Yo, desubicado en esta vida.

els carrers d'aquesta ciutat

Son tres homes i venen armats. Un porta una navalla i els altres dos m’amenacen amb pals. Jo provo d’actuar amb cautela. No m’hi vull enfrontar. El carrer és de tothom. Si provo d’anar per l’esquerra el més alt de tots és el primer en barrar-me el pas. Quan ho intento pel centre m’hi trobo el barbut; res, només em queda retrocedir, però el baixet està esperant-me. Bé, calma. Em moc una mica, obrint el cercle. Molt bé, ja no estic rodejat, els torno a tenir de front. L’alt porta la navalla, i és qui més nerviós està. El barbut sembla una mica fora de joc, està com qui ha vingut a veure una peli. El baixet però, també es veu ficat en el tema. Potser no és el primer cop que ens veiem. Això de beure i no recordar-se és un problema. Encara no hem creuat cap paraula. Jo els miro preguntant que volen. No diuen res, sembla que no han vingut a parlar. Crec que fins i tot no deuen ser els interessats, si no que algú els deu haver enviat. Però no els hi preguntaré. Bé, començo a cansar-me de tant ‘corro de la patata’. Empento una mica el barbut, que s’abalança sobre l’alt i el baixet confús mira cap a ells. Continuo cap endavant, en la mateixa direcció que tenia. Avui continuo fent vida normal. Demà hi tornaran a ser? No m’agrada la violència. Bé, no sempre m’agrada la violència. Mira! He vist un pardal petitó, ja som a l’època? M’encanta sentir el seu cant quan son petits; bé, més que cant crits de gana. Però son bells igualment. Passat el carrer fosc dels tres trepes arribo a l’avinguda. Està preciosa, som a la tardor, els colors son molt càlids i fa un molt bon sol. Avui serà un molt bon dia.