Yo, desubicado en esta vida.

Salgo a tomarme unas cañas y me encuentro que las horas que quedan de este año todavía me dejan mucho que ver, aprender y sorprender. Veo a una mujer que pide que le sirvan tres copas de un licor transparente en un botellín de agua; mi sorpresa llega cuando la mujer sale del bar con su botellín, donde le esperan su marido e hijito y guarda en el carro el chupitazo. Al rato, caminando descubro que cada uno da a entender las cosas como sabe. En una salida de vehículos, en vez de poner el típico escrito: 'SE AVISA GRÚA' o sucedaneo, este personaje se limita a escribir: 'SALE COCHE...' (atención a los tres puntos suspensivos, porque dicen mucho, para mí es lo más amenazante). En fin, y para acabar llegando cerca de casa (vivo al lado de la plaza del mercado) encuentro al típico afilador, vamos el que llegaba con su motorcillo y afilaba los cuchillos. Pues esto, este tipo normalmente llegaba con su Mobylette y con un juego de cintas montaba una piedra rodante para afilar. Pues en este caso ha llegado la evolución. El afilador conducía un Fiat Marea, y era en el maletero donde tenía instalado un motorcito para tal uso. Toda una lección evolutiva en este 2008.

Ahir vaig somniar que estava estirat a la platja amb una espècie de calculadora, provant d’entendre com funcionava. La calculadora era rectangular, com qualsevol altra, i es diferenciava en tres parts. La primera, que estava a la part més alta, era la pantalla. La segona, que era al mig, i era com el doble de la pantalla, constava de dues fileres de botons. D’alguns botons sortia també una petita palmera de plàstic que es podia treure. La tercera part, que era tres vegades la part de la pantalla, constava de tres fileres de botons. Bé en alguns llocs, els botons tenien una espècie d’obertura, que més tard vaig descobrir que servien per a posar les palmeres de plàstic. A més hi havia una clavilla amb un dibuix esquemàtic que en un principi no vaig entendre. Després d’uns minuts observant els botons, provant, canviant les palmeres de lloc, vaig caure que potser la clavilla servia per a posar uns auriculars. Com que era un somni, vaig ficar la mà a la butxaca del meu banyador i vaig treure uns auriculars. Els vaig endollar a la clavilla i me’ls vaig posar. Vaig sentir una musiqueta de fons, era prou agradable, però no vaig reconèixer que era. Llavors una veu em va dir que us digués a tothom:

Canta: Calle 13 Featuring Café Tacuba

Link: No Hay Nadie Como Tú

Tanques la porta amb virulència. Dels teus ulls surten les flames de l’odi. Ens hem quedat sols tu i jo. Tots els altres convidats ja han marxat. Jo sóc al sofà, estirat, fumant. Tens la casa buida, algú s’ho ha emportat tot. No tinc gaire clar que faig encara aquí. Apropes una mica la cadira a on sóc jo i t’asseus. Els teus ulls encesos comencen a aclarir-se i d’ells et surten dues gotes de pluja. T’asseques la cara, ara ja més relaxada, estires la mà i et dono per fumar. Amb la segona calada tanques els ulls. Em dius alguna cosa que no entenc. Segueixes parlant, em tornes a mirar. Amb la meva mà et convido a seure al meu costat. Tornes a fer una altra calada i suaument, al temps que em tornes el mall, et col•loques al meu costat. Recolzes el teu cap sobre la meva espatlla i parles tranquil•lament. Em relaxo, et parlo, fumem, noto que somrius. No sé com ho fas, però ens fem una abraçada. Estic una mica confós, t’abraço, les meves mans controlen tota la teva esquena. Aixeques el cap, juntes la teva galta amb la meva, em fas un petó molt curt al coll. Després un altre i un altre. Em separes una mica de tu, i amb els ull tancats dirigeixes els teus llavis als meus. Et paro, obres els ulls, uns ulls plens de tristesa. Et deixo fer. Ens enfonsem al sofà. Encara m’abraces. Em separo, t’observo estirada, com la teva respiració inflen els teus pits sota la teva samarreta, els teus mugrons sobresurten, està clar que no portes sostenidors. Passo la meva mà per sota la teva samarreta, amb el dit gruixut pressiono sota el teu melic, el cor el clavo en els teus ossos. Poc a poc vaig pujant, sentit a cada centímetre les teves costelles i la suavitat del teu abdomen. Arribo a la base dels teu pit esquerre, la teva respiració s’ha accelerat. Paro, potser no hauria de. Notes la meva indecisió, estires el braç i amb la mà m’agafes el cap i em dirigeixes cap a la teva boca.
Et sento sortir de l’habitació, son prop de les deu del matí. Miro per la finestra i no fa gaire bon dia. Vaig fins el menjador, tu deus ser al bany. Obro l’ordinador i miro quina és la predicció meteorològica per al següents dies. Encara no tinc molt clar com és que sóc aquí. Et sento obrir la porta del bany, em giro i sento com em dius bon dia suaument. Em fas un petó llarg i em preguntes si he dormit prou. T’asseus sobre meu, mirant cap a mi, les teves cames rodegen la meva cintura i la cadira. Les meves mans recorren per sota la samarreta la teva esquena, les teves mans juguen amb els meus cabells i tu vas parlant. Jo perdo una mica l’atenció. Ara mateix el meu cap l’únic que pensa es que no està del tot malament aquest barri. Potser una mica fosc de nit, però té un caliu que no es troba a qualsevol lloc. Sí, decididament tots els barris tenen el seu encant. Crec que ja estic preparat per buscar casa. Torno al món, quan estirant-me una mica dels cabells aconsegueixes tirar el meu cap enrere i sento els teus llavis humits sobre dels meus. La teva llengua juga amb la meva i les meves dents. Ens mirem els ulls, tots dos sabem que hauria de marxar. Encara però continuem enganxats. Em mossegues el coll i les teves mans recorren la meva cara com quan un cec vol conèixer el físic d’una persona. També em mossegues el llavi. Ens posem d’en peus, et dono la volta i ara sóc jo qui et mossega el coll, aixeques el braç i amb la teva mà dirigeixes el meu cap contra els teus llavis. El meu cos calenta la teva esquena.
Prenem un cafè amb uns cereals, parlem dels teus veïns i de la teva feina. Em portes aigua, m’estic prenent unes pastilles. Mengem fruita. Em fas riure amb els teus comentaris. Recollim l’esmorzar, tu rentes les quatre coses i jo endreço la taula. Ens posem les jaquetes, miro que no em deixi res, agafem les bosses d’escombreries i les baixem. Hi ha un contenidor a dos carrers de casa teva. Després m’acompanyes agafada de la mà fins el metro. Jo, un altre cop, et deixo fer. Allà, al costat de les escales em pares i ens fem l’últim petó. Baixo les escales i ploro de pensar que la teva vida té una data de caducitat tant curta. Morir és una merda.

