Yo, desubicado en esta vida.

No direm vermell quan volem dir roig

I pujo a un arbre a veure que es veu des d’allà dalt. Torno a baixar per sentir el terra als meus peus. M’enfilo un altre cop. L’ossa no vola, però jo puc. Vigilo que no m’estigui mirant ningú. Estiro els braços, alço una mica el cap, tanco els ulls i a volar. Ja m’enlairo. Obro el ulls i nedo entre els núvols i ocells. Des d’aquí dalt es veu tot molt diferent. És un punt de vista una mica especial. Prou! No cal això. Torno a terra. Camino sobre les pedres, corro entre els arbres. Vaig cantant una cançó de Barricada, ‘Otra noche sin dormir’. Em llenço fent la croqueta per la muntanya. Rodolo, agafo velocitat, em ploren el ulls del vent. Tot el camp és meu, segueixo corrent. Així és molt millor, sentint la terra. Prenent partit. Seguim amb Barricada, ‘Sólo quiero tu boca’. I m’endinso en una vall d’herba i flors amb un terra tou. Em trec les sabates i els pantalons, vull sentir la vegetació a les cames. Em trec també els mitjons, el terra no és pas tan fred com havia pensat en un principi. Al poc es torna càlid. I miro al front, tot està quiet, tranquil. M’apropo a un arbre, m’assec a la seva ombra i satisfet deixo que el mirar l’horitzó em porti a un estat d’èxtasis. Sóc terra i sóc vent. Sóc l’herba daurada pel sol i sóc la resina que s’amaga dins l’arbre. Ja no conec les matemàtiques.