Yo, desubicado en esta vida.

Reencuentros

A veces me da la sensación que el mundo no gira a la misma velocidad. Pues me caigo con facilidad, vivo más tiempo cerca de los chicles pisoteados que de los muñecos verdes de los semáforos. Un día, así, sin pensarlo, te alejas de algo y poco a poco se crea un vacío que emula una pared. Ladrillos, cemento y arena que jamás existieron. Ayer harto de ver pasar el tiempo moví ficha. Al mismo tiempo también la movieron. Será que al final sí es verdad que todos estamos conectados. En eso, tengo yo algo de sensibilidad especial. Cuando muerdes un lápiz me cruje la espalda. Bueno, así lo creo, o simplemente es que me cruje muy a menudo… y ya sabéis, los lápices se muerden a diario y somos muchos los que mordemos, y muchos son los lápices por morder. De cualquier forma, me alegro que a veces el mundo vuelva a coger la velocidad a la que me tiene acostumbrado. Robo minutos de la combustión de la vida para simplemente verla brillar desde fuera, siempre es un espectáculo maravilloso. No compro porque tengo lo suficiente, aunque deseo más, pero también he aprendido a recibirlo todo con mucha calma, aprendiendo a disfrutarlo segundo a segundo. En fin, me alegra conocer que las redes que nos unen siguen ahí, en buen estado; siempre hay alguien dispuesto a remendarlas y a tejer unas nuevas para cada vez hacerlas más grandes. Preciosa la vida ¿verdad?

Felicidad

La sort dels bandits

A sobre del seu cavall es passeja per les platges de l’illa. Vigilant i pensativa ella, el cavall la dirigeix d’una a banda a una altra sense cap ordre o sentit; bé, no més que el pur instint d’aquest. Quan de tant en tant torna en sí, es veu prop d’algun perill, o zona insegura. Llavors dirigeix el seu cavall cap a una altra direcció. El sol sempre l’acompanya i la temperatura sempre és la millor. La seva pell, morena per l’efecte del sol realça el seus cabells daurats. Aquests cabells llargs que s’enreden amb la sal i la humitat. S’omple els pulmons d’aire, el manté durant una estona i després el deixa anar a poc a poc. Això li produeix un efecte de pau i mareig. Encara sobre del cavall, abraça el seu coll i deixa que el seu cos s’acalori amb la sang calenta del mamífer. Amb les primeres gotes de suor se separa i baixa. Encara una mica marejada camina cap el mar. L’aigua és tan clara, l’efecte del sol fa que es vegi d’un color verd clar. Ella només vesteix una samarreta i uns pantalons curts. S’ho treu tot i nua s’entrega plàcidament a l’aigua tèbia del mar. Capbusseja i els peixos s’apropen a jugar amb els seus cabells, les seves mans, dits, cames i braços. Treu lleugerament el cap de l’aigua i el sol li va assecant la cara. Amb els ulls tancats deixa que el mar la porti de viatge. Pensa que no cal res més. Tanca els ulls, tot està bé. Obre els ulls i ja no hi ha mar. Hi ha un llit, hi ha un sostre i la temperatura ja no és la millor. El sol ja no l’acompanya i no recorda haver muntat mai a cavall. L’aigua que té més a prop és la que hi ha al bany. Torna a omplir-se els pulmons d’aire, el manté durant una estona i després el deixa anar a poc a poc. Això encara li produeix un efecte de pau i mareig. Tanca els ulls per tornar a l’illa. Amb por els torna a obrir lentament, però segueix a l’habitació. És de nit, fora fa molt de fred i les roques s’han convertit en assassins.

Rozaduras y bichos

Se resume la vida en momentos. Cuando llegue la hora queremos tener los mejores. La cultura de la propiedad impera en nuestra educación. Rápidos y efectivos nos deseamos para conseguirlos. A veces no nos importa nada más. Entonces es cuando nos encontramos con la bolsa llena. Mirando hacia atrás descubre uno que tal vez el objetivo no era ese. Dibujamos caminos alternativos que se nos antojan más atractivos. Así nos viciamos al retrovisor. Por momentos dejamos de mirar al frente. Sólo hace falta un segundo para que se cruce ante nosotros un mal deseo. Aún de esta manera uno no conoce la muerte. No se nos considera camicaces por ello, aunque debiéramos. Robamos el tiempo actual para dedicarlo a enseres futuros y pasados, sin ofrecer nada a cambio. Desplegad las velas y tomad una racha de viento. Hoy es un gran día para salir a navegar. Yo traigo provisiones y algo para brindar. Simplemente coged algo de abrigo y unas copas. Vamos a comernos el mundo.

