Blogger Template by Blogcrowds.

I diuen que demà plourà i farà molt de vent. Que anem amb compte. Jo cerco a la bossa algunes monedes per comprar-me un cafè, un té o quelcom que sigui calent. Les ungles se m'omplen de la porqueria que hi ha al fons de la bossa. Ja fa uns dies que fa fred, però crec que ens hem acostumat prou bé i ràpid. Si ens diuen que plourà no ens espanta. I el vent? El vent el tenim controladíssim; aquí molt de vent com a molt és que caigui algun arbre. I ja fa dies que no surto a ballar. Deuen ser les nits fredes. Per fi, trobo monedes necessàries per fer-me el tallat o tacat, calent, això sí. Sense sucre m'entra millor. Dintre la bossa he vist una llibreta de fa uns anys. No hi tinc res gaire interessant, però recordo que la vaig comprar amb molta il·lusió. Havia d'èsser la meva porta falsa. Diguem que no va ser ni un foradet. El cafè m'està fent molt bé. Si plou potser em mullaré, però porto caputxa, no és greu. Em fa ràbia per la bossa, potser es mullen els papers de dintre la carpeta. Hauria de ploure molt, que no crec que sigui el cas. La veritat és que és un dia lleig, gris, fred. No es veuen cares simpàtiques al meu voltant. Bé, que jo ja m'he acabat el cafè. Llenço el got a la paperera groga, agafo la bossa i escales amunt que hi ha molta feina per fer. Si demà plou i em mullo... Que els bombin!

Xavier
renting face



Silbermond

Xavier
genau wie so

Ante la inclusión en el Anteproyecto de Ley de Economía sostenible de modificaciones legislativas que afectan al libre ejercicio de las libertades de expresión, información y el derecho de acceso a la cultura a través de Internet, los periodistas, bloggers, usuarios, profesionales y creadores de internet manifestamos nuestra firme oposición al proyecto, y declaramos que…

1.- Los derechos de autor no pueden situarse por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos, como el derecho a la privacidad, a la seguridad, a la presunción de inocencia, a la tutela judicial efectiva y a la libertad de expresión.

2.- La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. Ni un cierre sin sentencia. Este anteproyecto, en contra de lo establecido en el artículo 20.5 de la Constitución, pone en manos de un órgano no judicial -un organismo dependiente del ministerio de Cultura-, la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.

3.- La nueva legislación creará inseguridad jurídica en todo el sector tecnológico español, perjudicando uno de los pocos campos de desarrollo y futuro de nuestra economía, entorpeciendo la creación de empresas, introduciendo trabas a la libre competencia y ralentizando su proyección internacional.

4.- La nueva legislación propuesta amenaza a los nuevos creadores y entorpece la creación cultural. Con Internet y los sucesivos avances tecnológicos se ha democratizado extraordinariamente la creación y emisión de contenidos de todo tipo, que ya no provienen prevalentemente de las industrias culturales tradicionales, sino de multitud de fuentes diferentes.

5.- Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.

6.- Consideramos que las industrias culturales necesitan para sobrevivir alternativas modernas, eficaces, creíbles y asequibles y que se adecuen a los nuevos usos sociales, en lugar de limitaciones tan desproporcionadas como ineficaces para el fin que dicen perseguir.

7.- Internet debe funcionar de forma libre y sin interferencias políticas auspiciadas por sectores que pretenden perpetuar obsoletos modelos de negocio e imposibilitar que el saber humano siga siendo libre.

8.- Exigimos que el Gobierno garantice por ley la neutralidad de la Red en España, ante cualquier presión que pueda producirse, como marco para el desarrollo de una economía sostenible y realista de cara al futuro.

9.- Proponemos una verdadera reforma del derecho de propiedad intelectual orientada a su fin: devolver a la sociedad el conocimiento, promover el dominio público y limitar los abusos de las entidades gestoras.

