Yo, desubicado en esta vida.

Dintre del bosc

Tot és fosc, camines poc a poc. Tens por d’ensopegar amb alguna branca o pedra del camí. Et cal anar tocant els arbres que tens a prop per tal de poder continuar endavant. Mai dones un pas sencer, decidit. Arrossegues els peus per por a caure en un forat. Qui sap si no t’hi trobaràs amb arenes movedisses? Mires enrere i veus la claredat de la vall que has deixat. Al bosc no hi ha cap cartell; cap indicació. Diuen que la Meritxell va entrar-hi i no hi va tornar a sortir. Ningú no sap que li va passar. Tot son rumors sobre el que va succeir. El consens general és que es va perdre dintre del bosc i que finalment va morir de gana, o que se la va cruspir algun animal ferotge. Clar, que també hi ha qui diu que va trobar una drecera dintre el bosc que la va portar fins un món de fades. Que és un lloc on el dia i la nit es confonen fàcilment degut que els estels juguen amb el germà sol; el mateix que té una aventura amb la lluna i de tant en tant se’ls veu junts. Diuen que allà les flors parlen i les roques són càlides. La veritat és que no es pot dir amb certesa que li va passar a la Meritxell. Encara dones una passa més cap endavant, saps que arribarà un moment que deixaràs de poder mirar enrere i veure la claredat. Demà és tan lluny. Sents l’olor de la terra, una petita brisa a la cara t’alleuja el mal de cap. Tanques els ulls, et deixes anar de les branques dels arbres i fas un petit pas cap endavant. Ei, compte no et desequilibris. Respires profundament, descanses i un somriure es dibuixa al teu rostre. No riguis, que encara et menjaràs algun insecte. La vida és molt seria. No ets conscient que ets a un bosc que no saps a on et porta, que és fosc i que no tens cap raó per somriure? Bé, potser tens raó, i si es cerca una mica, potser es pot trobar alguna petita raó i ‘por el monte corren las sardinas’. La tardor s’està acabant. He vist un llop com menja guineus. Un nou lloc pur.