Yo, desubicado en esta vida.

parlem de substantius

Cau a les meves mans. Em tornen records dolços i no tant. Jo no l’he demanada. Però tampoc la vull tornar. És dintre una bosseta, innocent. Una bosseta dintre una bosseta. Les meves mans comencen a agafar bona temperatura. La poca llum i el fum proven de fer d’aquest lloc quelcom interessant. Hi ha molta gent per tot arreu. Marxo a unes estàncies més tranquil•les. Jugo amb la bosseta entre els meus dits. Obro la primera bossa. Lentament amb una mà agafo la bossa més petita i amb l’altra vaig desfent el cargolat de la punta. Sembla que és buida. Ah no! Surten de dintre com unes antenes. Bé, ara surt alguna cosa més. Mare meva! És una formiga. Encara és viva. Li ofereixo un dit per a que hi pugi. Sembla que vol caminar una mica. No m’estranya! La deixo que jugui amb la meva mà. Prova d’enfilar-se als pels, però són molt fins. De les ungles sembla que no es vol refiar. No s’hi atreveix a posar una pota. Sembla que ha trobat un lloc per seure, es posa al meu dit cor, es gira, s’asseu i em mira. Com? Sembla que m’estigui parlant, però no la sento. Apropo la meva orella i em demana si es pot fer més gran. Accepto, i davant meu veig la metamorfosis d’una formiga a un núvol rosa (sí, d’aquelles porqueries que venien al quiosc).Em fa gràcia. Comença a parlar, ara ja la sento millor. M’explica històries de mariners, de boscos cremats i guerres entre homes. Tot és tant trist. Jo li parlo de l’oceà, de flors i de fer l’amor. No vull portar-li la contraria, però he vist com s’estava apagant el rosa. Em mira fixament als ulls i em torna a demanar per fer-se més gran. Torna a fer com abans i davant meu es transforma en un mirall. Prou gran, ja comença a pesar, doncs deu fer un metre d’alçada i una mica més de mig d’ample. Em demana que el deixi a terra, recolzat contra la paret. Només m’hi veig jo. No m’agrada. Em fa sentir violent. Torna a parlar i al mirall surten imatges del que va dient. Creu unes coses molt estranyes de la vida, les imatges no tenen molt de sentit. A més tinc calor. Surt fum de dintre del mirall. No és un mirall, sembla aigua. Hi ha alguna cosa. No m’ho puc creure, surt un arbre de dintre el mirall! Hola senyor arbre. Em mira tranquil i em somriu. Em diu que és un supervivent d’una crema de boscos. Que encara en queden uns quants. Que es poden tornar a plantar noves llavors, i amb el temps tenir nous boscos. Que s’han de cuidar. Que som parts d’ells mateixos. M’arriba al cor, li faig una abraçada. Salvarem el món. Es torna al mirall, l’agafo i aquest en núvol. Encara parlem una estona més i el llepo sencer, ens tornem a mirar i m’ofereix un tros de la seva vida però no ho puc acceptar. Content es transforma en formiga. Ens mirem, ara ja tots dos somrients, em cluca l’ull i es fica dintre la bosseta. Suaument, amb els dits torno a cargolar la bosseta i la fico dintre l’altra bosseta. La fico als pantalons i torno a la música, la gent, el soroll, el fum. Va anem a fer una Voll!