10.- En democracia las leyes y sus modificaciones deben aprobarse tras el oportuno debate público y habiendo consultado previamente a todas las partes implicadas. No es de recibo que se realicen cambios legislativos que afectan a derechos fundamentales en una ley no orgánica y que versa sobre otra materia.

Este texto se publica multitud de sitios web. Si estás de acuerdo, publícalo también en tu blog, twittéalo, facebookéalo.


aire


1 m. [QU] [FIF] [BI] Mescla de gasos que compon l’atmosfera. L’aire és necessari per a la respiració. Renovar l’aire de l’habitació. Destapa-ho perquè hi toqui l’aire. Un corrent d’aire. No fa un alè d’aire. Aire enrarit.

... i jo que m'ofego. Quelcom m'estreny el pit, tant que crec que d'un moment a un altre esclatarà i sortiran flors, aigua, ocells, pedres i tot el que omple el meu cervell. Em buido. No sóc més que un recipient buit. Esperant que hi cultivin la sàlvia. Es fa fosc. És fosc. Ja ha arribat la nit. Aquesta nit, tèrbola per definició. Em confondrà i em violentarà, i quan cec de ràbia, no sigui capaç de contenir aquesta fúria, m'oferirà la tendresa, la joia i la pau. Serà doncs quan torni a respirar. Mentrestant jo m'ofego.


Xavier
boira gebradora

Well I know, I miss more than hit
With a face that was launched to sink
An' I seldom feel, the bright relief
It's been the Worst Day Since Yesterday

If there's one thing I have said
Is that the dreams I once had, now lay in bed
As the four winds blow, my wits through the door
It's been the Worst Day Since Yesterday

Fallin' down to you sweet ground
Where the flowers they bloom
It's there I'll be found

Hurry back to me, my wild Colleen
It's been the Worst Day Since Yesterday

Though these wounds have seen no wars
Except for the scars I have ignored
And this endless crutch, well it's never enough
It's been the Worst Day Since Yesterday

Hell says hello, well it's time to I should go
To pastures green, that I've yet to see

Hurry back to me, my wild Colleen
It's been the Worst Day Since Yesterday

(Flogging Molly)



Xavier
i un arbre per decorar

Lo peor del amor cuando termina
son las habitaciones ventiladas,
el puré de reproches con sardinas,
las golondrinas muertas en la almohada.

Lo malo del después son los despojos
que embalsaman al humo de los sueños,
los teléfonos que hablan con los ojos,
el sístole sin diástole sin dueño.

Lo más ingrato es encalar la casa,
remendar las virtudes veniales,
condenar a la hoguera los archivos.

Lo peor del amor es cuando pasa,
cuando al punto final de los finales
no le quedan dos puntos suspensivos…

(Joaquin Sabina)







Xavier
siempre Sabina
¿dónde estará mi alma?

Us deixo un video que crec que és d'interès mundial.





Link document al que es fa referència al vídeo: link

potser no arribem ni al 2015
Xavier

Va sortir corrents, sense mirar per on anava. Només volia marxar. Quan se sentí segur, es va parar i va mirar enrera. Allà deixava els núvols negres i les tempestes. Davant seu s’oferia el sol i la primavera. No va tenir en compte res més. Es plantejava un nou futur; li feia un ‘reset’ a la màquina. Totes les dades que estaven en memòria cau es perdrien. Semblava que res més no li importava. El sol se’l mirava, tot esperant que es decidís. Qui sap quines tempestes hi ha en aquesta primavera. Mentre tant, la pluja continuava caient, cada cop més fluixa, però no parava.

Xavier
downloading el howto dels caçadors

Como de cêra
E por acaso
Fria no vaso
A entardecer

A pêra é um pomo
Em holocausto
À vida, como
Um seio exausto

Entre bananas
Supervenientes
E maças lhanas

Rubras, contentes
A pobre pêra:
Quem manda ser a?

