Yo, desubicado en esta vida.

coses que fas

Tanca els ulls i seu-te. Deixa que el vent jugui amb els teus cabells. Sent el seu ronc xiular. El sol calenta els teus braços, les mans i la cara. Sents l’efecte de la natura sobre la teva pell. Sents l’olor de la sal, t’imagines vora una platja; fins i tot, si t’hi esforces, pots escoltar les onades. Estàs en un moment neutre, un fons blanc, un sospir de pau. Només veig flors, sento cants de sirena i oloro la teva pell. El blau i el verd tornen a inundar el meu cap...

els carrers d'aquesta ciutat

Son tres homes i venen armats. Un porta una navalla i els altres dos m’amenacen amb pals. Jo provo d’actuar amb cautela. No m’hi vull enfrontar. El carrer és de tothom. Si provo d’anar per l’esquerra el més alt de tots és el primer en barrar-me el pas. Quan ho intento pel centre m’hi trobo el barbut; res, només em queda retrocedir, però el baixet està esperant-me. Bé, calma. Em moc una mica, obrint el cercle. Molt bé, ja no estic rodejat, els torno a tenir de front. L’alt porta la navalla, i és qui més nerviós està. El barbut sembla una mica fora de joc, està com qui ha vingut a veure una peli. El baixet però, també es veu ficat en el tema. Potser no és el primer cop que ens veiem. Això de beure i no recordar-se és un problema. Encara no hem creuat cap paraula. Jo els miro preguntant que volen. No diuen res, sembla que no han vingut a parlar. Crec que fins i tot no deuen ser els interessats, si no que algú els deu haver enviat. Però no els hi preguntaré. Bé, començo a cansar-me de tant ‘corro de la patata’. Empento una mica el barbut, que s’abalança sobre l’alt i el baixet confús mira cap a ells. Continuo cap endavant, en la mateixa direcció que tenia. Avui continuo fent vida normal. Demà hi tornaran a ser? No m’agrada la violència. Bé, no sempre m’agrada la violència. Mira! He vist un pardal petitó, ja som a l’època? M’encanta sentir el seu cant quan son petits; bé, més que cant crits de gana. Però son bells igualment. Passat el carrer fosc dels tres trepes arribo a l’avinguda. Està preciosa, som a la tardor, els colors son molt càlids i fa un molt bon sol. Avui serà un molt bon dia.

Orígens i destins

Vine! No tinguis por. Em conec això, no et puc dir com ho sé, però jo vaig néixer aquí. Tot aquest fang que ens envolta m’és tant familiar. No em diguis que no et vols embrutar. Saps que t’agradarà. Tens quelcom a la cara. Deixa! Ja t’ho trec jo. Quina cara que em poses. Va! No riguem. Ens persegueixen. No podem pas fer soroll. No volen la nostra mort, molt pitjor, volen la nostra existència. No m’esquitxis! Au, té, t’ho has buscat: tots dos arrebossats al fang. Atenció, crec que he sentit alguna cosa. Silenci. Vine, apropa’t a mi. Tremoles de fred o de por? I jo? Tremolo de fred o de por? No et moguis, deuen esperar que fem algun soroll. Ens ajupim. Recolzes el teu cap sobre el meu pit. La teva respiració està accelerada, però entretallada. Vols controlar-te. De mica en mica ens tranquil•litzem tots dos. Tanques els ulls. Jo segueixo atent, vigilant. Tens una cara plàcida en aquest moment. La teva mà juga amb el meu braç. Obres els ulls i em mires amb tendresa i un lleuger somriure. Aixeques el cap amb intenció clara de fer-nos un petó. Tanques els ulls i ens fem un petó suau i llarg. Em tornes a mirar, somrius satisfeta i tornes a recolzar el teu cap sobre el meu pit. Ara jo també estic somrient. No sé si estic vigilant o admirant la vegetació que surt del fang i els petits animals que hi viuen. Un altre soroll. Et noto tensa, la respiració torna a accelerar-se una mica; la teva i la meva. Veig alguna cosa que es mou, son ells. Són lluny, caminen en una direcció diferent a la nostra. S’allunyen més. Et parlo, no et preocupis. Ja marxen. Encara tremoles, jo ja no. Ara potser sí, és només del fred. Et rodejo amb els meus braços. Ens quedem així una estona. Estem mullats i plens de fang. M’agafes de la mà i continuem l’aventura. Queda poc per a que es faci de nit. Ens hem d’afanyar; crec que hi ha una roca uns kilòmetres més endavant on ens podrem estirar i descansar una miqueta. Ja ho sé, amb aquest fang és molt difícil caminar. Però ja queda menys. Ara t’esquitxo jo. Tu rius. M’empentes i tornem a caure al fang. Mires cap endavant, veus un arbre, t’aixeques i surts corrents. On vas? Et segueixo, jo també vaig corrents. Quin arbre és aquest? Sembla un pomer, però no ho és. Els fruits són rodons. N’agafes un. M’ho llences, ja tenim pilota! Continuem caminant, anem cap a la roca. Bé, cap on crec que hi ha una roca. Si no hi és, ja trobarem quelcom. Ei no la tiris tant alta la bola! Agafa-la!