Te conozco alegre y reducido. Las semanas pasan y cada vez te veo más confundido. Tu mirada suele perderse entre los pájaros y los soles de esas preciosas criaturas. Decidido te enfundas los pantalones de pana gastados. Tus pies calzan algo a caballo entre unas deportivas y unos zapatos. Siempre escondido tras un color marrón pastel. Traes los ojos vidriosos y rojos de las hierbas santas. Me aventuro a creer que te evades del peso de la realidad. No te veo disfrutar de la noche, ni de nada últimamente. Espero verte dentro de poco y tomarnos unas cervezas. Si no es conmigo, que alguien me lo cuente. Por lo menos sabré que sigues vivo. A mí, ya no me queda ni memoria. Serán estas fechas odiosas vestidas de frío que me rasgan el envoltorio de los sentimientos. Busco el casete de Los Ramones, enciendo un leño, apago la luz y me siento frente al balcón mirando a la farola del otro lado de la calle. Siempre hay algo bueno por venir, sólo hay que esperar.

Entre crits i plors sentia un frase em colpejava: troba la font de la vida.
Allà, a on ningú mira si fa sol perquè no els importa, allà vaig buscar.
Només arribar em van rebre amb llances i fletxes amb la punta enverinada.
Es pot dir que ens vam saltar l’amistat i fraternitat per arribar a l’enemistat i l’odi.

Crec sincerament que hagués pogut fer alguna cosa bona a aquella terra estranya.
Clar, que mai ho sabré, ja que el segon dia de batalla vaig caure malferit.
No va ser fins passats tres dies que els elefants em van recollir, estava deshidratat.
Puc sentir-me afortunat que encara sóc viu, que encara parlo i sento.

A les nits encara sentia aquella veu que em deia d’anar a cercar aventures.
Vaig intentar no escoltar-la, només dormir, descansar i deixar passar el temps.
Però la veu cada cop més intensa acabà per fer-me sortir del llit i anar-hi.
Una setmana més tard tornava al lloc on havia estat lluitant i on vaig perdre.

Aquest cop però no portava odi, ni desig de poder, només curiositat i amistat.
No em vaig topar amb cap tipus de resistència. Davant meu tenia la font de la vida.
No sé amb què ni com, però vaig sentir-me feliç, ple, segur i còmode. Tot estava bé.
Em vaig adonar que podia tornar, que no em calia seguir buscant, que ara ja ho tinc.

Des que el món és món i les llegums no parlen que el sol surt per l'esquerra del nord. Jo, com no podia ésser d'una altra manera, fins que no m'ho han dit no he descobert que es podia posar i treure l’opció títol. Bé, millor tard que mai.

ESKATUKRA GERLE ANFISKO

Senten un soroll. De sobte s’obren unes portes per on entra la llum del sol. Aquesta claror els cega, han estat massa temps a les fosques. Com autòmats es dirigeixen cap el que creuen és la llibertat. Amb por i molta prudència surten del negre passat. Corre una suau brisa que els proporciona una sensació gairebé oblidada. Poc a poc els seus ulls es van acostumant. El terra és verd, hi ha gespa. No es reconeixen les pròpies mans. Els seus rostres han canviat molt. Els cabells són molt més llargs i amb la brutícia tenen un aspecte deplorable. Fa fred però el sol calenta els seus caps. Comproven que han sortit d’una caixa de ferro, davant d’ells, a uns cent metres hi ha més caixes i més cossos que es mouen. Sembla que tots han sortit a la mateixa hora. Descobreixen que són a una espècie d’estadi, les graderies però, no es veuen, són cobertes amb un vidre negre que fa de mirall. Tots es queden a prop de les seves caixes, reconeixent pam a pam tot el que envolta la caixa. Caminen a quatre grapes, porten molt de temps sense aixecar-se. Al intentar-ho un lleuger vertigen fa que es desequilibrin i caiguin a terra. De cada caixa han sortit de dos a tres persones. Aquelles caixes que eren parelles gairebé han sobreviscut tots, mentre que les caixes de tres, més de la meitat han mort un dels membres. Durant uns minuts els membres d’una mateixa caixa s’observen entre ells amb molta atenció. No entenen molt bé qui son, on son, ni que fan. Amb curiositat es mouen cap a les altres caixes, per observar altres membres. Ningú no diu res, només se sent algun crit o algun cop quan algun membre d’alguna de les caixes intenta tocar un altre. Una sirena sona, és un soroll estrident i molt fort. De les parets de vidre negre surten unes canonades de les que comença a rajar un líquid fumejant. Els que són més a prop, amb curiositat i por s’apropen a veure que és. Els més valents apropen poc a poc la mà al líquid i en el moment que hi ha un petit contacte amb la pell, aquesta reacciona bullint, cremant-se i desfent-se; l’estadi s’omple de crits dels que no són prou ràpids o són massa curiosos. Els altres, corren cap a les caixes, vacil•len una mica abans d’entrar, però molts d’ells hi entren. El líquid poc a poc va omplint l’estadi i va arribant a les caixes. El líquid entra per la obertura i els crema. Més crits. Cada vegada en queden menys. Els pocs que han estat ràpids i poc curiosos, o han tingut la sort de tenir la caixa més lluny de les canonades, es mouen nerviosos. A mida que el líquid va avançant els va cercant en un cercle al ben mig de l’estadi. Deuen quedar vius, bé, al menys no malferits, uns vint o trenta. Els més porucs proven de pujar a les caixes, però encara que no són molt altes ho són prou com per no arribar. El líquid continua apropant-se. El cercle cada cop és més petit. Tant, que només queden dues caixes on no toca el líquid. Gairebé no hi caben tots. Entre cops uns es pugen sobre dels altres, alguns aconsegueixen pujar sobre de les caixes. La superfície no es prou gran per a tots, no caben més de cinc per caixa. El líquid avança, cada cop més ràpid, els que han quedat a baix es cremen. Els crits no paren. El líquid ja ha cobert tot el terra, ja no es veu la gespa i comencen a desaparèixer els cossos de la gent morta. El nivell del líquid va pujant. Queden vives unes nou persones, quatre en una caixa i cinc en una altra. De sobte la caixa de cinc comença a fondre’s. Abans de tocar el líquid els cinc de sobre criden de por i pànic. Un es llença al líquid. Els altres s’enfonsen amb la caixa. Dels quatre que encara queden vius tres són homes i l’altra és una dona. El nivell del líquid continua pujant. Un dels tres homes no aconsegueix tranquil•litzar-se i comença a cridar i a plorar. Nerviós un dels altres dos comença a donar-li cops fins que aconsegueix fer-lo fora de la caixa. Els altres dos veuen la situació però no fan res. Es torna a sentir la sirena. Les canonades deixen de rajar i s’amaguen dintre les parets de vidre. Se sent un tret. Un dels homes cau abatut. Una música antiga sona de fons. Sobre la música se sent una veu que diu: ‘ESKATUKRA GERLE ANFISKO’. La música segueix sonant i als pocs segons es torna a repetir la veu. I després un altre cop i un altre. Sembla que ja no queda cap raó per a lluitar. Cansats i marejats, s’estiren, dormen i es relaxen. Una vida els espera per davant. Una vida d'un segon? D'un minut? D'una esperança?

