Yo, desubicado en esta vida.

Ahir encara no m’ho volia creure, el carrer de davant de casa era tot ple de meuques. El bateig dels seus cors colpejava dintre del meu cap com si fos un martell. De nit sentia els crits dels joves que anaven a insultar-les. Pel matí, ben d’hora, feien canvi de torn. Pujaven en grups de quatre per a dutxar-se i mudar-se. Per a quan arribaven els hi tenia preparat un cafè amb llet i un parell de galetes. A casa tinc dos banys, així que no trigaven més de vint minuts en tota l’operació. En total pujaven cinc grups de noies. Totes feien aquesta feina voluntàriament, n’hi havia que venien de llocs llunyans per a treballar només el cap de setmana. El que jo no entenia era la raó de no voler treballar en un local. Eren les meves convidades des del maig fins a finals de setembre, amb les primeres pluges marxaven a llocs més càlids. Cada any en venia alguna de nova i algunes altres ja no tornaven mai més. Entre elles havien arribat a un acord i cada nit es ficava una al meu llit. Jo cada nit m’enamorava. Durant els mesos que no hi eren la casa se’m feia molt gran. Tant de silenci, cafè per a un i aquesta olor tant diferent de quan elles hi eren, feien que les trobés a faltar. Les veïnes, des de les iaies fins a les més jovenetes, venien a casa de tant en tant. Trucaven a la porta demanant pebre i acabàvem prenent el cafè del matí. Cada dia m’aixeco amb por que vingui algun marit, novio o amic a demanar-me explicacions. Aquesta casa la vaig comprar fa tres anys, en aquell temps el barri estava més mort. N’hi havia només dues botigues i una fleca, les altres botigues havien tancat per mudar-se al centre de la ciutat. Avui, fins i tot tenim un gran magatzem. Ja gairebé no es veuen flors a les cases i la gent ja no es coneix pel carrer. De vegades quan surto a passejar veig com alguns em miren i comenten. Mai no m’han dit res. Al poc m’en torno a casa, agafo una cervesa de la nevera i penso: ‘Que bé s’està a casa!’.