Yo, desubicado en esta vida.

L'angoixa també es meva

I vaig veure com davant meu s’alçava una deessa. Gairebé no podia suportar la claror que emanava la seva aura. Però obstinat i segur de mi mateix vaig fer front a aquest dolç desafiament. Bé, segur no ho estava, però hauria estat maco de dir. Tots els que hi érem a l’arena teníem por; però aquell dia jo estava tranquil, amb por, però tranquil. Era molt conscient que m’esperava la mort al no desviar-li la mirada. Ella va recórrer tota la plaça mirant-nos un a un; a un que va trobar que la mig mirava el va deixar mal ferit. Quan va arribar fins on era jo va estirar el seu braç i apuntant-me amb dos dits em va fer un gest per a que m’hi apropés. No diré que no vaig vacil·lar, però m’hi vaig apropar. Un cop estava a menys d’un metre d’ella, m’obligà a agenollar-me i em posà la mà sobre el cap; com si fos un prevere, un bisbe o un papa i m’estigués santificant. Després només recordo despertar-me en una plaça a vessar de sang. Tots els homes que estaven a prop meu ara estaven estirats a terra morts, degollats. Sentia xivarri, a dalt, a les graderies, hi havia uns micos mirant-me i xisclant. Es movien nerviosos, esperaven quelcom que no vaig entendre. Al cap d’una estona vaig sortir per la porta per on entràvem els esclaus, ja no hi quedava cap humà viu. De sobte, al sortir de les galeries cap a la llum del sol vaig tenir una sensació de calidesa que ja havia viscut abans. Vaig tancar els ulls i vaig caminar cap a on el cor em guiava, minuts després l’olor a maduixa, la temperatura calorosa, el tacte tendre de la teva pell i el sentir el batec del teu cor barrejant-se amb la teva respiració van inundar els meus sentits; en obrir els ulls i tornar a veure la deessa vaig pensar que potser jo també havia caigut a l’arena. Avui encara no sento els peus tocant-me a terra.