sin olvidarse de la luna

Gritó para decir que se sentía vivo. Miró al cielo temeroso de la lluvia y salió el sol. Un cielo azul le inundaba de bienestar. El olivo se mecía suavemente con la brisa de la mañana. Los primeros polvorones ya habían llegado. Sí, es cierto, hacía frío. Pero el sol lo cambia todo. Era consciente que la gente formal se preocupa por tener un buen trabajo y un status social digno de alabanza. Este no era su caso, sólo le interesaba ver brillar el sol. Cuando lo llamaron para formar parte de las filas del ejército simplemente siguió caminando. Provisto de unas botas marrones, un par de zapatos negros y una mochila con una muda, partió hacia lo imposible. Zarpó en busca del sol perpetuo; éste a veces le visitaba para animarlo en su travesía. No fue fácil, muchas nubes quisieron aguarle la fiesta. Pero con los rayos creó un magnífico entretenimiento pirotécnico, con el agua improvisó un parque acuático y con el gris de las nubes fabricó un vestido para aclarar la túnica de la muerte. Dicen, que en las tardes de tormenta cuando se escapa un rayo de sol entre medio, no es más que uno de sus trucos haciéndonos un guiño desde su ruta al sol.

nosaltres no som d’aquell món, però tampoc d’aquest

Riuen i xerren entre ells. Els altres simplement es criden, fins i tot arriba algun cop de puny. Uns cerquen la seva exclusivitat i exquisitat. També ho volen els altres, però ho amaguen en la unitat de tots tenir per sobre els mateixos llençols. Jo vinc d’un silenci de treballadors. D’una amargura dolça de veure passar el temps. Mai vam ser benvinguts, sempre a un costat. Aquesta va ser la tònica d’actuació. Per part nostra, d’aquest plor en podíem fer la nostra vida; doncs la vida pot ésser aquest plor. Però ens agrada mirar endavant. Fer el nostre lloc. No perdem de vista el dit acusador. Som els assenyalats. Potser els escollits. Hem sentit, al portal, de bon matí, tot allò que ens van voler explicar. Hem vist ocells negres que no venien de cap lloc. Ara som aquí, esperem el nostre moment. Cada cop més a la vora. Encara però, fem com els vells, esperem i esperem.