Casiopea

Salir

Stand by me

Intro:
This song says no matter who you are.
No matter where do you go in your life.
At some point you will need somebody to stand by you.

Oh yeah! Oh my darling!
Stand by me.

No matter who you are.
No matter where do you go in life.
You will need somebody
to stand by you.

No matter how much money you got.
Or the friends you got.
You will need somebody
to stand by you.

When the night has come
And the land is dark
And the moon is the only light we'll see
No I won't be afraid, no I won't be afraid
Just as long as you stand, stand by me

And darlin', darlin', stand by me, oh now now stand by me
Stand by me, stand by me

If the sky that we look upon
Should tumble and fall
And the mountains should crumble to the sea
I won't cry, I won't cry, no I won't shed a tear
Just as long as you stand, stand by me

And darlin', darlin', stand by me, oh stand by me
Stand by me, stand by me, stand by me-e, yeah

Whenever you're in trouble won't you stand by me, oh now now stand by me
Oh stand by me, stand by me, stand by me

Darlin', darlin', stand by me-e, stand by me
Oh stand by me, stand by me, stand by me

El hastío en el viaje

Deja que esto no acabe nunca

Akira

Pupil•les dilatades, una mica marejat i la boca seca. Gent amb cares desfigurades i borroses que parla i es mou de manera estranya. Espero la música, però només sento cotxes. M’apropo a un jardí amb palmeres. Abraço la més alta de totes. Ella m’abraça a mi. M’alça i m’asseu sobre les seves fulles amb forma de llit. Parla dient-me coses que no entenc. La miro i observo fascinat els seus dàtils. Cada cop la veu és mes fluixa, jo m’apropo. Sento el calor de la seva existència. A l’orella, fluixet, molt fluixet, em diu que m’estima. Bruscament em deixa a terra, un terra humit, està plovent. Sento la fredor de l’aigua al meu coll i les meves mans. Les gotes s’estavellen contra la meva cara violentament. Tanco els ulls i amb el braç em protegeixo. M’aixeco del terra i zigzaguejant arribo fins la moto. Només veig llums brillants i foscor de fons. Arrenco i com una fletxa passo entre un núvol de llums. Travesso túnels i bulevards a una velocitat de vertigen. Em segueixen uns pallassos amb unes barres de ferro. Amb les barres contra l’asfalt fent espurnes cada cop s’apropen més. Apuro frenada, giro a l’esquerra, canvio al sentit contrari saltant la mitjana i començo a circular esquivant les llums blanques. Esquivo totes menys una.

Xiula

Un bany petit, amb la banyera plena a vessar d’aigua calenta amb espuma i sals minerals. Tu dins la banyera i jo fora només amb els texans. El mirall entelat informa de la temperatura. Assegut sobre una mini butaca al teu costat et frego l’esquena amb l’esponja. Mentrestant tu vas recitant el guió que t’has preparat per a la presentació del teu nou llibre. T’aixeco el braç dret, et frego el colze, l’avantbraç i finalment la mà i entre els dits. Amb les teves mans agafes la meva, et gires em mires als ulls i em demanes d’anar-hi. Confús no sé que respondre. Somrius, et brillen els ulls i la teva cara és més esplèndida que mai. De sobte et submergeixes a l’aigua i m’arrossegues amb tu dintre la banyera. Els teus cabells son verds i els meus blaus, la teva pell morena però daurada i la meva d’un suau verd oliva. Segueixes somrient, et surten bombolles d’aire del nas. Agafat de la teva mà em portes fins una clotxa gegant que en el seu moment va ser la casa d’una tortuga i ara ens servia com a refugi. Unes algues lluminoses aclareixen tot l’interior de la clotxa. Em fas nedar fins una bombolla de color platejat, nedem junts fins que aquesta boira de plata ens cobreix completament a tots dos. No sé on som, ni que fem, però és una sensació de plaer infinit, i és que hem tornat al bany.

Tu Dios de madera

Rosas negras

El olor a muerte invade la sala, en el centro un tipo desnudo yace sobre el suelo. Se mezcla el olor de la tierra mojada y la sangre caliente, parece como si todavía latiera su pecho. Tiene la cara y los brazos ligeramente morenos, mientras que el resto del cuerpo es de un blanco azulado de muerto. La cabeza mal rapada deja adivinar la calvicie y el pasar de los años. Así, muerto, uno juraría que dejó este barrio pasados los cuarenta. Los expertos rápidamente me despejan la duda, le otorgan el ecuador entre el tres y el cuatro. Observándolo con más atención se descubren manchas en la piel y alguna pequeña cicatriz. Tiene unas manos de señorita y los brazos a medio trabajar; se diría que era un continuo empezar a ir al gimnasio. Con la nariz y la boca manchadas de sangre tiene un semblante ridículo, pero ninguno de los presentes nos recreamos, sin embargo todos lo sabemos y en el fondo asentimos sin movernos. Dicen los amigos y conocidos que era un tipo normal, buena gente, vamos lo de siempre. Aunque algo no cuadra, nadie desnuda a un tipo para matarlo de un golpe; bueno, no sólo para matarlo de un golpe. No hay signos de que se haya resistido, seguramente murió convencido que se lo merecía. Y así es. Pues la ropa que se quitó la dejó bien colocada, toda en el suelo intentando simular un comportamiento punk, pero con el error del que vive disfrazado de lo que no es. Al grito de no hay futuro dejó que su propia mentira lo matara. No sonrió porque él mismo se sabía deshonroso, un recipiente lleno de porquería. Morir no era ni la solución más digna ni correcta, en fin, no era ni solución. Tampoco se le podía pedir más. Hizo lo único que sabía hacer, ensuciarlo todo. Mientras salimos de la sala todos tenemos la misma sensación de asco y fastidio. El día frío, lluvioso, mezquino y gris nos recuerda a su alma. Tal vez lo único correcto y digno que ha realizado o realizará será dar de comer a los gusanos.