No direm vermell quan volem dir roig

I pujo a un arbre a veure que es veu des d’allà dalt. Torno a baixar per sentir el terra als meus peus. M’enfilo un altre cop. L’ossa no vola, però jo puc. Vigilo que no m’estigui mirant ningú. Estiro els braços, alço una mica el cap, tanco els ulls i a volar. Ja m’enlairo. Obro el ulls i nedo entre els núvols i ocells. Des d’aquí dalt es veu tot molt diferent. És un punt de vista una mica especial. Prou! No cal això. Torno a terra. Camino sobre les pedres, corro entre els arbres. Vaig cantant una cançó de Barricada, ‘Otra noche sin dormir’. Em llenço fent la croqueta per la muntanya. Rodolo, agafo velocitat, em ploren el ulls del vent. Tot el camp és meu, segueixo corrent. Així és molt millor, sentint la terra. Prenent partit. Seguim amb Barricada, ‘Sólo quiero tu boca’. I m’endinso en una vall d’herba i flors amb un terra tou. Em trec les sabates i els pantalons, vull sentir la vegetació a les cames. Em trec també els mitjons, el terra no és pas tan fred com havia pensat en un principi. Al poc es torna càlid. I miro al front, tot està quiet, tranquil. M’apropo a un arbre, m’assec a la seva ombra i satisfet deixo que el mirar l’horitzó em porti a un estat d’èxtasis. Sóc terra i sóc vent. Sóc l’herba daurada pel sol i sóc la resina que s’amaga dins l’arbre. Ja no conec les matemàtiques.

A tu lado

parlem de substantius

Cau a les meves mans. Em tornen records dolços i no tant. Jo no l’he demanada. Però tampoc la vull tornar. És dintre una bosseta, innocent. Una bosseta dintre una bosseta. Les meves mans comencen a agafar bona temperatura. La poca llum i el fum proven de fer d’aquest lloc quelcom interessant. Hi ha molta gent per tot arreu. Marxo a unes estàncies més tranquil•les. Jugo amb la bosseta entre els meus dits. Obro la primera bossa. Lentament amb una mà agafo la bossa més petita i amb l’altra vaig desfent el cargolat de la punta. Sembla que és buida. Ah no! Surten de dintre com unes antenes. Bé, ara surt alguna cosa més. Mare meva! És una formiga. Encara és viva. Li ofereixo un dit per a que hi pugi. Sembla que vol caminar una mica. No m’estranya! La deixo que jugui amb la meva mà. Prova d’enfilar-se als pels, però són molt fins. De les ungles sembla que no es vol refiar. No s’hi atreveix a posar una pota. Sembla que ha trobat un lloc per seure, es posa al meu dit cor, es gira, s’asseu i em mira. Com? Sembla que m’estigui parlant, però no la sento. Apropo la meva orella i em demana si es pot fer més gran. Accepto, i davant meu veig la metamorfosis d’una formiga a un núvol rosa (sí, d’aquelles porqueries que venien al quiosc).Em fa gràcia. Comença a parlar, ara ja la sento millor. M’explica històries de mariners, de boscos cremats i guerres entre homes. Tot és tant trist. Jo li parlo de l’oceà, de flors i de fer l’amor. No vull portar-li la contraria, però he vist com s’estava apagant el rosa. Em mira fixament als ulls i em torna a demanar per fer-se més gran. Torna a fer com abans i davant meu es transforma en un mirall. Prou gran, ja comença a pesar, doncs deu fer un metre d’alçada i una mica més de mig d’ample. Em demana que el deixi a terra, recolzat contra la paret. Només m’hi veig jo. No m’agrada. Em fa sentir violent. Torna a parlar i al mirall surten imatges del que va dient. Creu unes coses molt estranyes de la vida, les imatges no tenen molt de sentit. A més tinc calor. Surt fum de dintre del mirall. No és un mirall, sembla aigua. Hi ha alguna cosa. No m’ho puc creure, surt un arbre de dintre el mirall! Hola senyor arbre. Em mira tranquil i em somriu. Em diu que és un supervivent d’una crema de boscos. Que encara en queden uns quants. Que es poden tornar a plantar noves llavors, i amb el temps tenir nous boscos. Que s’han de cuidar. Que som parts d’ells mateixos. M’arriba al cor, li faig una abraçada. Salvarem el món. Es torna al mirall, l’agafo i aquest en núvol. Encara parlem una estona més i el llepo sencer, ens tornem a mirar i m’ofereix un tros de la seva vida però no ho puc acceptar. Content es transforma en formiga. Ens mirem, ara ja tots dos somrients, em cluca l’ull i es fica dintre la bosseta. Suaument, amb els dits torno a cargolar la bosseta i la fico dintre l’altra bosseta. La fico als pantalons i torno a la música, la gent, el soroll, el fum. Va anem a fer una Voll!

