Yo, desubicado en esta vida.

Un jardí dintre del paradís

Et reconec collonuda. No vull que posin sorra ni fonts artificials. No vull pas que aplanin el terra. Les muntanyes es mouen soles, no calen carreteres. El caminant fa el seu camí. La terra té volcans, platges i neu. Terratrèmols, brises de mitja tarda i la rosada matinal. Si haig de fer el cim per a beure la més pura ja hi pujaré. Si et penses que puc morir congelat, pensa que només és que hi estic hivernant, amb les primeres flors de la primavera sortiré i a més amb molta gana. Clar, que amb l’evolució s’aprèn a fer foc i cercar menjar on sembla que només hi ha pedres i gel. Una imatge esplèndida. Un ja té un pla del que farà, el que passa és que encara no sé quin és. Rius d’aigua freda banyen les roques. Cap el centre, on tot és més calorós, l’aigua està quieta i calenta. No deixis que facin un parc d’atraccions. Que no posin tanques i plataformes de formigó; que no t’enganyin, no t’ajudarà. Hom vol sempre fer-se amb una parcel•la dintre del paradís. Un cop es fa la primera, després ve la segona... finalment, s’urbanitza tot, i l’apreciada terra es converteix en sòl. Jo vull banyar-me en els teus llacs, llançar-me des de les teves cascades, córrer entre els teus boscos i comptar estels des dels teus cims més misteriosos. I quan calgui em punxaré amb els espins, cauré, sagnaré, m’embrutaré i sobreviuré.