Juliette

Miel

lola

La paret diu: 'DAME PUNK Y DIME TONTO'

Cerquem un bar. Caminem de pressa. Al carrer fa fred. Ens mou la nit. El terra està mullat. Les voreres plenes de brossa. Per fi, un rètol lluminós. Ens apropem, sembla un bar. No, cap bar, és un club. ‘Bang Bang Club’ resa. Música bona. Això està sota un pont. Per sobre passa el tren. Dintre fa calor. Fora capes de roba. Cervesa per tots. És un concert? Gent de totes les tribus urbanes. De tots el colors. Xerrem, riem. Més cervesa. Ballem, interactuem. A la mà un got amb una barreja de suc i alcohol. No és el nostre concert. S’apropen un parell. Ja no riem. Ensenyem les dents. Aire. Baixem batecs a la barra. Una altra cervesa. Música festiva. Ballem. Ens apropem. Gresca. Cops de peu, seguits per uns altres de puny. Sang a les mans. El cor a la boca. Molta calor. Tot es mou al voltant. Crits. Cop de colze a les dents d’un. Ampolla contra el cap d’un altre. Més sang. Tothom es baralla, no només nosaltres. Ens reunim. Cap baixa. Cop de cap contra un. Agafem la nostra roba. Encenen la llum. Ens obrim pas a cops de peu. Llencem les ampolles contra la gent. Apaguen la música. Sortim. S’enganxa un. Cop de colze al nas. Cau al terra, sagna. Ja no fa fred. Mirem enrere. Arriben els dolents. Surten vuit o deu d’una furgoneta. Entren ràpid al club. Arriben més furgonetes. Marxem d’allà. No mirem enrere. Agafem el metro. Canviem de barri. Sortim al carrer. Fa fred. Caminem de pressa. Cerquem un bar. Ens mou la nit.

Alexandros Grigoropoulos

Li ha tocat a Atenes. Recordem com a França, al novembre de l'any passat, també amb la policia pel mig, van morir dos joves de quinze i setze anys. Això va fer sortir la gent al carrer, indignada per la situació del país. Un altre cop, ha hagut de morir un altre jove, de setze anys, per a que la gent torni a sortir al carrer. El paral•lelisme és gairebé inevitable. Situació complexa en quant a l’economia dels que arriben molt justos (o no arriben) a final de mes. Aquest cop però amb la gravetat, que no es poden excusar amb un accident. Aquest cop la policia ha mort un jan d’un tret. Des del dia sis que el van matar que hi ha manifestacions i aldarulls al carrer. Miro cap a casa i veig que ens dirigim cap a aquest tipus de situació. Fan fora cada dia gent; parlem del cas per exemple de Nissan o de Frigo, per dir dos, però la llista és realment increïble, a Cerdanyola, hi ha tres grans empreses amb expedients en curs per fer fora més gent. Crec que no hauríem d’esperar a que ningú mori, o que la policia mati. És hora de fer costat els companys i companyes treballadores que volen tirar al carrer. Avui són ells, demà potser seràs tu. Actuem.

Us deixo un video en memoria de l'Alexandros:

Berlín

Este fin de semana largo (hay un puente y me pillo un día más) me voy a Berlín a pasar frío, practicar alemán, dejarme llevar por la historia y contar mentiras mientras bebo 'Glühwein'. Por ese motivo, a la canción que he escrito, la he bautizado con ese nombre. Espero que paseis un buen fin de semana y que no seais muy malos!! Ya lo seré yo por vosotros!! Aquí os dejo la cançó:

init(Ella es demoledora);

Desde lo más profundo y oscuro de la selva, hoy en radio xIOgN os traemos a la demoledora:

a merced del viento

No tiene sentido pensar que las olas del mar lleguen hasta la orilla regidas por la luna. Como tampoco en que se empeñen en borrar las huellas. Entre la arena se esconden erizos y otros animales, cuyo entorno no es el correcto. Otra vez, se equivocan. En el mar, abstraídas del mundo viven las algas y otras especies de plantas subacuáticas. Sin temores, dejándose balancear al ritmo del mar. Aquí fuera, otros, intentamos dirigir nuestro camino. Sin embargo, el viento a veces sopla muy fuerte. Al final, como las algas con el mar, estoy yo a merced del viento.

cridar

I riure, escoltar i imaginar. Sentir i caminar. Al final així és com serà. Deixar de banda els mals. No pensar-hi gaire, i prometo no cantar. Sí, decidit. Cridar. La opció bona és cridar.

wonderfulding

Me subo a tu ventana. Respiro de las flores que adornan tu balcón. Es el aire cálido del verano lo que me impulsa a trepar. Me siento en tu rellano esperando beber de tu cascada. Alargo mis manos para refrescarme y tu agua me llena las manos de campanillas blancas. Miro en el interior de tus habitaciones para descubrir un bosque encantado. Los olores y aceites de la vegetación los reconozco psicotrópicos y alucinógenos. Los colores cálidos se intercambian al azar, el rojo pasar a ser naranja, éste amarillo y luego vuelve a ser rojo. Los azules se convierten en espejos, el agua en hielo y lo blanco en rosa. El suelo, lejos de ser la esperada alfombra verde de césped es un revoltijo de nubes violetas; no sé hasta donde llegan, ni a que altura estoy, sólo sé que avanzo y entre mis dedos noto suaves soplidos que me mantienen suspendido en el aire, como si levitara. No me hace falta cerrar los ojos para sentirlo, no necesito concentrarme. Cada vez que me acerco, sé que estoy llegando al paraíso.