(Vinicius de Moraes)


Xavier
un altre solet de Sant Martí

The little things that you say and do
Make me want to be with you
You rave on, it's a crazy feelin'
I know, she's got me reelin'
When you say I love you, rave on

The way you dance and hold me tight
The way you kiss when we say goodnight
Rave on, it's a crazy feeling
And I, I know it's got me reelin'
When you say I love you, rave on

Rave on, it's a crazy feeling
And I, I know its got me reelin'
I'm so glad that you're revealing your love for me
Rave on, rave on, tell me, tell me not to be lonely
Tell me, you love me only, rave on to me

Oh, oh, rave on, it's a crazy feeling
And I, I know its got me reelin'
I'm so glad that you're revealin' your love for me
Oh, rave on, rave on, tell me, tell me not to be lonely
Tell me, you love me only, rave on to me

The little things that you say and do
Make me want to be with you
Rave on, it's a crazy feeling
And I know, she's got me reelin'
When you say I love you, rave on

Oh, rave on, it's a crazy feeling
And I, I know its got me reelin'
I'm so glad that you're revealin' your love for me
Rave on, rave on, tell me, tell me not to be lonely
Tell me, you love me only, rave on to me
Rave on to me, rave on to me

(M. Ward)





Xavier
mmmhh... solet

Letizia, allí, dintre el taüt, sota els xiprers, sota la lluna, sota la terra molla. Les arrels dels arbres furgarien la terra molla. Letizia, blanca sota la lluna de coure. Letizia cridaria la seva desemparança sota la nit glaçada, una primera nit de cementiri. L'ullot enemic de la lluna s'immobilitzaria sotjant-la damunt les torres de Santa Maria Liberal. Les ratespenades fregarien en un vol vacil·lant i compacte la terra molla. Les xibeques esbufegarien malediccions i presagis de càstig des dels brancatges més encimats. Letizia, espaordida i trista sota la lluna de coure. La generosa porrona del fosser correria per un cercle de col·legues, un cercle on es conten velles històries d'ànimes. Algun gat diabòlic urpejaria la fanguera xopa, a la recerca d'esperits damnats i de deixalles macabres. Els verms començarien a rosegar la carnassa fresca, una despulla anònima. Letizia, allí, la primera nit de cementiri. Blanca sota els xiprers. Trista sota la terra molla. Sola sota la lluna de coure.

LETIZIA. Un conte de Poe sense Poe ni por. Salvador Espriu


Xavier
sol solet vine'm a veure que tinc fred

I could build a mansion that is higher than the trees

I could have all the gifts I want and never ask please

I could fly to Paris, it's at my beck and call

Why do I live my life alone with nothing at all?



But when I dream, I dream of you

Maybe someday you will come true

When I dream, I dream of you

Maybe someday you will come true



I can be the singer or the clown in any room

I can call up someone to take me to the moon

I can put my makeup on and drive the men insane

I can go to bed alone and never know his name



But when I dream, I dream of you

Maybe someday you will come true

When I dream, I dream of you

Maybe someday you will come true


(Carol Kidd)






Xavier
tancant els ulls

Caminar por la noche al aire libre, bajo el cielo silencioso, junto a un río de aguas tranquilas es siempre misterioso y remueve las profundidades del alma. En esos momentos estamos más cerca de nuestros orígenes, sentimos nuestra proximidad con animales y plantas, despertamos memorias de una vida primitiva, cuando aún no se habían construido casas ni ciudades y el hombre errante, sin suelo fijo, podía amar y odiar el bosque, el río y la montaña, el lobo y el azor como sus semejantes, como amigos o enemigos. La noche también aleja el sentimiento tan común de una vida colectiva; cuando no hay ninguna luz encendidad ni se oye una sola voz humana, el hombre en vela siente su aislamiento, se siente separado de todo y abandonado a sí mismo. Ese imponente sentimiento humano de estar irremediablemente solo, vivir solo y probar y soportar solo el dolor, el miedo y la muerte, está presente en el fondo de cada pensamiento, para el fuerte y joven como una sombra y una advertencia, para el débil como un espanto.

