Yo, desubicado en esta vida.

Haig de

Haig d’aprendre a mirar-te els ulls fixament. No goso aguantar-te la mirada. Pot semblar por o fins i tot indiferència; no m’atreveixo a dir desídia. No és pas cap de les dues, bé, potser una mica de la primera. Quan xerrem i de sobte els teus ulls es claven en els meus, per un moment tot es para, tot està quiet. Seguidament tu tornes a fer girar l’agulla del rellotge, a mi encara em costa una mica tornar. A estones ets tan lluny i al moment tan a prop, ja tinc un principi de bogeria. No he estat mai de córrer, però pel que vull no m’agrada esperar. També és veritat que fins ara no havia tingut un punt de mira tan valuós. Ahir et vaig imaginar amb el cap tot rapat i em va agradar; avui t’he tornat a veure amb la melena i et torno a preferir. No sé pas on ubicar-te, però crec que aquest és el teu joc, no deixar-te agafar. Jo et vull ensenyar la llibertat des de la meva presó. Vull mimar-te, fer de pare i de fill, d’home i de marit. M’agradaria sentir-te reposar sobre meu, descansar i oblidar-te de tot. Recitar poesia a cau d’orella, viure el naixement d’un feble somriure. No parlo d’amor de conte de fades; parlo de tendresa i sentiment. Puc recordar tots els aspectes de la teva cara. Reconec en altres dones característiques teves. M’agrada el teu somriure forçat de la ironia. Vull caçar-te, a poc a poc, com la terra. Que siguis tu qui estigui convençuda, la que s’apropi de mica en mica. La que em vulgui sorprendre. No parlo de fantasies, et dic el que veu el meu cor. No parlo d’amor, parlo de conviure. Encara però, haig d’aprendre a mirar-te els ulls fixament.