Insisteixo

Tot just arribo del BOU AMB CORDA d’Ontinyent. Bé, és una festa recomanable, però el bou gairebé no té cap importància. Vull dir, no és més que l’excusa per a aplegar-se i bufar-se. He vist tres bous, cosa que és molt! No he caigut del pont i no ens ha plogut, puc dir doncs que ha sortit tot prou bé. També haig de dir que potser he tingut el cap més aquí a Barcelona que allà baix, però imagino que això és inevitable. Tot em recorda a ella i la tinc present gairebé en tot moment. Bé, això no vol dir que no visqui la festa! La veritat és que m’ho he passat molt bé amb la gent d’Ontinyent, els tarongers i gent de València. Un poble amb una fauna del més variat! El pitjor de tot ha estat el menjar, crec que he guanyat uns quants quilos degut als festins que ens hem fet: Divendres sopar de tapetes acompanyades amb bons vins. Dissabte vam dinar cassola, que és un arròs al forn amb cansalada, botifarra, all i algunes coses més; tot això amb cervesa, vi, ‘herbero’ i Baileys pel cafè. Per sopar, quelcom lleuger, així que només pizza al forn. Diumenge però ha estat el pitjor, xai a la brasa, amb pebrassos (xampinyons), pastissets i botifarres, també acompanyat amb cervesa, vi, cava pels pastissos i conyac pel cafè. Haig de dir però, que no he sopat i m’estic fent només un got de llet amb una mica de mel per dormir com un nen. En resum, un cap de setmana que m’apuntaria per un altre any, doncs és, com a mínim, interessant.

D’amor i un plat de sopa

Diuen que la persona per a arribar a ésser feliç ha de passar per diferents estats o nivells. Per començar has de tenir unes necessitats bàsiques cobertes. Per exemple, un lloc on viure, alimentació e higiene. Després, tal com està muntat tot aquest circ, ens cal un treball o quelcom que ens aporti uns ingressos econòmics. D’una banda per a aconseguir les necessitats bàsiques i després per unes certes comoditats. Més a dalt, en aquesta piràmide d’estaments necessaris per aconseguir el cim on es troba la felicitat hi ha la realització personal en el treball, realització com a persona, l’amor, l’amistat i la millora de l’entorn. Jo he trobat la meva pròpia piràmide, només em cal fer un sopar amb amor, respirar amor, sentir amor, menjar amor i escoltar amor. Potser és massa amor? No pas. Recordo lletres de Miguel Hernández o el propi Pablo Neruda on s’enaltia l’amor per sobre de totes les coses d’aquest món. Al principi fins i tot jo, tot un balança, em creia que potser en feien un gra massa. Aquestes últimes setmanes ho he comprovat directament, en primera persona. Des de viure la plenitud plena de l’ésser feliç on es podria dir que he estat jugant amb la felicitat a plaer, fins l’angoixa de la incertesa que m’estrenyia el coll tant que no em deixava respirar. Avui estic convençut que només hi ha dues coses que calen en aquesta vida: l’amor i un plat de sopa. Tot el demés es pot trampejar, deixar-ho per un altre dia o simplement passar. Bé, no em sé explicar correctament, però jo ara entenc moltes coses d’aquesta vida que abans no les veia del tot clar. Si, la vida avui és encara més meravellosa si pot.

Deixo aquí una cançó d’Extremoduro que la trobo molt interessant:

Ama, ama, ama y ensancha el alma

‘Subidón’

Avui és un dia ‘subidón’. Començo el matí aixecant-me just, fa fred i no em dona temps a dutxar-me. Calçotets, mitjons i samarreta nets, una mica de desodorant i a esmorzar. De presa, un bol de llet amb cacau i quatre galetes. Casc, bossa, telèfons i guants d’hivern. Arrenco la moto, segueix fent fred. Surto del pàrquing, darrera d’un cotxe, no cal obrir la porta; punt positiu, comença el dia a posar-se del meu costat. Agafo l’autopista de la Mediterrània i cap a Sant Boi. Ostres! Quin fred! No sento els dits, accelero i accelero, vull arribar ràpid, no vull sentir més fred. Avui el tràfic està de conya, no trobo gaires cotxes; el dia ja mig em somriu. Arribo al meu destí abans del que tenia previst, arribo d’hora; definitivament avui serà un bon dia, llàstima que el cel és gris. M’assec, obro el portàtil, encenc el mòbil. Sí, arriba la llum; ara sí puc dir que el dia és amb mi. Llegeixo, escric, treballo. Espero, arriba, m’encanta. Avui el dia m’està fent feliç. Llegeixo, escric, treballo. Espero, arriba, m’encanta. Sí, és veritat, el dia ja m’ha fet feliç. Surt el sol, els núvols marxen. Dino al ‘Wok’. Em rento les dents, s’espatlla el servidor, no puc treballar. Navego, escric, publico, menjo caramels. A més m’han donat un calendari. Sí, definitivament avui sóc feliç. Somric, miro per la finestra, l’olivera segueix allà, el cel continua essent blau i el sol il•lumina tots els edificis. No hi ha cap dubte, avui és un dia ‘subidón’, avui és un dia per a la felicitat.

No lo digas, no.

"No digas de ningún sentimiento que es pequeño o indigno. No vivimos de otra cosa que de nuestros pobres, hermosos y magníficos sentimientos, y cada uno de ellos contra el que cometemos una injusticia es una estrella que apagamos".

Remember

la poma

Reencuentros

A veces me da la sensación que el mundo no gira a la misma velocidad. Pues me caigo con facilidad, vivo más tiempo cerca de los chicles pisoteados que de los muñecos verdes de los semáforos. Un día, así, sin pensarlo, te alejas de algo y poco a poco se crea un vacío que emula una pared. Ladrillos, cemento y arena que jamás existieron. Ayer harto de ver pasar el tiempo moví ficha. Al mismo tiempo también la movieron. Será que al final sí es verdad que todos estamos conectados. En eso, tengo yo algo de sensibilidad especial. Cuando muerdes un lápiz me cruje la espalda. Bueno, así lo creo, o simplemente es que me cruje muy a menudo… y ya sabéis, los lápices se muerden a diario y somos muchos los que mordemos, y muchos son los lápices por morder. De cualquier forma, me alegro que a veces el mundo vuelva a coger la velocidad a la que me tiene acostumbrado. Robo minutos de la combustión de la vida para simplemente verla brillar desde fuera, siempre es un espectáculo maravilloso. No compro porque tengo lo suficiente, aunque deseo más, pero también he aprendido a recibirlo todo con mucha calma, aprendiendo a disfrutarlo segundo a segundo. En fin, me alegra conocer que las redes que nos unen siguen ahí, en buen estado; siempre hay alguien dispuesto a remendarlas y a tejer unas nuevas para cada vez hacerlas más grandes. Preciosa la vida ¿verdad?

