Yo, desubicado en esta vida.

ESKATUKRA GERLE ANFISKO

Senten un soroll. De sobte s’obren unes portes per on entra la llum del sol. Aquesta claror els cega, han estat massa temps a les fosques. Com autòmats es dirigeixen cap el que creuen és la llibertat. Amb por i molta prudència surten del negre passat. Corre una suau brisa que els proporciona una sensació gairebé oblidada. Poc a poc els seus ulls es van acostumant. El terra és verd, hi ha gespa. No es reconeixen les pròpies mans. Els seus rostres han canviat molt. Els cabells són molt més llargs i amb la brutícia tenen un aspecte deplorable. Fa fred però el sol calenta els seus caps. Comproven que han sortit d’una caixa de ferro, davant d’ells, a uns cent metres hi ha més caixes i més cossos que es mouen. Sembla que tots han sortit a la mateixa hora. Descobreixen que són a una espècie d’estadi, les graderies però, no es veuen, són cobertes amb un vidre negre que fa de mirall. Tots es queden a prop de les seves caixes, reconeixent pam a pam tot el que envolta la caixa. Caminen a quatre grapes, porten molt de temps sense aixecar-se. Al intentar-ho un lleuger vertigen fa que es desequilibrin i caiguin a terra. De cada caixa han sortit de dos a tres persones. Aquelles caixes que eren parelles gairebé han sobreviscut tots, mentre que les caixes de tres, més de la meitat han mort un dels membres. Durant uns minuts els membres d’una mateixa caixa s’observen entre ells amb molta atenció. No entenen molt bé qui son, on son, ni que fan. Amb curiositat es mouen cap a les altres caixes, per observar altres membres. Ningú no diu res, només se sent algun crit o algun cop quan algun membre d’alguna de les caixes intenta tocar un altre. Una sirena sona, és un soroll estrident i molt fort. De les parets de vidre negre surten unes canonades de les que comença a rajar un líquid fumejant. Els que són més a prop, amb curiositat i por s’apropen a veure que és. Els més valents apropen poc a poc la mà al líquid i en el moment que hi ha un petit contacte amb la pell, aquesta reacciona bullint, cremant-se i desfent-se; l’estadi s’omple de crits dels que no són prou ràpids o són massa curiosos. Els altres, corren cap a les caixes, vacil•len una mica abans d’entrar, però molts d’ells hi entren. El líquid poc a poc va omplint l’estadi i va arribant a les caixes. El líquid entra per la obertura i els crema. Més crits. Cada vegada en queden menys. Els pocs que han estat ràpids i poc curiosos, o han tingut la sort de tenir la caixa més lluny de les canonades, es mouen nerviosos. A mida que el líquid va avançant els va cercant en un cercle al ben mig de l’estadi. Deuen quedar vius, bé, al menys no malferits, uns vint o trenta. Els més porucs proven de pujar a les caixes, però encara que no són molt altes ho són prou com per no arribar. El líquid continua apropant-se. El cercle cada cop és més petit. Tant, que només queden dues caixes on no toca el líquid. Gairebé no hi caben tots. Entre cops uns es pugen sobre dels altres, alguns aconsegueixen pujar sobre de les caixes. La superfície no es prou gran per a tots, no caben més de cinc per caixa. El líquid avança, cada cop més ràpid, els que han quedat a baix es cremen. Els crits no paren. El líquid ja ha cobert tot el terra, ja no es veu la gespa i comencen a desaparèixer els cossos de la gent morta. El nivell del líquid va pujant. Queden vives unes nou persones, quatre en una caixa i cinc en una altra. De sobte la caixa de cinc comença a fondre’s. Abans de tocar el líquid els cinc de sobre criden de por i pànic. Un es llença al líquid. Els altres s’enfonsen amb la caixa. Dels quatre que encara queden vius tres són homes i l’altra és una dona. El nivell del líquid continua pujant. Un dels tres homes no aconsegueix tranquil•litzar-se i comença a cridar i a plorar. Nerviós un dels altres dos comença a donar-li cops fins que aconsegueix fer-lo fora de la caixa. Els altres dos veuen la situació però no fan res. Es torna a sentir la sirena. Les canonades deixen de rajar i s’amaguen dintre les parets de vidre. Se sent un tret. Un dels homes cau abatut. Una música antiga sona de fons. Sobre la música se sent una veu que diu: ‘ESKATUKRA GERLE ANFISKO’. La música segueix sonant i als pocs segons es torna a repetir la veu. I després un altre cop i un altre. Sembla que ja no queda cap raó per a lluitar. Cansats i marejats, s’estiren, dormen i es relaxen. Una vida els espera per davant. Una vida d'un segon? D'un minut? D'una esperança?