sol d'hivern

Ugh. No m’aguanto dret. Miro endavant i tot em dona voltes. Bé, paro un moment. Això continua. On sóc? Si ja ho sé, és el camí. Haig d’asseure o cauré. Amb el cul a terra faig el mateix amb les meves mans. Alço el cap, tanco el ulls i agafo aire. Sembla que hi ha una mica d’aire. Bé, bona sensació. Obro el ulls a poc a poc. Encara tot dona voltes. Vols dir que no t’has pres la pastilla equivocada tu? Penses que en comptes de la vermella t’hauries d’haver pres la blava? Ah! Que no vols pastilles. Torno a aixecar-me d’aquella manera. Les cames no em responen gaire bé, tremolo com un nen. No tinc on recolzar-me. Vaig de costat a costat del camí. En falla una cama, al terra! Ostres quin cop! Bé, no passa res. Em torno a asseure, alço el cap, tanco el ulls i agafo aire. Bona sensació. Em quedo una estona assegut. Dintre una estona tornaré a provar de caminar.

Un jardí dintre del paradís

Et reconec collonuda. No vull que posin sorra ni fonts artificials. No vull pas que aplanin el terra. Les muntanyes es mouen soles, no calen carreteres. El caminant fa el seu camí. La terra té volcans, platges i neu. Terratrèmols, brises de mitja tarda i la rosada matinal. Si haig de fer el cim per a beure la més pura ja hi pujaré. Si et penses que puc morir congelat, pensa que només és que hi estic hivernant, amb les primeres flors de la primavera sortiré i a més amb molta gana. Clar, que amb l’evolució s’aprèn a fer foc i cercar menjar on sembla que només hi ha pedres i gel. Una imatge esplèndida. Un ja té un pla del que farà, el que passa és que encara no sé quin és. Rius d’aigua freda banyen les roques. Cap el centre, on tot és més calorós, l’aigua està quieta i calenta. No deixis que facin un parc d’atraccions. Que no posin tanques i plataformes de formigó; que no t’enganyin, no t’ajudarà. Hom vol sempre fer-se amb una parcel•la dintre del paradís. Un cop es fa la primera, després ve la segona... finalment, s’urbanitza tot, i l’apreciada terra es converteix en sòl. Jo vull banyar-me en els teus llacs, llançar-me des de les teves cascades, córrer entre els teus boscos i comptar estels des dels teus cims més misteriosos. I quan calgui em punxaré amb els espins, cauré, sagnaré, m’embrutaré i sobreviuré.

ALAMEDA DO SOULMA

Haced click sobre la imagen y escuchad la canción 'Optimista'. Os encantará.