Felicidad

La sort dels bandits

A sobre del seu cavall es passeja per les platges de l’illa. Vigilant i pensativa ella, el cavall la dirigeix d’una a banda a una altra sense cap ordre o sentit; bé, no més que el pur instint d’aquest. Quan de tant en tant torna en sí, es veu prop d’algun perill, o zona insegura. Llavors dirigeix el seu cavall cap a una altra direcció. El sol sempre l’acompanya i la temperatura sempre és la millor. La seva pell, morena per l’efecte del sol realça el seus cabells daurats. Aquests cabells llargs que s’enreden amb la sal i la humitat. S’omple els pulmons d’aire, el manté durant una estona i després el deixa anar a poc a poc. Això li produeix un efecte de pau i mareig. Encara sobre del cavall, abraça el seu coll i deixa que el seu cos s’acalori amb la sang calenta del mamífer. Amb les primeres gotes de suor se separa i baixa. Encara una mica marejada camina cap el mar. L’aigua és tan clara, l’efecte del sol fa que es vegi d’un color verd clar. Ella només vesteix una samarreta i uns pantalons curts. S’ho treu tot i nua s’entrega plàcidament a l’aigua tèbia del mar. Capbusseja i els peixos s’apropen a jugar amb els seus cabells, les seves mans, dits, cames i braços. Treu lleugerament el cap de l’aigua i el sol li va assecant la cara. Amb els ulls tancats deixa que el mar la porti de viatge. Pensa que no cal res més. Tanca els ulls, tot està bé. Obre els ulls i ja no hi ha mar. Hi ha un llit, hi ha un sostre i la temperatura ja no és la millor. El sol ja no l’acompanya i no recorda haver muntat mai a cavall. L’aigua que té més a prop és la que hi ha al bany. Torna a omplir-se els pulmons d’aire, el manté durant una estona i després el deixa anar a poc a poc. Això encara li produeix un efecte de pau i mareig. Tanca els ulls per tornar a l’illa. Amb por els torna a obrir lentament, però segueix a l’habitació. És de nit, fora fa molt de fred i les roques s’han convertit en assassins.

Rozaduras y bichos

Se resume la vida en momentos. Cuando llegue la hora queremos tener los mejores. La cultura de la propiedad impera en nuestra educación. Rápidos y efectivos nos deseamos para conseguirlos. A veces no nos importa nada más. Entonces es cuando nos encontramos con la bolsa llena. Mirando hacia atrás descubre uno que tal vez el objetivo no era ese. Dibujamos caminos alternativos que se nos antojan más atractivos. Así nos viciamos al retrovisor. Por momentos dejamos de mirar al frente. Sólo hace falta un segundo para que se cruce ante nosotros un mal deseo. Aún de esta manera uno no conoce la muerte. No se nos considera camicaces por ello, aunque debiéramos. Robamos el tiempo actual para dedicarlo a enseres futuros y pasados, sin ofrecer nada a cambio. Desplegad las velas y tomad una racha de viento. Hoy es un gran día para salir a navegar. Yo traigo provisiones y algo para brindar. Simplemente coged algo de abrigo y unas copas. Vamos a comernos el mundo.

No direm vermell quan volem dir roig

I pujo a un arbre a veure que es veu des d’allà dalt. Torno a baixar per sentir el terra als meus peus. M’enfilo un altre cop. L’ossa no vola, però jo puc. Vigilo que no m’estigui mirant ningú. Estiro els braços, alço una mica el cap, tanco els ulls i a volar. Ja m’enlairo. Obro el ulls i nedo entre els núvols i ocells. Des d’aquí dalt es veu tot molt diferent. És un punt de vista una mica especial. Prou! No cal això. Torno a terra. Camino sobre les pedres, corro entre els arbres. Vaig cantant una cançó de Barricada, ‘Otra noche sin dormir’. Em llenço fent la croqueta per la muntanya. Rodolo, agafo velocitat, em ploren el ulls del vent. Tot el camp és meu, segueixo corrent. Així és molt millor, sentint la terra. Prenent partit. Seguim amb Barricada, ‘Sólo quiero tu boca’. I m’endinso en una vall d’herba i flors amb un terra tou. Em trec les sabates i els pantalons, vull sentir la vegetació a les cames. Em trec també els mitjons, el terra no és pas tan fred com havia pensat en un principi. Al poc es torna càlid. I miro al front, tot està quiet, tranquil. M’apropo a un arbre, m’assec a la seva ombra i satisfet deixo que el mirar l’horitzó em porti a un estat d’èxtasis. Sóc terra i sóc vent. Sóc l’herba daurada pel sol i sóc la resina que s’amaga dins l’arbre. Ja no conec les matemàtiques.

A tu lado

parlem de substantius

Cau a les meves mans. Em tornen records dolços i no tant. Jo no l’he demanada. Però tampoc la vull tornar. És dintre una bosseta, innocent. Una bosseta dintre una bosseta. Les meves mans comencen a agafar bona temperatura. La poca llum i el fum proven de fer d’aquest lloc quelcom interessant. Hi ha molta gent per tot arreu. Marxo a unes estàncies més tranquil•les. Jugo amb la bosseta entre els meus dits. Obro la primera bossa. Lentament amb una mà agafo la bossa més petita i amb l’altra vaig desfent el cargolat de la punta. Sembla que és buida. Ah no! Surten de dintre com unes antenes. Bé, ara surt alguna cosa més. Mare meva! És una formiga. Encara és viva. Li ofereixo un dit per a que hi pugi. Sembla que vol caminar una mica. No m’estranya! La deixo que jugui amb la meva mà. Prova d’enfilar-se als pels, però són molt fins. De les ungles sembla que no es vol refiar. No s’hi atreveix a posar una pota. Sembla que ha trobat un lloc per seure, es posa al meu dit cor, es gira, s’asseu i em mira. Com? Sembla que m’estigui parlant, però no la sento. Apropo la meva orella i em demana si es pot fer més gran. Accepto, i davant meu veig la metamorfosis d’una formiga a un núvol rosa (sí, d’aquelles porqueries que venien al quiosc).Em fa gràcia. Comença a parlar, ara ja la sento millor. M’explica històries de mariners, de boscos cremats i guerres entre homes. Tot és tant trist. Jo li parlo de l’oceà, de flors i de fer l’amor. No vull portar-li la contraria, però he vist com s’estava apagant el rosa. Em mira fixament als ulls i em torna a demanar per fer-se més gran. Torna a fer com abans i davant meu es transforma en un mirall. Prou gran, ja comença a pesar, doncs deu fer un metre d’alçada i una mica més de mig d’ample. Em demana que el deixi a terra, recolzat contra la paret. Només m’hi veig jo. No m’agrada. Em fa sentir violent. Torna a parlar i al mirall surten imatges del que va dient. Creu unes coses molt estranyes de la vida, les imatges no tenen molt de sentit. A més tinc calor. Surt fum de dintre del mirall. No és un mirall, sembla aigua. Hi ha alguna cosa. No m’ho puc creure, surt un arbre de dintre el mirall! Hola senyor arbre. Em mira tranquil i em somriu. Em diu que és un supervivent d’una crema de boscos. Que encara en queden uns quants. Que es poden tornar a plantar noves llavors, i amb el temps tenir nous boscos. Que s’han de cuidar. Que som parts d’ells mateixos. M’arriba al cor, li faig una abraçada. Salvarem el món. Es torna al mirall, l’agafo i aquest en núvol. Encara parlem una estona més i el llepo sencer, ens tornem a mirar i m’ofereix un tros de la seva vida però no ho puc acceptar. Content es transforma en formiga. Ens mirem, ara ja tots dos somrients, em cluca l’ull i es fica dintre la bosseta. Suaument, amb els dits torno a cargolar la bosseta i la fico dintre l’altra bosseta. La fico als pantalons i torno a la música, la gent, el soroll, el fum. Va anem a fer una Voll!