Hermann Hesse, Nuevos cuentos de amor.


Xavier
al frente, el sol calentando

Se miraba las manos como buscando una excusa para explicarse lo ocurrido. Sus manos eran grandes y castigadas, el trabajo duro nunca fue ajeno a ellas. Había controlado en todo momento la situación, hasta el más mínimo detalle estaba pensado. Durante semanas había repasado mentalmente cada paso, cada gesto, midiendo las fuerzas para no cansarse ni ahogarse, estaba todo milimetrado. La noche anterior se retiró pronto, se duchó con agua fría y después de meditar durante unos minutos ante el espejo, se recostó en la cama hasta quedar totalmente dormido. Por la mañana, sin pereza, se levantó y dejó que sus ideas se convirtieran en hechos. Algo no funcionó, algo fue mal. Siguió mirándose las manos. No encontraba excusas. No hallaba explicaciones. Sus manos aún son grandes y siguen castigadas.


Xavier
sin imanes

He caminat tot un dessert sense aigua.
He mirat al sol directament als ulls.
Sobrevisc.
He tastat l’aigua d’aquesta font.
He deixat que se’m torri la pell.
Vull viure.
He cercat la felicitat.
He trobat la pau.
Sóc nou.

Xavier
onades

És el títol d'un llibre d'un autor portuguès, en Pedro Paixão. No sé si és gaire conegut, a mi me’l va donar a conèixer una amiga i la veritat és que el llibre va estar prou bé. El llibre, és una recopilació de petites històries... amb el punt comú que totes parlen de dones, amor i altres tipus de problemes. I com sempre, us vull deixar un parell de perles per obrir boca:

‘ Há gente a mais por todo o lado. Sinto-me dissolver. Nunca saberei responder à pregunta: “Porque continuamos?”. Chegou o tempo de aceitar essa ignorância. É tarde para qualquer alternativa. Envelhecer deve ser isso, calar um grupo de preguntas. ’

‘ Estar com uma mulher e, de repente, descobrir que se está só. ’

‘ Se te apetecer toca-me, mas não me agarres, peço-te. Tocame quando quiseres, onde quiseres, minutos ou horas não importa, mas não tentes agarrar-me. Antes de me agarrares, eu fujo. Se não for a tempo, eu grito. Se for tarde demais, eu rasgo-me. Eu tenho pânico de ficar presa em qualquer sítio sem que saiba onde. ’


Xavier
és tot un món

Puedo ponerme cursi y decir que tus labios
me saben igual que los labios que beso en mis sueños,
puedo ponerme triste y decir que me basta
con ser tu enemigo, tu todo, tu esclavo, tu fiebre tu dueño
y si quieres también puedo ser tu estación y tu tren,
tu mal y tu bien, tu pan y tu vino, tu pecado tu Dios tu asesino,
o tal vez esa sombra que se tumba a tu lado en la alfombra
a la orilla de la chimenea a esperar que suba la marea.

Puedo ponerme humilde y decir que no soy el mejor
que me falta algo para atarte a mi cama,
puedo ponerme digno y decir toma mi dirección
cuando te hartes de amores baratos, de un rato me llamas
y si quieres también puedo ser tu trapecio y tu red,
tu adiós y tu ven, tu manta y tu frío, tu resaca, tu lunes, tu hastío,
o tal vez esa sombra que se tumba a tu lado en la alfombra
a la orilla de la chimenea a esperar que suba la marea.
O tal vez ese viento que te arranca del aburrimiento
y te deja abrazada a una duda, en mitad de la calle y desnuda.
O tal vez esa sombra que se tumba a tu lado en la alfombra
a la orilla de la chimenea a esperar...

