Yo, desubicado en esta vida.

Letizia, allí, dintre el taüt, sota els xiprers, sota la lluna, sota la terra molla. Les arrels dels arbres furgarien la terra molla. Letizia, blanca sota la lluna de coure. Letizia cridaria la seva desemparança sota la nit glaçada, una primera nit de cementiri. L'ullot enemic de la lluna s'immobilitzaria sotjant-la damunt les torres de Santa Maria Liberal. Les ratespenades fregarien en un vol vacil·lant i compacte la terra molla. Les xibeques esbufegarien malediccions i presagis de càstig des dels brancatges més encimats. Letizia, espaordida i trista sota la lluna de coure. La generosa porrona del fosser correria per un cercle de col·legues, un cercle on es conten velles històries d'ànimes. Algun gat diabòlic urpejaria la fanguera xopa, a la recerca d'esperits damnats i de deixalles macabres. Els verms començarien a rosegar la carnassa fresca, una despulla anònima. Letizia, allí, la primera nit de cementiri. Blanca sota els xiprers. Trista sota la terra molla. Sola sota la lluna de coure.

LETIZIA. Un conte de Poe sense Poe ni por. Salvador Espriu

Caminar por la noche al aire libre, bajo el cielo silencioso, junto a un río de aguas tranquilas es siempre misterioso y remueve las profundidades del alma. En esos momentos estamos más cerca de nuestros orígenes, sentimos nuestra proximidad con animales y plantas, despertamos memorias de una vida primitiva, cuando aún no se habían construido casas ni ciudades y el hombre errante, sin suelo fijo, podía amar y odiar el bosque, el río y la montaña, el lobo y el azor como sus semejantes, como amigos o enemigos. La noche también aleja el sentimiento tan común de una vida colectiva; cuando no hay ninguna luz encendidad ni se oye una sola voz humana, el hombre en vela siente su aislamiento, se siente separado de todo y abandonado a sí mismo. Ese imponente sentimiento humano de estar irremediablemente solo, vivir solo y probar y soportar solo el dolor, el miedo y la muerte, está presente en el fondo de cada pensamiento, para el fuerte y joven como una sombra y una advertencia, para el débil como un espanto.

Se miraba las manos como buscando una excusa para explicarse lo ocurrido. Sus manos eran grandes y castigadas, el trabajo duro nunca fue ajeno a ellas. Había controlado en todo momento la situación, hasta el más mínimo detalle estaba pensado. Durante semanas había repasado mentalmente cada paso, cada gesto, midiendo las fuerzas para no cansarse ni ahogarse, estaba todo milimetrado. La noche anterior se retiró pronto, se duchó con agua fría y después de meditar durante unos minutos ante el espejo, se recostó en la cama hasta quedar totalmente dormido. Por la mañana, sin pereza, se levantó y dejó que sus ideas se convirtieran en hechos. Algo no funcionó, algo fue mal. Siguió mirándose las manos. No encontraba excusas. No hallaba explicaciones. Sus manos aún son grandes y siguen castigadas.

És el títol d'un llibre d'un autor portuguès, en Pedro Paixão. No sé si és gaire conegut, a mi me’l va donar a conèixer una amiga i la veritat és que el llibre va estar prou bé. El llibre, és una recopilació de petites històries... amb el punt comú que totes parlen de dones, amor i altres tipus de problemes. I com sempre, us vull deixar un parell de perles per obrir boca:

‘ Há gente a mais por todo o lado. Sinto-me dissolver. Nunca saberei responder à pregunta: “Porque continuamos?”. Chegou o tempo de aceitar essa ignorância. É tarde para qualquer alternativa. Envelhecer deve ser isso, calar um grupo de preguntas. ’

‘ Estar com uma mulher e, de repente, descobrir que se está só. ’

‘ Se te apetecer toca-me, mas não me agarres, peço-te. Tocame quando quiseres, onde quiseres, minutos ou horas não importa, mas não tentes agarrar-me. Antes de me agarrares, eu fujo. Se não for a tempo, eu grito. Se for tarde demais, eu rasgo-me. Eu tenho pânico de ficar presa em qualquer sítio sem que saiba onde. ’

