Yo, desubicado en esta vida.

nosaltres no som d’aquell món, però tampoc d’aquest

Riuen i xerren entre ells. Els altres simplement es criden, fins i tot arriba algun cop de puny. Uns cerquen la seva exclusivitat i exquisitat. També ho volen els altres, però ho amaguen en la unitat de tots tenir per sobre els mateixos llençols. Jo vinc d’un silenci de treballadors. D’una amargura dolça de veure passar el temps. Mai vam ser benvinguts, sempre a un costat. Aquesta va ser la tònica d’actuació. Per part nostra, d’aquest plor en podíem fer la nostra vida; doncs la vida pot ésser aquest plor. Però ens agrada mirar endavant. Fer el nostre lloc. No perdem de vista el dit acusador. Som els assenyalats. Potser els escollits. Hem sentit, al portal, de bon matí, tot allò que ens van voler explicar. Hem vist ocells negres que no venien de cap lloc. Ara som aquí, esperem el nostre moment. Cada cop més a la vora. Encara però, fem com els vells, esperem i esperem.