(Joaquin Sabina)





Xavier
ese sol que te alumbra la cara

Sento el foc molt a prop. Em persegueix. Sort que m’he mullat la samarreta. De totes maneres no em puc encantar, haig de seguir corrents. Noto la calor. No són lluny les flames. No estic cansat, em renova l’aire que em dona a la cara. Sé que el que ve darrera és fum tòxic. Un fum negre que ofega, que mata. Tinc calçat nou, els pantalons no em molesten i m’agrada córrer. Davant meu veig el món. Veig rius, boscos i llacs. Els camps de conreu són a punt per a la collita, alguns arbres ja venen molt carregats. Núvols blancs vesteixen el blau del cel, els raigs del sol juguen per entre mig. Sóc un ocell, sóc una pedra, sóc el riu. Descanso. Veig les meves mans, sento la calor, torno a córrer. No miro enrere, ja sé que és el que em persegueix. Tanco els ulls, s’està tant bé pensant en tu. Els meus peus volen per sobre la gespa, faig un gran salt per sobre un precipici, miro el terra allà baix, és profund. Arribo a l’altre costat, segueixo corrents. Sóc la pols, sóc el vent, sóc aquella aranya. Descanso. Veig els meus genolls, sento la calor, torno a córrer.


Xavier
vola, vola, vola

"Ama hasta que te duela. Si te duele es buena señal."
Madre Teresa de Calcuta


Bé, és una cita que vaig recordar l'altre dia. Que avui, amb el que a mi m'agrada compartir, vull que en formeu part... és a dir, que participeu activament en el coneixement. Que tingueu un bon cap de setmana!


Xavier
a les portes



















Hi ha un escriptor català en concret que m'agrada molt. Avui vull compartir un troç de Laia de Salvador Espriu. De pas dir-vos que el 1970 es va fer una pel·li basada en la novel·la aquesta; bé, la foto és un fotograma de la pel·li del Vicent Lluch, que es deia com la novel·la, Laia.

I ara, ja us deixo el troç del que parlava abans:


Però aviat tornava a la immobilitat i a la desesma. La seva mirada s'aprofundia, i sobrevenien la lassitud, la demacració i els tremolors nerviosos. Quan no es podia valer, era maltractada per venjances covardes i perseguida amb odi pels qui més la temien. Aleshores, malaurada i miserable, estava a mercè de la crueltat de la gent, avorrida de tothom, faltada en absolut de protecció.
Era filla de pescadors i va ser batejada amb un nom que ningú no recordava, però li deien Laia. Era la filla d'uns pescadors del nostre mar.


Us recomano que si encara no ho heu fet, que llegiu Laia. O si de cas, si sou d'aquells, veieu la pel·li (això us ho diu un, que no l'ha vista).


Xavier
tot just saltant al sis

Et trec la jaqueta, amb cura, primer una màniga després l’altra. Deixo la jaqueta sobre la cadira. Et faig seure al sofà. Agafo la goma del cabell i et torno a fer ben feta la cua. Mig somrius, mig estàs encantada pensant en no sé què. Vaig a l’habitació i torno al menjador amb les teves sabatilles. Poso un dels teus peus sobre un dels meus genolls mentre et descordo les bambes. Encara avui no estàs del tot tranquil•la quan t’agafo els peus. Et poso la sabatilla. Repeteixo operació amb l’altre peu. De la meva bossa trec unes pintures. Són de carnaval, per a disfressar-se. Agafo el color taronja i faig un requadre al terra. Amb el verd pinto un gran núvol i amb el marró un tronc gruixut. Ara ja sembla que entens que faig. Deixo les pintures al costat de la bossa, em poso al teu costat i t’ofereixo la meva mà per a viatjar. T’alces i suaument amb la teva mà esquerra agafes la meva, primer amb un lleuger contacte entre els dits per finalment agafar-la amb fermesa. Ens mirem, durant uns segons sembla que busquem respostes i preguntes als ulls de l’altre, després simplement somriem. Compto, un, dos i tres. A la vegada fem un pas endavant i ens endinsem en un món de colors. Ja no ens sorprèn, fins i tot podríem dir que ens hi hem acostumat una mica. Ara però, ens preguntem si els colors sempre seran tan vius. Jo miro enrere en el temps i recordo com eren aquells colors. Sí, eren colors vius, eren uns colors que anaven descobrint la seva essència. Ara hi ha més colors, la intensitat d’aquests, a més, ha crescut molt. Fins i tot nosaltres tenim un color més viu, més radiant. És veritat, no sempre serà així, però és que mai ha estat així, sempre ha anat canviant, sempre anem creixent. Encara ens queda molt per veure-ho tot del color de la llum del sol. Caminem ara entre els blaus, taronges i verds! Ja saps, caminem i rodem.