L'angoixa també es meva

I vaig veure com davant meu s’alçava una deessa. Gairebé no podia suportar la claror que emanava la seva aura. Però obstinat i segur de mi mateix vaig fer front a aquest dolç desafiament. Bé, segur no ho estava, però hauria estat maco de dir. Tots els que hi érem a l’arena teníem por; però aquell dia jo estava tranquil, amb por, però tranquil. Era molt conscient que m’esperava la mort al no desviar-li la mirada. Ella va recórrer tota la plaça mirant-nos un a un; a un que va trobar que la mig mirava el va deixar mal ferit. Quan va arribar fins on era jo va estirar el seu braç i apuntant-me amb dos dits em va fer un gest per a que m’hi apropés. No diré que no vaig vacil·lar, però m’hi vaig apropar. Un cop estava a menys d’un metre d’ella, m’obligà a agenollar-me i em posà la mà sobre el cap; com si fos un prevere, un bisbe o un papa i m’estigués santificant. Després només recordo despertar-me en una plaça a vessar de sang. Tots els homes que estaven a prop meu ara estaven estirats a terra morts, degollats. Sentia xivarri, a dalt, a les graderies, hi havia uns micos mirant-me i xisclant. Es movien nerviosos, esperaven quelcom que no vaig entendre. Al cap d’una estona vaig sortir per la porta per on entràvem els esclaus, ja no hi quedava cap humà viu. De sobte, al sortir de les galeries cap a la llum del sol vaig tenir una sensació de calidesa que ja havia viscut abans. Vaig tancar els ulls i vaig caminar cap a on el cor em guiava, minuts després l’olor a maduixa, la temperatura calorosa, el tacte tendre de la teva pell i el sentir el batec del teu cor barrejant-se amb la teva respiració van inundar els meus sentits; en obrir els ulls i tornar a veure la deessa vaig pensar que potser jo també havia caigut a l’arena. Avui encara no sento els peus tocant-me a terra.

Qualsevol nit pot sortir el sol.

La brisa acariciándote el rostro

Estoy de pie, pierdo un poco el equilibrio; no llego a caer al suelo. A mi alrededor todo da vueltas. Veo arena y hay mucha claridad, casi me ciega. Hace mucho calor. Me duele la cabeza y las sombras se intentan apoderar de mi. Conozco el camino, sólo tengo que trepar por el arco iris. Quieren hacer zozobrar lo conseguido hasta ahora; no pienso quedarme de brazos cruzados. Tu impulso me da fuerza, tu aliento me reanima y al final, sólo de pensarte me reconforta.

No pot ser veritat

Obro la boca i surten papallones grogues; dibuixen un estel. Enmig de l’estel s’aprecia quelcom vermell, apropo la mà fins que una marieta es posa sobre el meu dit índex. Absorbeixo els colors del insecte i la meva mà pren forma de bolet, perdent els dits. El meu ull dret comença a créixer menjant-se el meu cap, hombros muscles, esquena, cames i braços... quedo fet un bolet amb una base líquida d’ull; tot un basalt. Sóc un bolet vermell amb piques blanques. De les piques surten unes llengües blanques fins arribar a les papallones, que m’alcen del terra i em porten a voltar pel cel. Poc a poc ens anem ajuntant per formar una catifa voladora de colors vius. M’enrotllo i baixo ràpidament cap a un forat que hi ha al terra; un terra marró i sec. De sobte surto disparat per entre les esquerdes del terra en forma de flors. El sol fa que em desfaci, i amb el pendent del terra vaig rodolant convertint-me en una bola. De la bola torno a sortir jo mateix. Faig un salt i em llenço de cap a un llac d’aigua freda. Surto surant de mica en mica, fins caminar sense distincions de terra o aigua. Torno a volar, girant sobre mi mateix i pujant molt alt. La llum cada cop és més intensa, més blanca. Ja no veig res. Ei! Has obert el llum. Bon dia.

