Yo, desubicado en esta vida.

I si no et vull donar cinc minuts per pensar?

Caminem donant-nos empentes; sense sortir-nos del camí, en la mateixa direcció. Vols dir que ens hem de cansar? Creus que no ens podem divertir si el camí és molt llarg? Ja sé que diuen, que tot cansa; però perquè pensar fins on arriba el camí? Just walk! Vull dir, jo no hi penso si veig el final, o si encara està molt lluny, només puc entendre que al camí seguidament ve un toll i si et faig caure dins riurem molt, plegats. Bé, si caic jo, potser també. Haig de reconèixer que és una mica difícil no pensar-hi. Jo he trobat la solució, pensar que el gran col•lisionador d’Hadrons petarà d’un moment a un altre. Bé, no es ben bé del tot cert, penso que ja hem mort i vivim en un espai temporal paral•lel on encara no ens hem adonat del que ha passat. Com veus tot el que ens envolta és una mica estrany; no pensar en com és el camí és la nostra llibertat. Bé, com de llarg, perquè hem de conèixer com és per a poder continuar empenyent-nos. Només dir-te que tinc un ninot d’aquells més gran, perquè tu em fas créixer l’ànima; un LEGO d’aquells xungos.

sempre fa sol

Sóc una mica massa poruc, per no dir imbècil. Però bé, jo ja hi estic acostumat. Provo de canviar-ho; però com diuen ‘Roma no es va construir en dos dies’. Veig núvols i penso que plourà, que cauran llamps i trons, que moriré aquell mateix dia. Però no, després no plou, o bé, potser ha plogut i ara fa sol.. i què si ha plogut? Doncs res, al cap i a la fi no és més que pluja. Un no acostuma a morir per una pluja; bé, es pot acabar fart de mullar-se. Però això ja és una altra història. Avui fa sol, ahir va fer sol, tota aquesta setmana ha fet sol. Diumenge farà sol. Què més vull? Sempre fa sol, potser poden haver-hi núvols.. però joder! Un cel ha de tenir núvols, si no quin tipus de cel tindríem? Finalment ha arribat el cap de setmana, que us ho passeu bé!

der Zug war pünktlich

Em desperto de sobte i encara ets aquí. Et puc escoltar i veure. Marxes i encara em queden restes de tu. Treballo i penso en el teu olor. Bé, el teu olor fa que et recordi. Ja comença a ésser una mica obsessiu. Però haig de dir que estic molt a gust. Bé, dormo poc, però si aconsegueixo passar aquesta setmana ja hauré acostumat el cos. No vull pensar en la setmana que ve, o d’aquí dos setmanes. Estic pendent de veure com estar amb tu quan abans millor. Si pot ser ara, perfecte. Comença a agradar-me tot el que fas, això és molt perillós. M’encanta que em diguis ‘ets verí’. No m’entusiasma el futbol, però de vegades m’agrada. Crec que ets la persona més mentalment sana que he trobat en tota la meva vida. És un gust haver arribat fins aquí, el tren ha arribat just en el moment que calia. Veure’m quin viatge tenim, si de llarg recorregut o potser és un rodalies. Brindo per tu, per mi, per nosaltres, per vosaltres, per tothom, per la vida.


PS: Un apunt, no vaig a la frontera a morir.

De tant en tant

Arriba un dia que els colors els veus més suaus. Les cantonades prenen formes arrodonides. Fins i tot la feina deixa d’ésser quelcom molest. Un respira profundament. Torna-hi. Avui m'acompanya la música i vaig fent. No hi penso gaire, provo de fer-ho mecànic. El cos tampoc no em respon gaire. Però segueixo a peu del canó. Fa bon dia, fa sol. Els núvols que deien que ens fotrien el dia, ara per ara no hi són. Diuen de totes maneres que demà si que plourà. M’agrada veure els raigs del sol, veure’ls com van sortejant tots els obstacles per arribar fins el terra. Avui és un bon dia. Avui m’agrada el que veig. Avui puc dir que estic aquí.