Xavier
el pròxim amb torrades

Full many a glorious morning have I seen
Flatter the mountain-tops with sovereign eye,
Kissing with golden face the meadows green,
Gilding pale streams with heavenly alchemy;
Anon permit the basest clouds to ride
With ugly rack on his celestial face,
And from the forlorn world his visage hide,
Stealing unseen to west with this disgrace:
Even so my sun one early morn did shine
With all triumphant splendor on my brow;
But out, alack! he was but one hour mine;
The region cloud hath mask'd him from me now.
Yet him for this my love no whit disdaineth;
Suns of the world may stain when heaven's sun staineth.


Xavier
fa unes setmanes

Vaig caminar durant dos dies seguits. Només vaig parar el matí del segon dia, va ser a una cantina del camí. Vaig esmorzar tot el que el meu cos em va deixar. Amb pressa vaig entrar, amb pressa vaig menjar i amb pressa vaig sortir. Ben entrada la nit d’aquell mateix dia entrava a la ciutat. Tot era foscor i silenci. Només una espelma trencava aquell hermetisme. Vaig dirigir tots el meus sentits cap aquella font de llum y calor. No va passar res durant bona estona. Havia topat amb un mur que em feia pensar que potser havia errat el camí. Però va ser amb esperança i paciència que vaig tornar a respirar. Sí, la llum de l’espelma va encendre un rierol d’oli que dirigí el foc y la claror cap a totes les cases de la ciutat. Gairebé no va arribar a un minut que em vaig sentir un altre cop a casa, calent, còmode, segur. Poc a poc, vaig començar a sentir el xivarri del carrer, els nens jugant, els cavalls bufant cada dos per tres, uns nois barallant-se i la discussió entre uns comerciants. La meva pell tornà a tenir color. El meu somriure es tornà a posar al seu lloc habitual. Estava clar, començava a sortir el sol un altre cop.


Xavier
no em cal la primavera

Aguas mansas, tibias y brillantes de un amado Caribe.
Reflejos solares contra el vidrio de los tintos más deseados.
Hojas regadas al atardecer del triticum de principios de verano.
La Fée Verte de los románticos de París en copa de Bohemia.

Sé por fin que ya no te irás aunque te vayas.
No te harán falta migas de pan, gritaré para ti.

Mantis religiosa nacida entre futuras melodías de saxofón.
Hijo desnudo del alfónsigo tantas veces compartido.
Rastro duro de la tierra de la ciudad de la madre del rey de Siria.
Esperanza para unos, envidia para otros y felicidad para mí.

Sé por fin que ya no te irás aunque te vayas.
No te harán falta migas de pan, gritaré para ti.