Nel pozu María Luisa

Nel pozu María Luisa

Trailarai larai, trailarai

Nel pozu María Luisa

Trailarai larai, trailarai

Morrieron cuatro mineros

mirái, mirái Maruxina, mirái

mirái como vengo yo

Traigo la camisa roxa

Trailarai larai, trailarai

Traigo la camisa roxa

Trailarai larai, trailarai

De sangre d'un compañeru

Mirái, mirái Maruxina, mirai

mirái como vengo yo

Traigo la cabeza rota

Trailarai larai, trailarai

Traigo la cabeza rota

Trailarai larai, trailarai

Que me la rompió un barrenu

Mirái, mirái Maruxiña, mirái

mirái como vengo yo

Santa Bárbara bendita

Trailarai larai, trailarai

Santa Bárbara bendita

Trailarai larai, trailarai

patrona de los mineros

Mirái, mirái Maruxina, mirái

mirái como vengo yo

Patrona de los mineros

Mirái, mirái Maruxiña, mirái

mirái como vengo yo

Dintre del bosc

Tot és fosc, camines poc a poc. Tens por d’ensopegar amb alguna branca o pedra del camí. Et cal anar tocant els arbres que tens a prop per tal de poder continuar endavant. Mai dones un pas sencer, decidit. Arrossegues els peus per por a caure en un forat. Qui sap si no t’hi trobaràs amb arenes movedisses? Mires enrere i veus la claredat de la vall que has deixat. Al bosc no hi ha cap cartell; cap indicació. Diuen que la Meritxell va entrar-hi i no hi va tornar a sortir. Ningú no sap que li va passar. Tot son rumors sobre el que va succeir. El consens general és que es va perdre dintre del bosc i que finalment va morir de gana, o que se la va cruspir algun animal ferotge. Clar, que també hi ha qui diu que va trobar una drecera dintre el bosc que la va portar fins un món de fades. Que és un lloc on el dia i la nit es confonen fàcilment degut que els estels juguen amb el germà sol; el mateix que té una aventura amb la lluna i de tant en tant se’ls veu junts. Diuen que allà les flors parlen i les roques són càlides. La veritat és que no es pot dir amb certesa que li va passar a la Meritxell. Encara dones una passa més cap endavant, saps que arribarà un moment que deixaràs de poder mirar enrere i veure la claredat. Demà és tan lluny. Sents l’olor de la terra, una petita brisa a la cara t’alleuja el mal de cap. Tanques els ulls, et deixes anar de les branques dels arbres i fas un petit pas cap endavant. Ei, compte no et desequilibris. Respires profundament, descanses i un somriure es dibuixa al teu rostre. No riguis, que encara et menjaràs algun insecte. La vida és molt seria. No ets conscient que ets a un bosc que no saps a on et porta, que és fosc i que no tens cap raó per somriure? Bé, potser tens raó, i si es cerca una mica, potser es pot trobar alguna petita raó i ‘por el monte corren las sardinas’. La tardor s’està acabant. He vist un llop com menja guineus. Un nou lloc pur.

La lluna

Regálame una rosa

Busco entre los cajones de la cocina algo que me haga recordar. Sólo encuentro migajas de pan, trapos y cubiertos. Tengo la sensación que estoy cerca. Abro la nevera, hay leche caducada, unos huevos que no me atrevería a comer y una lata de atún a medias; además de los restos de comida enganchados en las estanterías. El frigorífico no soy capaz de abrirlo, tal vez esté demasiado congelado, he roto un poco el tirador. Me siento en el taburete, reclinado contra la pared y mirando hacia el fregadero. El fluorescente le da un toque bastante frío al lugar. Intento recordar. No entiendo nada, no estoy muy seguro de que es lo que hago, pero tengo que encontrar las respuestas, sé que están aquí. Observo con atención los fogones, el pasamano del horno, las manchas de grasa de la campana, pero nada, no obtengo nada. Por la cabeza me pasa la idea de rendirme, de dejarlo pasar; no me da la gana. Con decisión me levanto, abro los armarios y rebusco entre las latas de conserva y paquetes de pasta y arroz. Ahí está, entre los paquetes un pétalo de rosa seco. De repente, una imagen nítida aparece en mi cabeza, eres tú, sé quien eres pero no acabo de reconocerte. Sé que he dado un paso, pero no sé bien hacía donde. Cerca del pétalo hay una hormiga saliendo de un paquete de azúcar. ¿Qué hago en esta cocina? Mi paladar sabe dulce, se me nubla la vista. Creo que he perdido el equilibrio, imagino que debo estar tendido en el suelo, oigo voces a lo lejos. Tengo frío. Sé que aún estoy ahí, o aquí, vamos, en algún sitio. Sé que existo pero no podría decir ni cómo ni cuando. Noto algo sobre mi cabeza, espero que sea algo bueno, estoy a su merced. ¿Cómo saberlo? Yo sigo aquí, a mi parecer, estirado sobre las baldosas de la cocina.

