarlo segundo a segundo. En fin, me alegra conocer que las redes que nos unen siguen ahí, en buen estado; siempre hay alguien dispuesto a remendarlas y a tejer unas nuevas para cada vez hacerlas más grandes. Preciosa la vida ¿verdad?

Rinkonete en tu retrete

Alemanya trontolla

Mirem les eleccions d’ América del nord com el més rellevant d’aquests dies. Que no dic que no sigui rellevant. Però encara tenim bancs alemanys demanant calés per poder tirar endavant. Tot això ja sabem qui ho paguem. Cada dia ens posen algun tipus de vel davant el rostre per a que no veiem cap a on anem. I si el vel no funciona, fan algun joc de mans i ens quedem bocabadats durant una estona. Jo no hi vull pensar gaire en les qüestions econòmiques en que ens trobem tot plegat. Però tampoc vull ser tan innocent com per a donar-li l’esquena, tancar el ulls, comptar fins a deu i que quan els torni a obrir tot estigui bé. No, companys, això no marxa tan fàcil. Avui a la feina es respira una espècie de tensió incòmoda, sí, avui es dilluns. Mira tu, un dilluns no m’agradaria morir. Acabo d’imprimir-me un manual de 74 fulls que m’haig de preparar per a la setmana que ve. Però clar, m’ho hauria de mirar pel meu compte. Bé, tornant al tema que ens ocupa, dir que avui al banc que li ha tocat ha estat el Commerzbank, crec que demanen 8.000 milions... bé, per fer-se un xalet al costat de la platja i pagar-se algun dinar entre setmana. Crec que som en un moment molt interessant de la història, que hauríem d’estar alertes, i preparats per al que sigui. Jo ja he pres una decisió, no em penso angoixar ;-)

por a la mort

No em considero una persona poruga. Però si es veritat que sempre he vigilat de no fer-me mal. Morir no és una qüestió que em plantegi molt sovint. Tinc més por a patir i al dolor en si, que no pas a la mort (anava a dir una mort, però això és un altre tema). Al final, ningú no hauria de tenir por a la mort. Avui venia des de Barcelona en direcció Terrassa per la C-58 i estava plovent. Bé, estava plovent molt, gairebé podríem dir que estava diluviant. La carretera semblava un riu, les rodes de la moto relliscaven i anava de banda a banda, també per culpa del vent. Quan avançava els cotxes em menjava tota l’onada d’aigua que deixaven darrera i pels costats. Quan hi havia corbes si m’intentava plegar notava com s’anava una mica del darrera, i de veritat, no em feia molta gràcia. Hi ha hagut moments en que realment he tingut por de morir. Bé, qui diu por, diu patiment, o pensament d’una possibilitat de quelcom no agradable que podia passar. Ara ja he arribat al punt de destí, estic sencer, una mica xop, i molt content d’haver lliscat sobre l’autopista. Ara me’n vaig a córrer una estona al gimnàs, però aquest cop agafaré el cotxe... estic content d’haver lliscat, però per avui ja n’he tingut prou (bé, al menys fins ara).

definicions definitòries

Dos i dos son quatre, o potser seran vint i dos; bé hi haurà qui dirà que poden arribar a ser dos-cents dotze. Al final l'essència no és saber quin és el resultat bo de tots ells, és simplement saber a que es refereix un altre quan diu dos i dos. A mi m'agrada conèixer quines són les possibilitats del dos i dos, entendre fins a quin punt arriba en l'escala dels números. Bé, també he de dir, que l'ordre dels números, o un rang d'ells també poden tenir diferents interpretacions. Doncs no és el mateix dos dies de pluja que set, que cap. Potser si no tenim aigua set és el número del que trauríem més profit; però si som enmig d'una onada d'inundacions, cap, seria la resposta. A mi ja m'està bé la definició del nostre dos i dos.

I si no et vull donar cinc minuts per pensar?