Xavier
hacia la luz solar no descompuesta

Pujo les escales, miro a un costat, no veig ningú. Miro cap a l’altre costat, també està tranquil. Travesso el passadís i arribo fins a l’armari on són les claus. Les busco sense tocar res. Hi ha tantes claus! Se’m fa etern la cerca. Per fi les trobo, amb sigil les agafo i les fico a la butxaca de la meva jaqueta. Faig, també amb molta precaució, el camí de tornada. Baixo les escales, i un cop al replà respiro profundament. Deixo passar uns quants segons i em relaxo. Vaig fins al portal, obro i miro abans de sortir. Ja sóc fora, tot està bé. Sé on trobar-la. Vaig cap a la petita plaça que hi ha enfront de l’església. Al mig de la plaça hi ha uns vells ballant sardanes, la gralla sona de fons. Allà està. Ben neta i preparada per a mi. Al temps que m’apropo vaig traient les claus. Un cop al seu costat, em paro uns segons per observar-la i desitjar-la. Li trec les cadenes, poso la clau al pany, volto la clau, embrago, acciono el disparador i jugant amb l’accelerador l’encenc. És música celestial. Em poso el casc, els guants i pujo a la blava. Poso primera, accelero suaument i surto de la plaça de l’església amb un so ronc i profund. En breu m’animo, i desenvolupo les marxes fins les nou mil voltes. No penso en un destí, però em dirigeixo cap a tu. Paro a posar benzina, et truco. No he entès molt bé que m’has dit, però desitjo que hagis dit que sí. Mai entenc que dius, no m’agrada parlar per telèfon, vull veure’t la cara. Pago i surto de la benzinera. Només desitjo trobar-te.

Xavier
no em donis dolços

Et veig de lluny. Respiro profundament, no em falta aire. Camino amb decisió cap a tu. Però no ràpid. Cada vegada m’apropo més. Ja sóc aquí, somric, ens besem suaument. La meva mà busca la teva esquena, faig força, sense brutalitat, i ajunto els nostres cossos. Tu et deixes, t’apropes, recolzes el teu cap a la meva espatlla. No hi ha res millor. Els teus llavis tendres i càlids busquen el meu coll, encara no hi ha contacte i ja els sento. M’oblido de tot. El món, en general i en particular, deixa de funcionar, es para, hi ha una pausa. El meu cor torna a bategar, ara més ràpid que abans. Ens separem, fem vida normal. Ja no tinc el control, ja estic venut. Una altra vegada em trobo sobre un pont de corda amb un gran precipici. Ara no fa vent, el pont no es mou gaire. Provo de no mirar cap a baix. Faig passes curtes, primer un peu, després l’altre. Arribo al mig. Et deixes anar el cabell, em parles, rius, em toques, em fas riure. Segueixo al mig del pont; sembla controlat. Ja no et sento bé. Segueixo, primer un, després l’altre. No pares de somriure, ets feliç, beus aigua, em mires, em fas feliç. Ara en sóc conscient, he perdut el control. No sóc jo qui guia el meu cos pel pont. Deixo anar les mans, em fixo en els peus: primer un, després l’altre. No els controlo, caminen sols. Quines mans més boniques tens. Si m’ho demanes et portaré a fer un volt pel cel, sóc un ocell. Bé, sóc el que tu vulguis.