Alemanya trontolla

Mirem les eleccions d’ América del nord com el més rellevant d’aquests dies. Que no dic que no sigui rellevant. Però encara tenim bancs alemanys demanant calés per poder tirar endavant. Tot això ja sabem qui ho paguem. Cada dia ens posen algun tipus de vel davant el rostre per a que no veiem cap a on anem. I si el vel no funciona, fan algun joc de mans i ens quedem bocabadats durant una estona. Jo no hi vull pensar gaire en les qüestions econòmiques en que ens trobem tot plegat. Però tampoc vull ser tan innocent com per a donar-li l’esquena, tancar el ulls, comptar fins a deu i que quan els torni a obrir tot estigui bé. No, companys, això no marxa tan fàcil. Avui a la feina es respira una espècie de tensió incòmoda, sí, avui es dilluns. Mira tu, un dilluns no m’agradaria morir. Acabo d’imprimir-me un manual de 74 fulls que m’haig de preparar per a la setmana que ve. Però clar, m’ho hauria de mirar pel meu compte. Bé, tornant al tema que ens ocupa, dir que avui al banc que li ha tocat ha estat el Commerzbank, crec que demanen 8.000 milions... bé, per fer-se un xalet al costat de la platja i pagar-se algun dinar entre setmana. Crec que som en un moment molt interessant de la història, que hauríem d’estar alertes, i preparats per al que sigui. Jo ja he pres una decisió, no em penso angoixar ;-)

de cielos incendiarios

Al caer la tarde el sol poco a poco se va escondiendo tras las ruinas de los edificios. Es la llegada de las sombras lo que despierta a la criatura. Los aldeanos se han acostumbrado a ofrecerle cada principio de semana un sacrificio humano. La criatura parece que así consigue controlar sus impulsos; aunque a veces, sale de su guarida sin previo aviso para arrasar con cuanto se topa a su paso. Los aldeanos, resignados a vivir de esta manera, cada vez que la criatura destroza algo ellos lo reparan. Pueden pasar varios días reconstruyendo casas y calles, ellos se han acostumbrado a eso. Yo llegué a esta ciudad hace unos meses, ya había oído hablar de la criatura y de los sacrificios de los aldeanos. Ciertamente jamás había dado mucho crédito a estos rumores de cantina. Pero hará un par de semanas fui testigo de un ataque de ira de la criatura. No era muy tarde, me atrevería a decir que incluso aún había claridad. Vi como algo enorme salía de entre unos edificios, de sus narices salía un aire que quemaba; la criatura tenía mucho de temible, pero al mismo tiempo encerraba algo hermoso que no sabría explicar que es. He matado muchos dragones, me dedico a esto. Pero esta criatura no era eso, era algo que yo no conocía. Al ojo inexperto le podría haber parecido uno, o de la familia, pero no, no era un dragón. Sus movimientos eran inquietos, como si fuera un lobo, se movía de lado a lado, intentaba rodearme para buscar mi punto flaco. La criatura se sabía amenazada. Yo estaba plantado ante aquello con mi lanza preparada, en posición defensiva. Aquella situación no me gustaba, si fuera un dragón, ya estaría su sangre bañando las calles. Me imaginé un combate largo, duro. Cambié a posición de ataque, cogí carrerilla y trepé por su cuerpo hasta llegar a la altura de sus ojos. Dirigí mi lanza hacia el entrecejo de la criatura y de manera incomprensible paré. Ni llegué a rozar su piel con la lanza, seguramente que tal vez ni amagué un ataque. Lo que sé es que la criatura me miró como esperando una explicación. Me senté en su nariz y partí la lanza por la mitad, hablamos largo rato sin decirnos nada. Después, tal como había subido hasta su cabeza, bajé y nos despedimos. No hacía falta nada más, todo estaba claro. La criatura parecía haber encontrado su verdadera naturaleza, no volvería a matar ni a destrozar. Sin embargo, algunos aldeanos siguen cada principio de semana ofreciéndole un sacrificio humano. Lo que al principio era una comodidad para la criatura, se ha convertido desde entonces en un dilema.