sol d'hivern

Ugh. No m’aguanto dret. Miro endavant i tot em dona voltes. Bé, paro un moment. Això continua. On sóc? Si ja ho sé, és el camí. Haig d’asseure o cauré. Amb el cul a terra faig el mateix amb les meves mans. Alço el cap, tanco el ulls i agafo aire. Sembla que hi ha una mica d’aire. Bé, bona sensació. Obro el ulls a poc a poc. Encara tot dona voltes. Vols dir que no t’has pres la pastilla equivocada tu? Penses que en comptes de la vermella t’hauries d’haver pres la blava? Ah! Que no vols pastilles. Torno a aixecar-me d’aquella manera. Les cames no em responen gaire bé, tremolo com un nen. No tinc on recolzar-me. Vaig de costat a costat del camí. En falla una cama, al terra! Ostres quin cop! Bé, no passa res. Em torno a asseure, alço el cap, tanco el ulls i agafo aire. Bona sensació. Em quedo una estona assegut. Dintre una estona tornaré a provar de caminar.

Un jardí dintre del paradís

Et reconec collonuda. No vull que posin sorra ni fonts artificials. No vull pas que aplanin el terra. Les muntanyes es mouen soles, no calen carreteres. El caminant fa el seu camí. La terra té volcans, platges i neu. Terratrèmols, brises de mitja tarda i la rosada matinal. Si haig de fer el cim per a beure la més pura ja hi pujaré. Si et penses que puc morir congelat, pensa que només és que hi estic hivernant, amb les primeres flors de la primavera sortiré i a més amb molta gana. Clar, que amb l’evolució s’aprèn a fer foc i cercar menjar on sembla que només hi ha pedres i gel. Una imatge esplèndida. Un ja té un pla del que farà, el que passa és que encara no sé quin és. Rius d’aigua freda banyen les roques. Cap el centre, on tot és més calorós, l’aigua està quieta i calenta. No deixis que facin un parc d’atraccions. Que no posin tanques i plataformes de formigó; que no t’enganyin, no t’ajudarà. Hom vol sempre fer-se amb una parcel•la dintre del paradís. Un cop es fa la primera, després ve la segona... finalment, s’urbanitza tot, i l’apreciada terra es converteix en sòl. Jo vull banyar-me en els teus llacs, llançar-me des de les teves cascades, córrer entre els teus boscos i comptar estels des dels teus cims més misteriosos. I quan calgui em punxaré amb els espins, cauré, sagnaré, m’embrutaré i sobreviuré.

ALAMEDA DO SOULMA

Haced click sobre la imagen y escuchad la canción 'Optimista'. Os encantará.

Las señales del viernes

Te levantas, la boca sabe diferente. Bien, pastosa como siempre, pero tiene otro sabor. Con los ojos legañosos y medio cerrados buscas la ventana. Subes la persiana, es tarde, ya hay sol. ¡Qué bien! ¡A tomar por culo las prisas! Te rascas la cabeza. Abres la puerta y directo al comedor, abres la puerta del balcón y saludas al sol. Miras de izquierda a derecha hay algo de movimiento pero no en exceso, la ciudad está despierta pero aún no está tan ajetreada como de costumbre. ¡Tampoco será tan tarde! Al baño, agua, agua fría, por fin te miras. ¿Qué pasa coleguita? ¡Genial! Vamos a ver que desayunamos. Lo que sea, una duchita y a vestirse. Te pones esa camiseta gloriosa. ¡Otra vez! Es que tan apretadita te hace tan sexy. Bueno, será otra cosa. Coges el portátil y a comerte el sol. ¡Hola vecino! ¡Hola vecina! ¡Oye perro, dale una buena paliza a ese suelo! La moto sigue ahí, en su sitio. Arranca bien. Tienes que arreglar el mando de la puerta del garaje. Abres gas, vuelas. ¡Que lentos van esos coches! Gasolina suficiente, sol y corazón bastante. Aceleras, embragas, subes de marcha y te conviertes en la luz cegadora. Te esperan unas horas de sociabilidad laboral. Hoy es viernes. Comentas con los y las compañeras los planes para el fin de semana, lo cerca y lejos que están las vacaciones. Repartes caramelos entre los que están a tu alrededor. Desayunas y empieza la segunda fase. Mientras tanto las chispas de la vida te han visitado, no una sino ¡dos veces! Eres un tipo afortunado. Todo cambia entonces. El sol es más radiante, el viento frío deja de serlo para convertirse en una fresca brisa de invierno. Te han regalado un prisma rosa. No, no es una buena idea abrazar al portátil. Bueno, le guiñas un ojo; espero que nadie te esté mirando, ¡pareces estar loco! Es viernes y lo sabes, es viernes y lo saben. Los peces dicen que cantarán una canción para ti. Todos sabemos que la dedicarás. En fin, deja ya de mirar por la ventana y prepárate para el fin de semana. Necesitas cocinar de vez en cuando. Disfruta, ya te dije, hoy es viernes.

