Yo, desubicado en esta vida.

Akira

Pupil•les dilatades, una mica marejat i la boca seca. Gent amb cares desfigurades i borroses que parla i es mou de manera estranya. Espero la música, però només sento cotxes. M’apropo a un jardí amb palmeres. Abraço la més alta de totes. Ella m’abraça a mi. M’alça i m’asseu sobre les seves fulles amb forma de llit. Parla dient-me coses que no entenc. La miro i observo fascinat els seus dàtils. Cada cop la veu és mes fluixa, jo m’apropo. Sento el calor de la seva existència. A l’orella, fluixet, molt fluixet, em diu que m’estima. Bruscament em deixa a terra, un terra humit, està plovent. Sento la fredor de l’aigua al meu coll i les meves mans. Les gotes s’estavellen contra la meva cara violentament. Tanco els ulls i amb el braç em protegeixo. M’aixeco del terra i zigzaguejant arribo fins la moto. Només veig llums brillants i foscor de fons. Arrenco i com una fletxa passo entre un núvol de llums. Travesso túnels i bulevards a una velocitat de vertigen. Em segueixen uns pallassos amb unes barres de ferro. Amb les barres contra l’asfalt fent espurnes cada cop s’apropen més. Apuro frenada, giro a l’esquerra, canvio al sentit contrari saltant la mitjana i començo a circular esquivant les llums blanques. Esquivo totes menys una.