por a la mort

No em considero una persona poruga. Però si es veritat que sempre he vigilat de no fer-me mal. Morir no és una qüestió que em plantegi molt sovint. Tinc més por a patir i al dolor en si, que no pas a la mort (anava a dir una mort, però això és un altre tema). Al final, ningú no hauria de tenir por a la mort. Avui venia des de Barcelona en direcció Terrassa per la C-58 i estava plovent. Bé, estava plovent molt, gairebé podríem dir que estava diluviant. La carretera semblava un riu, les rodes de la moto relliscaven i anava de banda a banda, també per culpa del vent. Quan avançava els cotxes em menjava tota l’onada d’aigua que deixaven darrera i pels costats. Quan hi havia corbes si m’intentava plegar notava com s’anava una mica del darrera, i de veritat, no em feia molta gràcia. Hi ha hagut moments en que realment he tingut por de morir. Bé, qui diu por, diu patiment, o pensament d’una possibilitat de quelcom no agradable que podia passar. Ara ja he arribat al punt de destí, estic sencer, una mica xop, i molt content d’haver lliscat sobre l’autopista. Ara me’n vaig a córrer una estona al gimnàs, però aquest cop agafaré el cotxe... estic content d’haver lliscat, però per avui ja n’he tingut prou (bé, al menys fins ara).

definicions definitòries

Dos i dos son quatre, o potser seran vint i dos; bé hi haurà qui dirà que poden arribar a ser dos-cents dotze. Al final l'essència no és saber quin és el resultat bo de tots ells, és simplement saber a que es refereix un altre quan diu dos i dos. A mi m'agrada conèixer quines són les possibilitats del dos i dos, entendre fins a quin punt arriba en l'escala dels números. Bé, també he de dir, que l'ordre dels números, o un rang d'ells també poden tenir diferents interpretacions. Doncs no és el mateix dos dies de pluja que set, que cap. Potser si no tenim aigua set és el número del que trauríem més profit; però si som enmig d'una onada d'inundacions, cap, seria la resposta. A mi ja m'està bé la definició del nostre dos i dos.

I si no et vull donar cinc minuts per pensar?

Caminem donant-nos empentes; sense sortir-nos del camí, en la mateixa direcció. Vols dir que ens hem de cansar? Creus que no ens podem divertir si el camí és molt llarg? Ja sé que diuen, que tot cansa; però perquè pensar fins on arriba el camí? Just walk! Vull dir, jo no hi penso si veig el final, o si encara està molt lluny, només puc entendre que al camí seguidament ve un toll i si et faig caure dins riurem molt, plegats. Bé, si caic jo, potser també. Haig de reconèixer que és una mica difícil no pensar-hi. Jo he trobat la solució, pensar que el gran col•lisionador d’Hadrons petarà d’un moment a un altre. Bé, no es ben bé del tot cert, penso que ja hem mort i vivim en un espai temporal paral•lel on encara no ens hem adonat del que ha passat. Com veus tot el que ens envolta és una mica estrany; no pensar en com és el camí és la nostra llibertat. Bé, com de llarg, perquè hem de conèixer com és per a poder continuar empenyent-nos. Només dir-te que tinc un ninot d’aquells més gran, perquè tu em fas créixer l’ànima; un LEGO d’aquells xungos.