Sento el foc molt a prop. Em persegueix. Sort que m’he mullat la samarreta. De totes maneres no em puc encantar, haig de seguir corrents. Noto la calor. No són lluny les flames. No estic cansat, em renova l’aire que em dona a la cara. Sé que el que ve darrera és fum tòxic. Un fum negre que ofega, que mata. Tinc calçat nou, els pantalons no em molesten i m’agrada córrer. Davant meu veig el món. Veig rius, boscos i llacs. Els camps de conreu són a punt per a la collita, alguns arbres ja venen molt carregats. Núvols blancs vesteixen el blau del cel, els raigs del sol juguen per entre mig. Sóc un ocell, sóc una pedra, sóc el riu. Descanso. Veig les meves mans, sento la calor, torno a córrer. No miro enrere, ja sé que és el que em persegueix. Tanco els ulls, s’està tant bé pensant en tu. Els meus peus volen per sobre la gespa, faig un gran salt per sobre un precipici, miro el terra allà baix, és profund. Arribo a l’altre costat, segueixo corrents. Sóc la pols, sóc el vent, sóc aquella aranya. Descanso. Veig els meus genolls, sento la calor, torno a córrer.

Hi ha un escriptor català en concret que m'agrada molt. Avui vull compartir un troç de Laia de Salvador Espriu. De pas dir-vos que el 1970 es va fer una pel·li basada en la novel·la aquesta; bé, la foto és un fotograma de la pel·li del Vicent Lluch, que es deia com la novel·la, Laia.

I ara, ja us deixo el troç del que parlava abans:


Però aviat tornava a la immobilitat i a la desesma. La seva mirada s'aprofundia, i sobrevenien la lassitud, la demacració i els tremolors nerviosos. Quan no es podia valer, era maltractada per venjances covardes i perseguida amb odi pels qui més la temien. Aleshores, malaurada i miserable, estava a mercè de la crueltat de la gent, avorrida de tothom, faltada en absolut de protecció.
Era filla de pescadors i va ser batejada amb un nom que ningú no recordava, però li deien Laia. Era la filla d'uns pescadors del nostre mar.


Us recomano que si encara no ho heu fet, que llegiu Laia. O si de cas, si sou d'aquells, veieu la pel·li (això us ho diu un, que no l'ha vista).

Et trec la jaqueta, amb cura, primer una màniga després l’altra. Deixo la jaqueta sobre la cadira. Et faig seure al sofà. Agafo la goma del cabell i et torno a fer ben feta la cua. Mig somrius, mig estàs encantada pensant en no sé què. Vaig a l’habitació i torno al menjador amb les teves sabatilles. Poso un dels teus peus sobre un dels meus genolls mentre et descordo les bambes. Encara avui no estàs del tot tranquil•la quan t’agafo els peus. Et poso la sabatilla. Repeteixo operació amb l’altre peu. De la meva bossa trec unes pintures. Són de carnaval, per a disfressar-se. Agafo el color taronja i faig un requadre al terra. Amb el verd pinto un gran núvol i amb el marró un tronc gruixut. Ara ja sembla que entens que faig. Deixo les pintures al costat de la bossa, em poso al teu costat i t’ofereixo la meva mà per a viatjar. T’alces i suaument amb la teva mà esquerra agafes la meva, primer amb un lleuger contacte entre els dits per finalment agafar-la amb fermesa. Ens mirem, durant uns segons sembla que busquem respostes i preguntes als ulls de l’altre, després simplement somriem. Compto, un, dos i tres. A la vegada fem un pas endavant i ens endinsem en un món de colors. Ja no ens sorprèn, fins i tot podríem dir que ens hi hem acostumat una mica. Ara però, ens preguntem si els colors sempre seran tan vius. Jo miro enrere en el temps i recordo com eren aquells colors. Sí, eren colors vius, eren uns colors que anaven descobrint la seva essència. Ara hi ha més colors, la intensitat d’aquests, a més, ha crescut molt. Fins i tot nosaltres tenim un color més viu, més radiant. És veritat, no sempre serà així, però és que mai ha estat així, sempre ha anat canviant, sempre anem creixent. Encara ens queda molt per veure-ho tot del color de la llum del sol. Caminem ara entre els blaus, taronges i verds! Ja saps, caminem i rodem.