Las señales del viernes

Te levantas, la boca sabe diferente. Bien, pastosa como siempre, pero tiene otro sabor. Con los ojos legañosos y medio cerrados buscas la ventana. Subes la persiana, es tarde, ya hay sol. ¡Qué bien! ¡A tomar por culo las prisas! Te rascas la cabeza. Abres la puerta y directo al comedor, abres la puerta del balcón y saludas al sol. Miras de izquierda a derecha hay algo de movimiento pero no en exceso, la ciudad está despierta pero aún no está tan ajetreada como de costumbre. ¡Tampoco será tan tarde! Al baño, agua, agua fría, por fin te miras. ¿Qué pasa coleguita? ¡Genial! Vamos a ver que desayunamos. Lo que sea, una duchita y a vestirse. Te pones esa camiseta gloriosa. ¡Otra vez! Es que tan apretadita te hace tan sexy. Bueno, será otra cosa. Coges el portátil y a comerte el sol. ¡Hola vecino! ¡Hola vecina! ¡Oye perro, dale una buena paliza a ese suelo! La moto sigue ahí, en su sitio. Arranca bien. Tienes que arreglar el mando de la puerta del garaje. Abres gas, vuelas. ¡Que lentos van esos coches! Gasolina suficiente, sol y corazón bastante. Aceleras, embragas, subes de marcha y te conviertes en la luz cegadora. Te esperan unas horas de sociabilidad laboral. Hoy es viernes. Comentas con los y las compañeras los planes para el fin de semana, lo cerca y lejos que están las vacaciones. Repartes caramelos entre los que están a tu alrededor. Desayunas y empieza la segunda fase. Mientras tanto las chispas de la vida te han visitado, no una sino ¡dos veces! Eres un tipo afortunado. Todo cambia entonces. El sol es más radiante, el viento frío deja de serlo para convertirse en una fresca brisa de invierno. Te han regalado un prisma rosa. No, no es una buena idea abrazar al portátil. Bueno, le guiñas un ojo; espero que nadie te esté mirando, ¡pareces estar loco! Es viernes y lo sabes, es viernes y lo saben. Los peces dicen que cantarán una canción para ti. Todos sabemos que la dedicarás. En fin, deja ya de mirar por la ventana y prepárate para el fin de semana. Necesitas cocinar de vez en cuando. Disfruta, ya te dije, hoy es viernes.

Figli della stessa rabbia

Quan no n'hi han dreceres

Amb els peus nuus, vora la platja, mullant-me’ls, passejo. A les mans, les sabates. El cap a la lluna. Tu tant a dins meu. Les petjades que vaig deixant desapareixen poc a poc amb les onades. Camino lentament, sentint com la sorra rellisca entre els dits i l’aigua freda em petoneja ben al centre de la planta del peu. Aquesta sorra gruixudeta. Amb aquest sol que m’acompanya des de fa dies. Els ulls cansats es van tancant sota la pressió de la llum. Les pestanyes em fan de para-sol. Tot ho veig d’un color verdós. De tant en tant em trobo una petxina, ens saludem, ens desitgem bon dia i continuem els nostres camins. De fons se sent música i una veu que canta en francès, un ritme jamaicà melòdic. Sense adonar-me vaig seguint el ritme, com els tambors de les galeres. La teva respiració em guia. Deixo anar la meva imaginació. Cap contra cap, mirant-nos els ulls fixament, endevinant els nostres pensaments ens enlairem, agafats de les mans. Els nostres nassos tocant-se, un somriure se t’escapa; jo et segueixo. El teu alè es barreja amb el meu, les nostres respiracions s’uneixen en un mateix cant. Acaricio els teus peus amb els meus. Tens pessigolles, tornes a somriure. Torno a apropar els meus peus als teus, aquest cop, suaument. Segueixes somrient; s’encomana. Tanquem els ulls, unim fortament els nostres caps, les nostres ànimes estrenyen fortament els nostres cors. Ens separem una mica, tornem a respirar, aquest cop, profundament. Ens mirem, tornem a somriure. Mirem cap a terra, encara seguim enlairats. El teu cabell juga amb la meva barba. Els teus ulls es confonen amb els meus. Jo sóc tu i tu ets jo. Encara avui no ho tinc clar. Crec fermament que mai va haver-hi un tu o un jo, vam començar des d’un nosaltres.