Xavier
mirant el cel

Vaig veure un drap blanc lligat a un pal. Sens dubte em demanaven una treva. Vaig accedir. De totes maneres encara estava en guàrdia. Va passar el primer dia sense cap ensurt. Va arribar la nit del segon i tot calmat. El tercer vaig relaxar-me una mica, només vigilava durant el dia. El cinquè dia fins i tot em deixava el fusell a un costat de la trinxera mentre em preparava el dinar. Aquella nit vaig dormir molt tranquil. A l’endemà, quan em vaig despertar, creia que era un malson. La suposada treva tenia tota la pinta d’haver acabat. Al voltant del perímetre que jo tenia controlat estava ple de tancs. Com és que no els havia sentit arribar? Tot estava en calma. Ja conec aquesta quietud, és el silenci neguitós previ a un atac. Tothom és conscient que aquell matí pot ser l’últim, i just unes hores abans de començar cadascú ordena els seus pensaments i lluita amb les seves pors. Jo no estava preparat per la lluita. No aquell dia. Vaig tractar de calmar-me i pensar en com havia d’actuar per salvar-me. Vaig aplegar tota la munició que tenia i la vaig anar col•locant en els punts estratègics per a poder-me defensar. El fusell, ara ja el portava sempre amb mi, a més de suficients projectils. La banda més fràgil, o per on semblava més fàcil atacar-me, la tenia controlada amb una metralladora. La banda nord, era més difícil d’atacar, doncs els enemics em quedaven en un pla inferior; allà els esperava amb dos fusells de precisió. En veritat es podia dir que estava prou ben preparat per parar un atac. Però no va ser així. Vaig sentir un tret, un tret llunyà. No vaig identificar des de quin punt estaven disparant. Vaig sentir un altre i un fort cop al pit em va llençar contra la paret. Vaig caure de boca a terra. No em podia moure, em cremava el pit. No es sentia res més. Estava sagnant. Tractava de no acabar així. Al meu voltant tot estava igual, no es movia res. De sobte vaig sentir una forta explosió darrera meu i un núvol de pols em cobrí sencer. Amb els ulls i la boca tancada vaig sentir com es movien els tancs, el terra tremolava. Aquest tremolor va ser com un massatge, crec que em vaig adormir. Fa dos dies que he despertat, no tinc cap ferida al cos, bé, alguna cicatriu, però cap ferida oberta. No sé com definir on sóc, però sé que estic tancat. El terra és suau, és artificial, de color blanc. Jo vaig amb una bata blanca, res més. Les parets també son blanques, suaus i blanques. El sostre deu ser blanc, però no arribo a veure’l. Quan miro cap amunt hi ha una llum blanca que em cega. No he menjat res, però tampoc tinc gana. Sóc a una habitació gran, molt gran i en forma d’hexàgon. Deu tenir uns 800 metres quadrats. Però no hi ha res, cap moble, cap figura, cap llit. Tot és blanc, tant blanc, que des d’una paret no aconsegueixo distingir la paret d’enfront del terra. No m’atreveixo a dir que sigui mort, recordo tot, fins els tancs. Deuen ser els enemics, deuen estar fent proves amb mi. O potser és una paranoia meva? Merda, té pinta de paranoia. M’he tornat un paranoic? Estic malalt? De veritat he viscut tot el que hi ha en els meus records? Sóc potser un conillet d’índies? Si hi ha algú allà fora: Si us plau, veniu a rescatar-me.


Xavier
atrapat i indefens





Xavier
faces come out of the rain

No te atreves a respirar hondo, cada vez que lo has intentado se te bloquean los pulmones y acabas vomitando. Así pues, la única forma para seguir que tienes, es respirar de manera entrecortada y rápida, como los pasos de una gueisa. El alcohol te calma los bombeos de sangre, pero conlleva un ligero dolor de cabeza. Fuera está lloviendo, hace un tiempo pésimo. Sales, te mojas, no tienes paraguas; creo que nunca has tenido un paraguas. En seguida se te moja el pelo y el agua te empapa los hombros y parte de la espalda. Notas como el frío se escurre entre tu piel y tu carne hasta llegar a los huesos. Sigues caminando, últimamente como mejor te sientes es así, caminando, bueno, deambulando se podría decir, sin rumbo. Es pronto, demasiado pronto. Te acercas a un bar, te sientas cerca de la vidriera, la lluvia no te gusta, pero te encanta verla. Te tomas algo caliente mientras tu mirada se pierde entre las palmeras y las gotas de los charcos. Tu mente, como ya es costumbre, se evade, vuela hacía tu mundo de cómic y nubes. ¿Cómo se puede concebir un mundo de nubes? Tú lo haces, tienes un universo paralelo dónde lo único que existe son nubes, y a medida que caes, o que vuelas, construyes nuevos lugares, generas sentimientos y luego, más adelante, los dibujas de cómic. Vuelves al bar cuando la camarera te dice algo. Pagas y te largas, ya no llueve, ya sólo quedan palmeras. Tienes que aprender a controlar la lluvia, de otra forma esto puede acabar contigo. Pero bueno, como que ya no llueve, sigues caminando. Puede que tengas suerte y hasta el sol te acompañe.

Xavier
enganchado al sol

Xavier
dinant el sopar

Entradas más recientes Entradas antiguas Inicio