Vaig caminar durant dos dies seguits. Només vaig parar el matí del segon dia, va ser a una cantina del camí. Vaig esmorzar tot el que el meu cos em va deixar. Amb pressa vaig entrar, amb pressa vaig menjar i amb pressa vaig sortir. Ben entrada la nit d’aquell mateix dia entrava a la ciutat. Tot era foscor i silenci. Només una espelma trencava aquell hermetisme. Vaig dirigir tots el meus sentits cap aquella font de llum y calor. No va passar res durant bona estona. Havia topat amb un mur que em feia pensar que potser havia errat el camí. Però va ser amb esperança i paciència que vaig tornar a respirar. Sí, la llum de l’espelma va encendre un rierol d’oli que dirigí el foc y la claror cap a totes les cases de la ciutat. Gairebé no va arribar a un minut que em vaig sentir un altre cop a casa, calent, còmode, segur. Poc a poc, vaig començar a sentir el xivarri del carrer, els nens jugant, els cavalls bufant cada dos per tres, uns nois barallant-se i la discussió entre uns comerciants. La meva pell tornà a tenir color. El meu somriure es tornà a posar al seu lloc habitual. Estava clar, començava a sortir el sol un altre cop.

Pujo les escales, miro a un costat, no veig ningú. Miro cap a l’altre costat, també està tranquil. Travesso el passadís i arribo fins a l’armari on són les claus. Les busco sense tocar res. Hi ha tantes claus! Se’m fa etern la cerca. Per fi les trobo, amb sigil les agafo i les fico a la butxaca de la meva jaqueta. Faig, també amb molta precaució, el camí de tornada. Baixo les escales, i un cop al replà respiro profundament. Deixo passar uns quants segons i em relaxo. Vaig fins al portal, obro i miro abans de sortir. Ja sóc fora, tot està bé. Sé on trobar-la. Vaig cap a la petita plaça que hi ha enfront de l’església. Al mig de la plaça hi ha uns vells ballant sardanes, la gralla sona de fons. Allà està. Ben neta i preparada per a mi. Al temps que m’apropo vaig traient les claus. Un cop al seu costat, em paro uns segons per observar-la i desitjar-la. Li trec les cadenes, poso la clau al pany, volto la clau, embrago, acciono el disparador i jugant amb l’accelerador l’encenc. És música celestial. Em poso el casc, els guants i pujo a la blava. Poso primera, accelero suaument i surto de la plaça de l’església amb un so ronc i profund. En breu m’animo, i desenvolupo les marxes fins les nou mil voltes. No penso en un destí, però em dirigeixo cap a tu. Paro a posar benzina, et truco. No he entès molt bé que m’has dit, però desitjo que hagis dit que sí. Mai entenc que dius, no m’agrada parlar per telèfon, vull veure’t la cara. Pago i surto de la benzinera. Només desitjo trobar-te.

Et veig de lluny. Respiro profundament, no em falta aire. Camino amb decisió cap a tu. Però no ràpid. Cada vegada m’apropo més. Ja sóc aquí, somric, ens besem suaument. La meva mà busca la teva esquena, faig força, sense brutalitat, i ajunto els nostres cossos. Tu et deixes, t’apropes, recolzes el teu cap a la meva espatlla. No hi ha res millor. Els teus llavis tendres i càlids busquen el meu coll, encara no hi ha contacte i ja els sento. M’oblido de tot. El món, en general i en particular, deixa de funcionar, es para, hi ha una pausa. El meu cor torna a bategar, ara més ràpid que abans. Ens separem, fem vida normal. Ja no tinc el control, ja estic venut. Una altra vegada em trobo sobre un pont de corda amb un gran precipici. Ara no fa vent, el pont no es mou gaire. Provo de no mirar cap a baix. Faig passes curtes, primer un peu, després l’altre. Arribo al mig. Et deixes anar el cabell, em parles, rius, em toques, em fas riure. Segueixo al mig del pont; sembla controlat. Ja no et sento bé. Segueixo, primer un, després l’altre. No pares de somriure, ets feliç, beus aigua, em mires, em fas feliç. Ara en sóc conscient, he perdut el control. No sóc jo qui guia el meu cos pel pont. Deixo anar les mans, em fixo en els peus: primer un, després l’altre. No els controlo, caminen sols. Quines mans més boniques tens. Si m’ho demanes et portaré a fer un volt pel cel, sóc un ocell. Bé, sóc el que tu vulguis.