davant teu mateix

Dono voltes com un gos. Allò que menjo ho vomito. El cap també em dona voltes. Cada deu segons estic mirant al cel, per la finestra. Tancat, aquí, en aquesta sala tan petita. Amb la llum blanca del fluorescent. Sentint el ventilador de l’ordinador. Posant la calefacció cada vegada que sento fred. Ja torno a tenir calor, em crema l’estómac. I si poso una mica d’aire? No cal, puc aguantar. Tinc ganes de fer una cosa. A aquesta sala no ve mai ningú. Obro la bossa, busco i trec una capseta. La capseta de l’evasió. Trec una mica de maria, un paper i tabac per barrejar. Faig un filtre amb un tros d’una tarja de visita. Ostres! No trobo foc, haig de tenir un encenedor. Passen els minuts i no el trobo, potser que surti fora. Fora fa fred. Segueixo buscant. Ah! Mira, ja el tinc, estava amagat sota l’agenda. Que faig? Surto? Fora fa fred... Aquí dins no es recomanable, però aquí mai entra ningú. Encenc la cigarreta i faig el primer tir. Després arriba un segon i un tercer. Tanco els ulls, el cap vol evadir-se. Encara estic donant voltes. Això no sembla que vulgui parar. Torno a fer un altre tir. I uns quants més. Què és? Sento música? No pot ser que aquesta maria sigui tan bona. Em començo a relaxar. Feia temps que no en fumava. El cap em segueix donant voltes, però ara són més lentes, faig cercles a l’univers de l’habitació. Torno a mirar el cel. S’hi deu estar bé penso. Potser perquè allà dalt no es veuen coses. Segur que allà tothom pot ésser lliure. Sense restriccions. La música encara segueix, diria que això ja ho he sentit abans. Descobreixo que estic somrient, un altre cop. Miro davant i veig la paret blanca, bruta, però blanca. Jugo amb les formes que hi ha, o que s’hi formen. Sembla com si anessin caient llàgrimes des del sostre. El cel encara segueix blau, crec que encara es pot veure el sol. Torna la música al meu cap, cada vegada més forta. Obro del tot els ulls, respiro. Primer pel nas després per la boca. Qui ha posat aquesta música? La conec, però no sóc capaç de reconèixer-la. Ostres! Merda! Ja sé, on és? Darrera l’ordinador potser? Mira! Aquí el tenim: ‘Hola, bona tarda. Qui és?’.

cuando no hay viento

Me despierto aturdido, mareado. Desconcertado descubro que estoy en una habitación algo oscura. Sólo veo relojes de arena por todas partes. Los examino, los hay que tienen las bases de madera, otros de plástico y algunos de mármol; los vidrios también son de lo más variopinto. La arena parece toda la misma, blanca y suave. Me pierdo al mirarla. Me imagino en tierras exóticas con el sol sólo para mí. Sin oasis, no quiero un oasis. Siento como me rebozo en esa harina desértica, con su tacto suave y cálido. Me dejo caer entre las dunas, cierro los ojos, sé que no hay piedras, ni árboles, ni nada que me pueda hacer daño. Cuentan historias de tierras movedizas, de tormentas de arena que se forman en pocos minutos, de muertos que quisieron conquistar estas tierras. Yo sigo disfrutando, nada me puede quitar esta sensación de bienestar. Sí, tal vez alguien entre en la habitación y quiera romper los relojes para llevarse la arena. Pero se llevaran eso, arena, tierra hecha polvo. Nada comparado con el terciopelo ardiente que existe. Hay quien no entiende que el vidrio hace que la humedad no se entremezcle con la arena y la aglutine. Yo aún estoy aturdido, mareado. Sólo pienso en el sol que me reservan los relojes.

resaca d'un dimarts no festiu

S’aixeca del seu lloc. Camina fins la cuina, remena entre les quatre coses que hi ha a la nevera. Decideix menjar quelcom. S’ho prepara tot en una safata i marxa al menjador. Encén el televisor i deixa volar la seva imaginació. Acaba de dinar i tot just comencen uns anuncis; és hora de treure aquesta distracció. Obre el balcó i mira al cel. Fa una mica de vent i fred. Al carrer els cotxes callen els ocells. Agafa la safata, la porta a la cuina, neteja el que ha embrutat i endreça una mica el menjador. És hora de baixar al bar. Es corda les sabates, agafa una jaqueta, mira que tingui prous calés i surt del pis. Crida l’ascensor i mentre espera torna a deixar volar la imaginació. Arriba, entra i baixa. Surt al carrer i sembla que no faci tant de fred. Baixa dos carrers fins que troba el bar. Obre la porta, saluda al cambrer, demana un tallat i s’assenta en una taula de quatre. Als pocs minuts entren tres homes i es saluden. És hora de començar el dòmino.

Rinkonete en tu retrete

Otra noche

porque no hay tres sin cuatro

sei la luce dil bianco i nero