Yo, desubicado en esta vida.

No pot ser veritat

Obro la boca i surten papallones grogues; dibuixen un estel. Enmig de l’estel s’aprecia quelcom vermell, apropo la mà fins que una marieta es posa sobre el meu dit índex. Absorbeixo els colors del insecte i la meva mà pren forma de bolet, perdent els dits. El meu ull dret comença a créixer menjant-se el meu cap, hombros muscles, esquena, cames i braços... quedo fet un bolet amb una base líquida d’ull; tot un basalt. Sóc un bolet vermell amb piques blanques. De les piques surten unes llengües blanques fins arribar a les papallones, que m’alcen del terra i em porten a voltar pel cel. Poc a poc ens anem ajuntant per formar una catifa voladora de colors vius. M’enrotllo i baixo ràpidament cap a un forat que hi ha al terra; un terra marró i sec. De sobte surto disparat per entre les esquerdes del terra en forma de flors. El sol fa que em desfaci, i amb el pendent del terra vaig rodolant convertint-me en una bola. De la bola torno a sortir jo mateix. Faig un salt i em llenço de cap a un llac d’aigua freda. Surto surant de mica en mica, fins caminar sense distincions de terra o aigua. Torno a volar, girant sobre mi mateix i pujant molt alt. La llum cada cop és més intensa, més blanca. Ja no veig res. Ei! Has obert el llum. Bon dia.