Caminem donant-nos empentes; sense sortir-nos del camí, en la mateixa direcció. Vols dir que ens hem de cansar? Creus que no ens podem divertir si el camí és molt llarg? Ja sé que diuen, que tot cansa; però perquè pensar fins on arriba el camí? Just walk! Vull dir, jo no hi penso si veig el final, o si encara està molt lluny, només puc entendre que al camí seguidament ve un toll i si et faig caure dins riurem molt, plegats. Bé, si caic jo, potser també. Haig de reconèixer que és una mica difícil no pensar-hi. Jo he trobat la solució, pensar que el gran col•lisionador d’Hadrons petarà d’un moment a un altre. Bé, no es ben bé del tot cert, penso que ja hem mort i vivim en un espai temporal paral•lel on encara no ens hem adonat del que ha passat. Com veus tot el que ens envolta és una mica estrany; no pensar en com és el camí és la nostra llibertat. Bé, com de llarg, perquè hem de conèixer com és per a poder continuar empenyent-nos. Només dir-te que tinc un ninot d’aquells més gran, perquè tu em fas créixer l’ànima; un LEGO d’aquells xungos.

sempre fa sol

Sóc una mica massa poruc, per no dir imbècil. Però bé, jo ja hi estic acostumat. Provo de canviar-ho; però com diuen ‘Roma no es va construir en dos dies’. Veig núvols i penso que plourà, que cauran llamps i trons, que moriré aquell mateix dia. Però no, després no plou, o bé, potser ha plogut i ara fa sol.. i què si ha plogut? Doncs res, al cap i a la fi no és més que pluja. Un no acostuma a morir per una pluja; bé, es pot acabar fart de mullar-se. Però això ja és una altra història. Avui fa sol, ahir va fer sol, tota aquesta setmana ha fet sol. Diumenge farà sol. Què més vull? Sempre fa sol, potser poden haver-hi núvols.. però joder! Un cel ha de tenir núvols, si no quin tipus de cel tindríem? Finalment ha arribat el cap de setmana, que us ho passeu bé!

der Zug war pünktlich

Em desperto de sobte i encara ets aquí. Et puc escoltar i veure. Marxes i encara em queden restes de tu. Treballo i penso en el teu olor. Bé, el teu olor fa que et recordi. Ja comença a ésser una mica obsessiu. Però haig de dir que estic molt a gust. Bé, dormo poc, però si aconsegueixo passar aquesta setmana ja hauré acostumat el cos. No vull pensar en la setmana que ve, o d’aquí dos setmanes. Estic pendent de veure com estar amb tu quan abans millor. Si pot ser ara, perfecte. Comença a agradar-me tot el que fas, això és molt perillós. M’encanta que em diguis ‘ets verí’. No m’entusiasma el futbol, però de vegades m’agrada. Crec que ets la persona més mentalment sana que he trobat en tota la meva vida. És un gust haver arribat fins aquí, el tren ha arribat just en el moment que calia. Veure’m quin viatge tenim, si de llarg recorregut o potser és un rodalies. Brindo per tu, per mi, per nosaltres, per vosaltres, per tothom, per la vida.


PS: Un apunt, no vaig a la frontera a morir.

De tant en tant

Arriba un dia que els colors els veus més suaus. Les cantonades prenen formes arrodonides. Fins i tot la feina deixa d’ésser quelcom molest. Un respira profundament. Torna-hi. Avui m'acompanya la música i vaig fent. No hi penso gaire, provo de fer-ho mecànic. El cos tampoc no em respon gaire. Però segueixo a peu del canó. Fa bon dia, fa sol. Els núvols que deien que ens fotrien el dia, ara per ara no hi són. Diuen de totes maneres que demà si que plourà. M’agrada veure els raigs del sol, veure’ls com van sortejant tots els obstacles per arribar fins el terra. Avui és un bon dia. Avui m’agrada el que veig. Avui puc dir que estic aquí.

Haig de

Haig d’aprendre a mirar-te els ulls fixament. No goso aguantar-te la mirada. Pot semblar por o fins i tot indiferència; no m’atreveixo a dir desídia. No és pas cap de les dues, bé, potser una mica de la primera. Quan xerrem i de sobte els teus ulls es claven en els meus, per un moment tot es para, tot està quiet. Seguidament tu tornes a fer girar l’agulla del rellotge, a mi encara em costa una mica tornar. A estones ets tan lluny i al moment tan a prop, ja tinc un principi de bogeria. No he estat mai de córrer, però pel que vull no m’agrada esperar. També és veritat que fins ara no havia tingut un punt de mira tan valuós. Ahir et vaig imaginar amb el cap tot rapat i em va agradar; avui t’he tornat a veure amb la melena i et torno a preferir. No sé pas on ubicar-te, però crec que aquest és el teu joc, no deixar-te agafar. Jo et vull ensenyar la llibertat des de la meva presó. Vull mimar-te, fer de pare i de fill, d’home i de marit. M’agradaria sentir-te reposar sobre meu, descansar i oblidar-te de tot. Recitar poesia a cau d’orella, viure el naixement d’un feble somriure. No parlo d’amor de conte de fades; parlo de tendresa i sentiment. Puc recordar tots els aspectes de la teva cara. Reconec en altres dones característiques teves. M’agrada el teu somriure forçat de la ironia. Vull caçar-te, a poc a poc, com la terra. Que siguis tu qui estigui convençuda, la que s’apropi de mica en mica. La que em vulgui sorprendre. No parlo de fantasies, et dic el que veu el meu cor. No parlo d’amor, parlo de conviure. Encara però, haig d’aprendre a mirar-te els ulls fixament.

