Yo, desubicado en esta vida.

Entre crits i plors sentia un frase em colpejava: troba la font de la vida.
Allà, a on ningú mira si fa sol perquè no els importa, allà vaig buscar.
Només arribar em van rebre amb llances i fletxes amb la punta enverinada.
Es pot dir que ens vam saltar l’amistat i fraternitat per arribar a l’enemistat i l’odi.

Crec sincerament que hagués pogut fer alguna cosa bona a aquella terra estranya.
Clar, que mai ho sabré, ja que el segon dia de batalla vaig caure malferit.
No va ser fins passats tres dies que els elefants em van recollir, estava deshidratat.
Puc sentir-me afortunat que encara sóc viu, que encara parlo i sento.

A les nits encara sentia aquella veu que em deia d’anar a cercar aventures.
Vaig intentar no escoltar-la, només dormir, descansar i deixar passar el temps.
Però la veu cada cop més intensa acabà per fer-me sortir del llit i anar-hi.
Una setmana més tard tornava al lloc on havia estat lluitant i on vaig perdre.

Aquest cop però no portava odi, ni desig de poder, només curiositat i amistat.
No em vaig topar amb cap tipus de resistència. Davant meu tenia la font de la vida.
No sé amb què ni com, però vaig sentir-me feliç, ple, segur i còmode. Tot estava bé.
Em vaig adonar que podia tornar, que no em calia seguir buscant, que ara ja ho tinc.