Yo, desubicado en esta vida.

Et veig de lluny. Respiro profundament, no em falta aire. Camino amb decisió cap a tu. Però no ràpid. Cada vegada m’apropo més. Ja sóc aquí, somric, ens besem suaument. La meva mà busca la teva esquena, faig força, sense brutalitat, i ajunto els nostres cossos. Tu et deixes, t’apropes, recolzes el teu cap a la meva espatlla. No hi ha res millor. Els teus llavis tendres i càlids busquen el meu coll, encara no hi ha contacte i ja els sento. M’oblido de tot. El món, en general i en particular, deixa de funcionar, es para, hi ha una pausa. El meu cor torna a bategar, ara més ràpid que abans. Ens separem, fem vida normal. Ja no tinc el control, ja estic venut. Una altra vegada em trobo sobre un pont de corda amb un gran precipici. Ara no fa vent, el pont no es mou gaire. Provo de no mirar cap a baix. Faig passes curtes, primer un peu, després l’altre. Arribo al mig. Et deixes anar el cabell, em parles, rius, em toques, em fas riure. Segueixo al mig del pont; sembla controlat. Ja no et sento bé. Segueixo, primer un, després l’altre. No pares de somriure, ets feliç, beus aigua, em mires, em fas feliç. Ara en sóc conscient, he perdut el control. No sóc jo qui guia el meu cos pel pont. Deixo anar les mans, em fixo en els peus: primer un, després l’altre. No els controlo, caminen sols. Quines mans més boniques tens. Si m’ho demanes et portaré a fer un volt pel cel, sóc un ocell. Bé, sóc el que tu vulguis.