Figli della stessa rabbia

Quan no n'hi han dreceres

Amb els peus nuus, vora la platja, mullant-me’ls, passejo. A les mans, les sabates. El cap a la lluna. Tu tant a dins meu. Les petjades que vaig deixant desapareixen poc a poc amb les onades. Camino lentament, sentint com la sorra rellisca entre els dits i l’aigua freda em petoneja ben al centre de la planta del peu. Aquesta sorra gruixudeta. Amb aquest sol que m’acompanya des de fa dies. Els ulls cansats es van tancant sota la pressió de la llum. Les pestanyes em fan de para-sol. Tot ho veig d’un color verdós. De tant en tant em trobo una petxina, ens saludem, ens desitgem bon dia i continuem els nostres camins. De fons se sent música i una veu que canta en francès, un ritme jamaicà melòdic. Sense adonar-me vaig seguint el ritme, com els tambors de les galeres. La teva respiració em guia. Deixo anar la meva imaginació. Cap contra cap, mirant-nos els ulls fixament, endevinant els nostres pensaments ens enlairem, agafats de les mans. Els nostres nassos tocant-se, un somriure se t’escapa; jo et segueixo. El teu alè es barreja amb el meu, les nostres respiracions s’uneixen en un mateix cant. Acaricio els teus peus amb els meus. Tens pessigolles, tornes a somriure. Torno a apropar els meus peus als teus, aquest cop, suaument. Segueixes somrient; s’encomana. Tanquem els ulls, unim fortament els nostres caps, les nostres ànimes estrenyen fortament els nostres cors. Ens separem una mica, tornem a respirar, aquest cop, profundament. Ens mirem, tornem a somriure. Mirem cap a terra, encara seguim enlairats. El teu cabell juga amb la meva barba. Els teus ulls es confonen amb els meus. Jo sóc tu i tu ets jo. Encara avui no ho tinc clar. Crec fermament que mai va haver-hi un tu o un jo, vam començar des d’un nosaltres.

davant teu mateix

Dono voltes com un gos. Allò que menjo ho vomito. El cap també em dona voltes. Cada deu segons estic mirant al cel, per la finestra. Tancat, aquí, en aquesta sala tan petita. Amb la llum blanca del fluorescent. Sentint el ventilador de l’ordinador. Posant la calefacció cada vegada que sento fred. Ja torno a tenir calor, em crema l’estómac. I si poso una mica d’aire? No cal, puc aguantar. Tinc ganes de fer una cosa. A aquesta sala no ve mai ningú. Obro la bossa, busco i trec una capseta. La capseta de l’evasió. Trec una mica de maria, un paper i tabac per barrejar. Faig un filtre amb un tros d’una tarja de visita. Ostres! No trobo foc, haig de tenir un encenedor. Passen els minuts i no el trobo, potser que surti fora. Fora fa fred. Segueixo buscant. Ah! Mira, ja el tinc, estava amagat sota l’agenda. Que faig? Surto? Fora fa fred... Aquí dins no es recomanable, però aquí mai entra ningú. Encenc la cigarreta i faig el primer tir. Després arriba un segon i un tercer. Tanco els ulls, el cap vol evadir-se. Encara estic donant voltes. Això no sembla que vulgui parar. Torno a fer un altre tir. I uns quants més. Què és? Sento música? No pot ser que aquesta maria sigui tan bona. Em començo a relaxar. Feia temps que no en fumava. El cap em segueix donant voltes, però ara són més lentes, faig cercles a l’univers de l’habitació. Torno a mirar el cel. S’hi deu estar bé penso. Potser perquè allà dalt no es veuen coses. Segur que allà tothom pot ésser lliure. Sense restriccions. La música encara segueix, diria que això ja ho he sentit abans. Descobreixo que estic somrient, un altre cop. Miro davant i veig la paret blanca, bruta, però blanca. Jugo amb les formes que hi ha, o que s’hi formen. Sembla com si anessin caient llàgrimes des del sostre. El cel encara segueix blau, crec que encara es pot veure el sol. Torna la música al meu cap, cada vegada més forta. Obro del tot els ulls, respiro. Primer pel nas després per la boca. Qui ha posat aquesta música? La conec, però no sóc capaç de reconèixer-la. Ostres! Merda! Ja sé, on és? Darrera l’ordinador potser? Mira! Aquí el tenim: ‘Hola, bona tarda. Qui és?’.

cuando no hay viento

Me despierto aturdido, mareado. Desconcertado descubro que estoy en una habitación algo oscura. Sólo veo relojes de arena por todas partes. Los examino, los hay que tienen las bases de madera, otros de plástico y algunos de mármol; los vidrios también son de lo más variopinto. La arena parece toda la misma, blanca y suave. Me pierdo al mirarla. Me imagino en tierras exóticas con el sol sólo para mí. Sin oasis, no quiero un oasis. Siento como me rebozo en esa harina desértica, con su tacto suave y cálido. Me dejo caer entre las dunas, cierro los ojos, sé que no hay piedras, ni árboles, ni nada que me pueda hacer daño. Cuentan historias de tierras movedizas, de tormentas de arena que se forman en pocos minutos, de muertos que quisieron conquistar estas tierras. Yo sigo disfrutando, nada me puede quitar esta sensación de bienestar. Sí, tal vez alguien entre en la habitación y quiera romper los relojes para llevarse la arena. Pero se llevaran eso, arena, tierra hecha polvo. Nada comparado con el terciopelo ardiente que existe. Hay quien no entiende que el vidrio hace que la humedad no se entremezcle con la arena y la aglutine. Yo aún estoy aturdido, mareado. Sólo pienso en el sol que me reservan los relojes.

resaca d'un dimarts no festiu

S’aixeca del seu lloc. Camina fins la cuina, remena entre les quatre coses que hi ha a la nevera. Decideix menjar quelcom. S’ho prepara tot en una safata i marxa al menjador. Encén el televisor i deixa volar la seva imaginació. Acaba de dinar i tot just comencen uns anuncis; és hora de treure aquesta distracció. Obre el balcó i mira al cel. Fa una mica de vent i fred. Al carrer els cotxes callen els ocells. Agafa la safata, la porta a la cuina, neteja el que ha embrutat i endreça una mica el menjador. És hora de baixar al bar. Es corda les sabates, agafa una jaqueta, mira que tingui prous calés i surt del pis. Crida l’ascensor i mentre espera torna a deixar volar la imaginació. Arriba, entra i baixa. Surt al carrer i sembla que no faci tant de fred. Baixa dos carrers fins que troba el bar. Obre la porta, saluda al cambrer, demana un tallat i s’assenta en una taula de quatre. Als pocs minuts entren tres homes i es saluden. És hora de començar el dòmino.

Rinkonete en tu retrete

Otra noche

porque no hay tres sin cuatro

sei la luce dil bianco i nero