Teoría del 2015

24 de octubre de 1929, 19 de octubre de 1987... octubre de 2008

Al principio los especuladores de la bolsa se guiaban por intuiciones, oportunidades, chivatazos financieros y de una cierta 'habilidad' para predecir; hoy en día esto ya no es así, sino que se basan en modelos matemáticos, teorías de probabilidades, procesos aleatorios y movimientos brownianos.

Hay algunas teorías que dicen que estos cracks de la bolsa fueron propiciados por las intervenciones bélicas de los gringos; después de una guerra, recesión. Bueno, son teorias. Dicen también que la del 87 fue propiciada por el uso computerizado de modelos de fluctuación económica, es decir, le metemos los datos financieros de que disponemos a un cacharro, le metemos cuatro teorías matemáticas, le damos al enter y esperar resultados. Se ve que todo el mundo tuvo la misma idea, le dieron todos al enter, todos tenían la misma idea de inversión; todos a la mierda. A mí, personalmente, esta última me convence bastante; los humanos somos así.

Lo que pasó después del 29 y el 87 fue sustancialmente diferente. El crack del 29 propició tanto un colapso de la economía bancaria como de la productiva. Sin embargo, en el 87, visto lo visto, los principales gobiernos metieron mano en el sistema bancario para que no se jodiera el productivo. Aún así, tanto en el 20, 30 y 40, como en el 70, 80 y 90 entramos en una gran depresión económica.

Hoy día este sistema capitalista monopolista, se empieza a ir a tomar por culo, el sistema bancario que quiebra se intenta salvar con un 'socialismo corporativista' (tal como dice Juan Ramón Jiménez, privatización de ganancias, socialización de pérdidas).

Y aquí viene la teoría simple del 2015, se conseguirá mantener a flote la economía del estado español de cualquier manera, pero inmediatamente entraremos en una nueva gran depresión, que si nos fiamos de los anteriores cracks, debería de durar otras tres décadas. El problema es que en las anteriores ocasiones la economía estatal podía responder con productividad y servicios, ahora no. Por eso a partir de 2010 el estado empezará a caer en barrena, con soluciones cada vez más rocambolescas, para acabar estrellándose en el 2015, y nosotros con él.

En conclusión, en el 2015 ¡Nos vamos todos a tomar por culo!

Reencuentro con el pasado otra vez

Hace ya un tiempo publiqué este post sobre la Generación X:

http://desubicadoenlavida.blogspot.com/2005/11/hace-aproximadamente-dos-aos-circulaba.html

Ahora, después que me pusieran algunas canciones de "El Reno Renaldo", me place colgaros el vídeo de la canción "Crecí en los ochenta":

ruta motera + twitter


Voy a copiar una idea que me ha parecido cojonuda. Se llama twitter.com y lo que haces es enviar SMS y lo publica por web... bueno, seguro que se pueden hacer mil cosas; pero esto es lo que a mi me interesa.

Pues en fin, para todos aquell@s que querais conocer las últimas noticias de la ruta, iré actualizando vía SMS el twitter este..

Podeis seguirlo mirando en la columna de la izquierda donde pone ruta motera, o en el link de twitter que es: http://twitter.com/desubicado

Kastenlauf 08

Bueno gente, aquí os dejo unas instantáneas de lo que fué la carrera. Lo cierto es que es algo muy original y uno se lo pasa muy bien..

Las reglas son fáciles, 2 personas, 1 caja de cervezas (20 de 1 litro modo masculino) temperatura cojonuda y unos 8 kilómetros de parque por delante.

Calentando motores

Primeros pasos

Foto de equipo (falta el que hace la foto)

Cajita recién comprada y bien fresquita

Hay que decir que para otro año habrá que llevarse música de fondo y un bonito disfraz para la caja!! jeje