Yo, desubicado en esta vida.

Vaig caminar durant dos dies seguits. Només vaig parar el matí del segon dia, va ser a una cantina del camí. Vaig esmorzar tot el que el meu cos em va deixar. Amb pressa vaig entrar, amb pressa vaig menjar i amb pressa vaig sortir. Ben entrada la nit d’aquell mateix dia entrava a la ciutat. Tot era foscor i silenci. Només una espelma trencava aquell hermetisme. Vaig dirigir tots el meus sentits cap aquella font de llum y calor. No va passar res durant bona estona. Havia topat amb un mur que em feia pensar que potser havia errat el camí. Però va ser amb esperança i paciència que vaig tornar a respirar. Sí, la llum de l’espelma va encendre un rierol d’oli que dirigí el foc y la claror cap a totes les cases de la ciutat. Gairebé no va arribar a un minut que em vaig sentir un altre cop a casa, calent, còmode, segur. Poc a poc, vaig començar a sentir el xivarri del carrer, els nens jugant, els cavalls bufant cada dos per tres, uns nois barallant-se i la discussió entre uns comerciants. La meva pell tornà a tenir color. El meu somriure es tornà a posar al seu lloc habitual. Estava clar, començava a sortir el sol un altre cop.