Yo, desubicado en esta vida.

Vaig veure un drap blanc lligat a un pal. Sens dubte em demanaven una treva. Vaig accedir. De totes maneres encara estava en guàrdia. Va passar el primer dia sense cap ensurt. Va arribar la nit del segon i tot calmat. El tercer vaig relaxar-me una mica, només vigilava durant el dia. El cinquè dia fins i tot em deixava el fusell a un costat de la trinxera mentre em preparava el dinar. Aquella nit vaig dormir molt tranquil. A l’endemà, quan em vaig despertar, creia que era un malson. La suposada treva tenia tota la pinta d’haver acabat. Al voltant del perímetre que jo tenia controlat estava ple de tancs. Com és que no els havia sentit arribar? Tot estava en calma. Ja conec aquesta quietud, és el silenci neguitós previ a un atac. Tothom és conscient que aquell matí pot ser l’últim, i just unes hores abans de començar cadascú ordena els seus pensaments i lluita amb les seves pors. Jo no estava preparat per la lluita. No aquell dia. Vaig tractar de calmar-me i pensar en com havia d’actuar per salvar-me. Vaig aplegar tota la munició que tenia i la vaig anar col•locant en els punts estratègics per a poder-me defensar. El fusell, ara ja el portava sempre amb mi, a més de suficients projectils. La banda més fràgil, o per on semblava més fàcil atacar-me, la tenia controlada amb una metralladora. La banda nord, era més difícil d’atacar, doncs els enemics em quedaven en un pla inferior; allà els esperava amb dos fusells de precisió. En veritat es podia dir que estava prou ben preparat per parar un atac. Però no va ser així. Vaig sentir un tret, un tret llunyà. No vaig identificar des de quin punt estaven disparant. Vaig sentir un altre i un fort cop al pit em va llençar contra la paret. Vaig caure de boca a terra. No em podia moure, em cremava el pit. No es sentia res més. Estava sagnant. Tractava de no acabar així. Al meu voltant tot estava igual, no es movia res. De sobte vaig sentir una forta explosió darrera meu i un núvol de pols em cobrí sencer. Amb els ulls i la boca tancada vaig sentir com es movien els tancs, el terra tremolava. Aquest tremolor va ser com un massatge, crec que em vaig adormir. Fa dos dies que he despertat, no tinc cap ferida al cos, bé, alguna cicatriu, però cap ferida oberta. No sé com definir on sóc, però sé que estic tancat. El terra és suau, és artificial, de color blanc. Jo vaig amb una bata blanca, res més. Les parets també son blanques, suaus i blanques. El sostre deu ser blanc, però no arribo a veure’l. Quan miro cap amunt hi ha una llum blanca que em cega. No he menjat res, però tampoc tinc gana. Sóc a una habitació gran, molt gran i en forma d’hexàgon. Deu tenir uns 800 metres quadrats. Però no hi ha res, cap moble, cap figura, cap llit. Tot és blanc, tant blanc, que des d’una paret no aconsegueixo distingir la paret d’enfront del terra. No m’atreveixo a dir que sigui mort, recordo tot, fins els tancs. Deuen ser els enemics, deuen estar fent proves amb mi. O potser és una paranoia meva? Merda, té pinta de paranoia. M’he tornat un paranoic? Estic malalt? De veritat he viscut tot el que hi ha en els meus records? Sóc potser un conillet d’índies? Si hi ha algú allà fora: Si us plau, veniu a rescatar-me.