Vaig veure un drap blanc lligat a un pal. Sens dubte em demanaven una treva. Vaig accedir. De totes maneres encara estava en guàrdia. Va passar el primer dia sense cap ensurt. Va arribar la nit del segon i tot calmat. El tercer vaig relaxar-me una mica, només vigilava durant el dia. El cinquè dia fins i tot em deixava el fusell a un costat de la trinxera mentre em preparava el dinar. Aquella nit vaig dormir molt tranquil. A l’endemà, quan em vaig despertar, creia que era un malson. La suposada treva tenia tota la pinta d’haver acabat. Al voltant del perímetre que jo tenia controlat estava ple de tancs. Com és que no els havia sentit arribar? Tot estava en calma. Ja conec aquesta quietud, és el silenci neguitós previ a un atac. Tothom és conscient que aquell matí pot ser l’últim, i just unes hores abans de començar cadascú ordena els seus pensaments i lluita amb les seves pors. Jo no estava preparat per la lluita. No aquell dia. Vaig tractar de calmar-me i pensar en com havia d’actuar per salvar-me. Vaig aplegar tota la munició que tenia i la vaig anar col•locant en els punts estratègics per a poder-me defensar. El fusell, ara ja el portava sempre amb mi, a més de suficients projectils. La banda més fràgil, o per on semblava més fàcil atacar-me, la tenia controlada amb una metralladora. La banda nord, era més difícil d’atacar, doncs els enemics em quedaven en un pla inferior; allà els esperava amb dos fusells de precisió. En veritat es podia dir que estava prou ben preparat per parar un atac. Però no va ser així. Vaig sentir un tret, un tret llunyà. No vaig identificar des de quin punt estaven disparant. Vaig sentir un altre i un fort cop al pit em va llençar contra la paret. Vaig caure de boca a terra. No em podia moure, em cremava el pit. No es sentia res més. Estava sagnant. Tractava de no acabar així. Al meu voltant tot estava igual, no es movia res. De sobte vaig sentir una forta explosió darrera meu i un núvol de pols em cobrí sencer. Amb els ulls i la boca tancada vaig sentir com es movien els tancs, el terra tremolava. Aquest tremolor va ser com un massatge, crec que em vaig adormir. Fa dos dies que he despertat, no tinc cap ferida al cos, bé, alguna cicatriu, però cap ferida oberta. No sé com definir on sóc, però sé que estic tancat. El terra és suau, és artificial, de color blanc. Jo vaig amb una bata blanca, res més. Les parets també son blanques, suaus i blanques. El sostre deu ser blanc, però no arribo a veure’l. Quan miro cap amunt hi ha una llum blanca que em cega. No he menjat res, però tampoc tinc gana. Sóc a una habitació gran, molt gran i en forma d’hexàgon. Deu tenir uns 800 metres quadrats. Però no hi ha res, cap moble, cap figura, cap llit. Tot és blanc, tant blanc, que des d’una paret no aconsegueixo distingir la paret d’enfront del terra. No m’atreveixo a dir que sigui mort, recordo tot, fins els tancs. Deuen ser els enemics, deuen estar fent proves amb mi. O potser és una paranoia meva? Merda, té pinta de paranoia. M’he tornat un paranoic? Estic malalt? De veritat he viscut tot el que hi ha en els meus records? Sóc potser un conillet d’índies? Si hi ha algú allà fora: Si us plau, veniu a rescatar-me.