Haig de

Haig d’aprendre a mirar-te els ulls fixament. No goso aguantar-te la mirada. Pot semblar por o fins i tot indiferència; no m’atreveixo a dir desídia. No és pas cap de les dues, bé, potser una mica de la primera. Quan xerrem i de sobte els teus ulls es claven en els meus, per un moment tot es para, tot està quiet. Seguidament tu tornes a fer girar l’agulla del rellotge, a mi encara em costa una mica tornar. A estones ets tan lluny i al moment tan a prop, ja tinc un principi de bogeria. No he estat mai de córrer, però pel que vull no m’agrada esperar. També és veritat que fins ara no havia tingut un punt de mira tan valuós. Ahir et vaig imaginar amb el cap tot rapat i em va agradar; avui t’he tornat a veure amb la melena i et torno a preferir. No sé pas on ubicar-te, però crec que aquest és el teu joc, no deixar-te agafar. Jo et vull ensenyar la llibertat des de la meva presó. Vull mimar-te, fer de pare i de fill, d’home i de marit. M’agradaria sentir-te reposar sobre meu, descansar i oblidar-te de tot. Recitar poesia a cau d’orella, viure el naixement d’un feble somriure. No parlo d’amor de conte de fades; parlo de tendresa i sentiment. Puc recordar tots els aspectes de la teva cara. Reconec en altres dones característiques teves. M’agrada el teu somriure forçat de la ironia. Vull caçar-te, a poc a poc, com la terra. Que siguis tu qui estigui convençuda, la que s’apropi de mica en mica. La que em vulgui sorprendre. No parlo de fantasies, et dic el que veu el meu cor. No parlo d’amor, parlo de conviure. Encara però, haig d’aprendre a mirar-te els ulls fixament.

Teoría del 2015

24 de octubre de 1929, 19 de octubre de 1987... octubre de 2008

Al principio los especuladores de la bolsa se guiaban por intuiciones, oportunidades, chivatazos financieros y de una cierta 'habilidad' para predecir; hoy en día esto ya no es así, sino que se basan en modelos matemáticos, teorías de probabilidades, procesos aleatorios y movimientos brownianos.

Hay algunas teorías que dicen que estos cracks de la bolsa fueron propiciados por las intervenciones bélicas de los gringos; después de una guerra, recesión. Bueno, son teorias. Dicen también que la del 87 fue propiciada por el uso computerizado de modelos de fluctuación económica, es decir, le metemos los datos financieros de que disponemos a un cacharro, le metemos cuatro teorías matemáticas, le damos al enter y esperar resultados. Se ve que todo el mundo tuvo la misma idea, le dieron todos al enter, todos tenían la misma idea de inversión; todos a la mierda. A mí, personalmente, esta última me convence bastante; los humanos somos así.

Lo que pasó después del 29 y el 87 fue sustancialmente diferente. El crack del 29 propició tanto un colapso de la economía bancaria como de la productiva. Sin embargo, en el 87, visto lo visto, los principales gobiernos metieron mano en el sistema bancario para que no se jodiera el productivo. Aún así, tanto en el 20, 30 y 40, como en el 70, 80 y 90 entramos en una gran depresión económica.

Hoy día este sistema capitalista monopolista, se empieza a ir a tomar por culo, el sistema bancario que quiebra se intenta salvar con un 'socialismo corporativista' (tal como dice Juan Ramón Jiménez, privatización de ganancias, socialización de pérdidas).

Y aquí viene la teoría simple del 2015, se conseguirá mantener a flote la economía del estado español de cualquier manera, pero inmediatamente entraremos en una nueva gran depresión, que si nos fiamos de los anteriores cracks, debería de durar otras tres décadas. El problema es que en las anteriores ocasiones la economía estatal podía responder con productividad y servicios, ahora no. Por eso a partir de 2010 el estado empezará a caer en barrena, con soluciones cada vez más rocambolescas, para acabar estrellándose en el 2015, y nosotros con él.

En conclusión, en el 2015 ¡Nos vamos todos a tomar por culo!